Sí, moltes companyes amb qui he treballat ja l’havien guanyat, anys enrere. El que he notat és que abans era una cerimònia molt íntima, però des que Núvol ha agafat l’organització té molt més ressò i la informació arriba a tothom. S’ha de felicitar el canvi de direcció i la possibilitat de poder-ho fer al Romea, per exemple.

Cadires és una obra de teatre que parteix d’un plantejament real però en el qual hi ha molta ficció. Per al gran públic soc actriu còmica per haver fet la sèrie Teresina S.A. Però crec que al sector teatral ja saben que puc fer altres registres. He actuat a Peer Gynt, a El gran mercado del mundo de Calderón i a Sembla que rigui, per dir tres produccions ben diferents. M’he mort molts cops a l’escenari. A Cadires, doncs, lamento que el gran públic només em conegui com a còmica i per això vull muntar una obra dramàtica. Per guanyar el Xirgu suposo que cal estar activa, però potser també van pensar: “Aquesta noia se’ns fa gran” [riu] No sé, suposo que la trajectòria de quaranta anys també compta. Diuen que el premi me l’han donat perquè he sabut fer allò tan difícil de fer que és saber estar a l’escenari sense fer gairebé res. Sigui pel que sigui, em sembla fantàstic. Estic molt feliç.

I tant! Van tenir una gran idea. Ara fa uns mesos, el Jaume Comas, de l’Ateneu Barcelonès, ens va convocar a les actrius Xirgu. Jo hi vaig anar perquè em va convidar tot dient que totes les actrius érem potencialment Xirgu. Va ser molt bonic; va venir fins i tot la Carme Elias. Jo ni sospitava que el podria guanyar aquest any. De fet, a mi m’agradaria que quan jo ja no hi sigui algú instaurés el premi Mont Plans. Si pogués, deixaria en el meu testament que es convoqui aquest premi perquè s’atorgui anualment: 10.000 euros a l’actriu que més s’ha arriscat, que més ha lluitat per tirar endavant aquest ofici. Que fos un al·licient per seguir treballant.

Si mires el meu currículum veuràs que hi ha anys que només he fet una obra, que ha durat 4 mesos. El temps lliure me’l passo preparant altres obres, o creant-ne de noves, si cal. El que diferencia una persona de l’altra és el compromís. Quan trobes una professió que t’agrada, que és vocacional, no hi renuncies, no tires mai la tovallola, encara que sigui un camí difícil. Quan no he tingut feina, m’he creat els meus muntatges com Chaise longe, que va funcionar molt bé, o el Sembla que rigui, que va costar més perquè el tema era més dur. També vaig fer un espectacle de poesia i dansa... Si el que t’agrada és fer teatre no pots deixar de fer-ho.

Quan faig una obra intento ser molt honesta. He d’estar segura que el que faig paga la pena perquè generarà emoció al públic. Que respongui preguntes, que les generi o simplement potser només per divertir; però sempre ha d’estar ben feta.

Són dues maneres de fer. Amb les companyies, que solen ser estables i que fan obres de creació, es parteix d’una idea i es va creant en col·lectivitat. L’obra sempre creix. En canvi, en una obra de text tancada, són l’autoria i la direcció les que han fet la investigació durant mesos i quan comencen els assajos ja venen amb una proposta concreta i has d’interpretar el teu paper seguint les indicacions.

En totes aquestes companyies hi ha al darrere algú que ha tingut la idea. Tot s’ha creat a partir d’aquestes persones. Potser és millor que se’n creïn de noves i que les companyies que han sobreviscut 50 anys siguin referents de les noves. Actualment hi ha moltes companyies i tant de bo les noves puguin resistir cinquanta anys més. Es diguin Calòrica, Antonietes, Egos, Q-Ars o Els Pirates...

I tant, sobretot si es volen fer accions al carrer. Abans, si Comediants feia una cercavila urbana i hi havia cotxes, la festa no s’aturava i ocupava la via igualment, i tot era una festa. Recordo que quan van anar al Japó explicaven que els feien aturar als semàfors. Ara segurament ja els passaria aquí. I també sembla impossible que La Fura sortís de les clavegueres com en algunes performances seves dels seus principis. És difícil, però s’han d’arriscar a fer coses noves.

Sí, m’agrada molt el teatre. Fer-lo i veure’l. A més, crec que s’aprèn molt veient com treballen els altres.

I tant! Però és que Teresina S.A. de La Cubana, com La memòria dels cargols (que vam fer amb Dagoll Dagom), era una sèrie de còmic i jo soc molt expressiva. He fet un curt de por, La Masia, en què no parlo i tot ho dic amb l’expressió. I fins i tot he guanyat algun premi d’interpretació per aquesta feina!

És que aquesta obra és de culte per a algunes persones. Algú ens ha arribat a dir que li va canviar la vida. Va ser una obra musical molt difícil i complexa i entre nosaltres es va crear aquella sensació de família. Han passat 23 anys i encara ens trobem per celebrar-ho. Per això Belbel es va recordar de mi quan va sortir l’oportunitat. Però són dues mares molt diferents. La primera era molt dolça, la d’ara és una dona passional i amargada.

La meva vida és un regal i l’últim regal ha estat Lali Symon. T’explicaré com em va arribar la proposta. A tres setmanes de l’estrena, em truca el Belbel i em demana que què estic fent. Li dic que sortia al carrer. Em diu que torni a casa i que segui. Em pregunta què conec de Lali Symon? Li dic que tinc previst anar a veure-la, al Grec. Em diu que no cal i que vagi al seu despatx. Em passa el guió i em demana que faci la mare. En realitat jo no trio. Molt poques vegades he dit que no. M’agrada el teatre i fer-lo on sigui, on toqui, on em vulguin!