Deia Carolina Bianchi a Cadela Força que no és suficient dir que la venjança de les dones maltractades és la seva supervivència. Bàrbara Mestanza apel·la a una revisió del patriarcat a Sucia que tampoc genera confiança. El resultat de L’últim ball (del bolero van al pas doble, el tango i un vals que serà fatídic) és prou inoportú. La desesperació de la dona l’hauria pogut portar a fer com Hedda Gabler, desenganyada de tot. Però el més empoderador hauria estat sortir lliurement com una Ventafocs que llença la seva sabata al riu. La Roser és una Nora que no sap gestionar bé el seu cop de porta. La seva poca traça la fa dèbil. Potser no és un final de conte feliç però mostra una vulnerabilitat molt generosa, que s’aplaudeix amb la sensació d’aplaudir un final que no és el que voldries, però que és coherent.

Un muntatge dramàtic, amb voluntat de provocar reflexió, ha de pretendre construir una trama sobre uns personatges que viuen una contradicció que es va desplegant. L’últim ball, per exemple, guanya intensitat amb l’aparició del fill. Cada sortida (amb una interpretació sòbria de Daniel Cuello-Esparrell) fa un gir que eleva el drama. Més pla és el paper del marit (Gal Soler, turmentat pels secrets) i la dona (Montse Miralles, òrfena d’un pare que la sobreprotegia massa). Tenir un mapa tan traçat impedeix que aquests personatges empatitzin i acaben amb una interpretació que gesticula excessivament. Cada quadre arrodoneix una informació que desemboca a la tragèdia. Sembla que, com diu el títol, la relació es trencarà, que serà ferma la decisió: la Roser marxa de la protecció de l’Arnau, com si fos una Nora desorientada d’avui.