Educació

JOAN COLOMER I RIBAS

MEMBRE DEL NUCLI PAULO FREIRE, DE LA UNIVERSITAT DE GIRONA

“No és el mateix educar nens que adults”

“Educar és ajudar a saber què es vol, què es necessita”

“El centre d’adults era una escola oberta, sense parets, i hi podia venir tothom”

“Al pla local de salt, les administracions no hi van ajudar ”

Referents
El referent proper de Joan Colomer és Sebas Parra. El referent universal, que ells dos compartien, és Paulo Freire. Ara mateix els dos personatges, Freire i Parra, ocupen bona part dels seus interessos. Continua col·laborant amb el Nucli Paulo Freire, de la UdG, i també en projectes per erradicar l’analfabetisme al món. També homenatja la memòria del seu amic Parra i treballa perquè l’escola d’adults de Salt porti el seu nom
Prescindir de les escoles taller va ser un gran error perquè s’adreçaven a un col·lectiu específic que havia fracassat en el circuit oficial
L’escola Samba Kubally de Santa Coloma va posar en evidència que els immigrants tenien unes necessitats que calia abordar

Joan Colomer és una figura essencial quan parlem dels inicis i de la consolidació de les escoles d’adults. Al costat de Sebas Parra, malauradament mort fa poc, de qui era amic, confident, col·laborador imprescindible. Tenien personalitats complementàries. Sebas Parra era la rauxa i la convicció sense fissures. En Joan Colomer hi posava la pausa, la mesura necessària per fer possibles la majoria de les complicitats. És un expert en alfabetització de persones adultes.

A Girona va començar a treballar a les Pedreres.
Amb un grup d’estudiants de magisteri i alguns objectors de consciència. A les Pedreres s’hi recollia bona part de les famílies arribades a Girona en els processos migratoris dels cinquanta, seixanta. Entre elles hi havia més d’un 20% d’analfabets. Hi fèiem classes a adults i joves, teníem un espai d’escola bressol, i un altre per a nens i nenes de sis a catorze anys no escolaritzats. També es feien activitats d’esplai i es va treballar per vertebrar una mena d’associació de veïns. A finals de 1978 vam participar en l’acompanyament a bona part d’aquestes famílies als pisos que s’havien construït al barri de la Font de la Pólvora per erradicar el barraquisme a la ciutat.
De fet, la de Font de la Pólvora va ser la primera escola d’adults de totes les comarques de Girona, juntament amb la de Salt. Què hi passava, a Salt?
Parlem del període 1976-1980, i veníem del no-res més absolut en matèria de formació d’adults. Salt, dels seixanta als vuitanta, gairebé va triplicar la seva població, arribada d’Andalusia, d’Extremadura, de Castella i Lleó i Castella-la Manxa. Entre ells, molts analfabets. El curs 1975/76, l’Associació de Veïns de Salt va començar a preocupar-se’n, i el febrer de 1976 van començar unes classes nocturnes i gratuïtes per a persones joves i adultes del poble. 
El 1984 hi arriba vostè i es troba amb Sebas Parra, amb qui començarien un treball compartit que duraria gairebé vint anys, ell com a director i vostè com a cap d’estudis. L’escola d’adults de Salt tenia unes peculiaritats.
Era un espai d’iniciatives ciutadanes constants. Va ser molt activa per aconseguir la independència de Girona, per exemple. L’agermanament Salt-Quilalí (Nicaragua) i les reunions per parlar-ne eren a l’escola. Nicaragua sempre va estar molt present i hi vam col·laborar tant com vam poder. El Fons Català  de Cooperació neix també allà, amb l’alcalde Sunyer insistint, amb en Jaume Soler, d’Arbúcies. A poc a poc se n’hi van afegir d’altres. Tot el grup de Salvem les Deveses de Salt surt de l’escola d’adults. Era l’escola oberta, sense parets. Hi podia venir tothom. 
Paulo Freire, el pedagog brasiler i el seu model social, comunitari, era el referent principal.
Freire parla d’establir una relació educativa a partir de la qual les persones prenguin consciència de les seves situacions i sàpiguen treballar per millorar-les. És el que intentàvem. No ens interessava la mera transmissió d’informació que no desperta cap esperit crític de qui aprèn.
La seva participació en l’escola Samba Kubally, de Santa Coloma de Farners, de l’any 1989 al 1999, va ser a partir d’aquest esperit d’obertura?
Ens hi vam implicar de seguida. Va ser la primera arribada d’un gruix important de població africana a una localitat del nostre país. La sacsejada que va suposar la creació de l’escola va ser molt gran perquè va posar en evidència que els immigrants que arribaven tenien unes necessitats que calia abordar. I vam aprendre molt sobre com plantejar l’educació i la formació d’aquesta població africana. D’aquí neix l’associació GRAMC (grup de recerca i actuació amb minories culturals i treballadors estrangers).
Pels volts del 2000 va arribar la segona onada d’immigració a Salt, aquesta vegada de totes les parts del món. Per fer-hi front van dissenyar un pla local de formació d’adults.
Preteníem organitzar l’acollida i la formació de gairebé un miler de persones immigrades, capacitar un centenar de joves com a monitors d’alfabetització i promoure la solidaritat i el treball cooperatiu entre la població, per evitar justament la xenofòbia i el racisme. Parlàvem de “Fer un Salt solidari... també en la formació d’adults!”. Ens hi va ajudar molta gent, però les administracions no van col·laborar prou, i sense finançament no es va poder continuar. Va durar tres cursos. D’aquesta experiència en surten associacions de persones migrades i mixtes i l’embrió de l’espai antiracista de Salt.
Ara hi ha una franja de població complicada, perquè no l’acaba de poder assumir ningú (ni els instituts, ni les mateixes escoles d’adults), és la gent de 16-17 anys. Sobretot la població immigrada arribada a aquestes edats.
Sí, i és una franja d’edat molt complexa, pel moment evolutiu i per les seves motivacions, sovint molt enfocades a voler treballar per damunt de tot. Per mi, tant el Departament d’Educació com els mateixos ajuntaments es van equivocar molt quan van decidir eliminar tot el moviment de les escoles taller. S’adreçaven a un col·lectiu específic que havia fracassat en el circuit oficial, se’ls proporcionaven els coneixements d’un ofici, feien rehabilitació d’edificis públics i es procurava per la seva inserció al mercat de treball. Ni la formació professional ni els plans de formació i inserció no acaben de ser un recurs per a aquests nois i noies, no s’adapten a una dinàmica massa escolar.
Ara a les escoles d’adults s’hi fa formació en llengües, en tecnologies de la informació i la comunicació (TIC), en aspectes instrumentals, preparació per a l’accés als cicles formatius i a la universitat. És una proposta formativa molt completa. No parlen, però, d’alfabetització de manera explícita. Quines en serien les raons?
Els llenguatges van canviant, tot i que sorprèn que no se’n parli. Les dades d’analfabetisme al món encara són preocupants. Segur que a Salt hi ha analfabetisme i estic segur que des de l’escola d’adults s’hi treballa. Ara, l’escola d’adults de Salt és una escola convencional en la qual s’ofereix una bona formació, d’aquella banda més transmissora, i el vessant social ha quedat més bandejat. Són els signes del temps? M’agradaria pensar que s’hi tornarà. Em sembla que una franja de la població ho necessita. 
Vostè va ser professor, als estudis d’educació social de la Universitat de Girona, de l’assignatura formació permanent d’adults.
I això va posar en evidència una contradicció. Qui rebia formació especialitzada per a l’educació d’adults eren els educadors socials, que fins ara se’ls nega l’accés a treballar a les escoles d’adults. I els mestres, que són els professionals destinats a treballar-hi, no reben cap formació específica. Es considera que és el mateix educar i formar nens que fer-ho amb adults, i la realitat, i totes les evidències, demostren que no és així.

Podeu llegir l’entrevista sencera a: ja.cat/experiencia-per-si-servis



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.