El millor amic del Mehmet fa sis mesos que espera trobar el seu germà gran, la seva cunyada i els seus nebots. Vivien a la residència Rönesans, el primer apartament de luxe de la província de Hatay, una de les zones més malmeses pel terratrèmol que va afectar Síria i Turquia el 6 de febrer passat. De les 1.000 persones que hi vivien, 800 van morir i de 53 no se n’ha sabut res més.

La Nuray espera la seva filla i la seva neta; l’Esra, la seva germana gran; la Pinar, el seu germà petit. Totes elles, com el millor amic del Mehmet, s’han passat setmanes davant del mateix edifici, fins que s’han acabat les tasques de retirada de la runa, però ni llavors els cossos dels seus familiars han aparegut. La història es repeteix a les altres províncies com ara Adiyaman i Kahramanmaras.

Mig any després del terratrèmol, hi ha més espais buits a les ciutats afectades. La runa s’ha retirat i s’ha transportat a dipòsits a l’aire lliure al voltant dels nuclis. En alguns carrers –en pocs– s’estan esfondrant les cases més danyades, però en d’altres sembla que faci una setmana que hi va haver el sisme. A part del barri antic d’Antioquia, no s’ha tocat res: els carrers estrets barrejats amb els edificis històrics no permeten el pas de les màquines. A la zona històrica hi havia bars, restaurants i hotels que encara no s’han començat a desenrunar. “S’hi continuen trobant cossos; per exemple, es va trobar el d’una dona fa tres setmanes a Antioquia”, explica el Mehmet, fill de la ciutat i professor d’institut.

La quantitat de 50.000 morts oficials que va anunciar el govern turc engloba els que van ser identificats, però més de 300 persones s’han reunit per denunciar que familiars seus no han aparegut. “Les màquines es van emportar cossos durant les tasques de neteja, les àrees de runa són com cementiris de persones perdudes”, hi afegeix el Mehmet. Un cop les tasques van finalitzar, els familiars es van dirigir als hospitals propers i als cementiris.

“Diuen que s’han d’esperar les proves d’ADN, però la majoria ja s’han completat i no hi ha resposta. Els ministeris es passen la responsabilitat i ningú en sap res. No es pot comprovar si les persones desaparegudes ho són perquè en traslladar-se a l’hospital es van morir o perquè els familiars no les van poder localitzar, perquè no les van identificar abans d’enterrar-les o perquè no les van trobar mai”, explica el Selahattin Kaban, fundador de l’Associació de Solidaritat amb les Víctimes del Terratrèmol i amb els Familiars dels Desapareguts.

A uns deu quilòmetres del centre de Kahramanmaras, en un descampat des d’on es veu tota la serralada que envolta la ciutat, s’hi estenen les tombes de les víctimes del terratrèmol. Les del centre estan envoltades per un rectangle de ciment, però les dels extrems són forats a terra sense delimitar. En totes hi ha una fusta clavada amb un número. En algunes també hi ha un nom i un tros de roba –des d’una part de la bandera del Galatasaray fins a un mocador amb motius florals–, però en d’altres el número es presenta sol enmig de la fusta: “El mètode d’identificació que s’ha seguit ha estat a través de les famílies; als espais on sabíem que estaven enterrats els nostres parents hi escrivíem el nom, i on ningú sap qui hi ha s’hi ha escrit una xifra”, coincideixen diversos veïns. Les famílies dels desapareguts han portat els casos a mitjans de comunicació locals i internacionals, i a més han denunciat les desaparicions a la fiscalia, però no han rebut una resposta. Com que els que no s’han trobat no es compten com a víctimes del terratrèmol, els consanguinis tampoc són beneficiaris de l’ajuda del govern, una suma de 100.000 lires turques –al voltant de 3.000 euros– per família amb víctimes mortals.