Societat

ORIOL ROVELLAT

ANTIC ESTIUEJANT DE CARDEDEU

“Amb el poble hi havia certa tibantor”

“La meva àvia va arribar a Cardedeu amb els seus dotze fills, la majordoma, el xofer, el cotxer i tres minyones”

“Als anys cinquanta ja no hi venien senyors, sinó gent de Barcelona amb molts diners però gens d’educació”

Testimoni d’una època
Descendent d’una de les primeres famílies barcelonines que van triar Cardedeu per estiuejar, Oriol Rovellat Masó ( 1931) és hereu d’una època que ja no existeix. La dels llargs estiuejos de les elits des del tombant del segle XIX-XX fins a la Guerra Civil, en el seu cas, a Cardedeu.

Des de la Casa Golferichs, la mansió familiar d’estil modernista on viu ara a Cardedeu, Oriol Rovellat, de 92 anys, comparteix alguns dels seus records d’infància i joventut a la localitat vallesana.

Per què Cardedeu?
La meva família per part paterna n’eren oriünds i hi tenien moltes propietats ja des del segle XIII. I, per part materna, la meva àvia era una vídua molt benestant que va decidir estiuejar-hi quan a Barcelona hi va haver un brot de tuberculosi i els metges van recomanar que el jovent passés els estius a muntanya. Va arribar a Cardedeu amb els seus dotze fills, la majordoma, el xofer, el cotxer i tres minyones.
On es van instal·lar?
Va haver de llogar dues cases. Es va enfadar tant que va dir: “S’ha acabat! Vull tenir una casa gran a Cardedeu.” I llavors va comprar aquesta, que es va acabar de construir el 1912. De fet, eren dues casetes que l’arquitecte Raspall va convertir en una.
I vostè quan hi ve per primer cop?
Al cap de catorze dies de néixer. D’això, no me’n recordo, lògicament, però sí de quan hi vam passar la guerra. Aleshores vivíem a Barcelona, a Pau Claris xamfrà amb València, davant de la Casa Elizalde, que fabricava, més amunt, motors d’aviació i era objectiu de bombardejos. Com que era tan a prop de casa, el meu pare, ens va dur a Cardedeu.
Quins records en té, de la guerra?
La recordo com si fos ara. Moments molt i molt desgraciats, i d’altres no tant. Per exemple, la gran diversió fixi’s quina era: havent sopat, aquí a Cardedeu, anàvem amb els pares a casa dels senyors Badia per sentir les notícies de la guerra a la radio nacional. I llavors coses que em van impressionar...
Com ara quines?
El dia que una minyona de casa va fer marxar quatre milicians que venien a buscar el meu pare després que a un soci seu amb qui compartia una bòbila el matessin. Després, el record de la gana. Anava a una casa de pagès a buscar un litre de llet i, pel camí de tornada, me l’anava bevent. En passar per la riera acabava d’omplir la lletera amb aigua i cap a casa i tots contents. Ningú se’n va adonar.
Què més el va impressionar?
La sortida de la gent a peu per la carretera cap a França; qui no ho ha vist... I l’entrada de l’exèrcit nacional.
Després de la guerra, quina relació hi havia entre poble i estiuejants?
Amb nosaltres, bona. El meu pare era advocat i havia portat alguns afers a gent del poble i mai els havia cobrat res. La finca que teníem la portaven 28 pagesos per als quals el pare era l’amo, però ell no actuava com a amo, sinó com a amic. Quant a la resta, no hi havia una gran relació poble-colònia; al contrari, més aviat certa tibantor.
L’estiueig de postguerra va canviar respecte a aquell primigeni?
A partir dels anys cinquanta van deixar de venir senyors de Barcelona a passar-hi l’estiu. Hi venia gent, de Barcelona, amb molts diners però gens d’educació.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.