El 20 de maig del 2016 Francina Armengol obria la porta del Consolat de Mar a Carles Puigdemont i exercia com a amfitriona en una cita més que simbòlica entre la presidenta de les Balears i el 130è president de la Generalitat. Després que el 2012 el president José Ramón Bauzá (PP) forcés l’adeu de les Balears a l’Institut Ramon Llull, Armengol reingressava les Illes a “l’univers lul·lià de relacions” del bracet de Puigdemont. “Compartim una mateixa llengua i molts dels trets culturals i històrics, per la qual cosa hem d’aconseguir reunir forces i treballar junts en un ambient de respecte i concòrdia”, emfasitzava la presidenta balear. Set anys després que Llull els unís, ahir el destí els va tornar a citar a Madrid, que no té mar ni és un punt a mig camí entre Inca i Amer però que per al poeta exiliat Antonio Machado era “rompeolas de todas las Españas”. I, com si fes una picada d’ull literària al passat, Armengol va acudir a la biblioteca personal i va convocar Salvador Espriu a l’hemicicle per recitar els versos de La pell de brau (1960). “Recorda sempre això, Sepharad / Fes que siguin segurs els ponts de diàleg. / I mira de comprendre i estimar / les raons i les parles dels teus fills.”

La poesia d’Espriu va assolir la fita metaliterària que les cares dels diputats del PP i de Vox fossin un poema. “Es tracta de sumar, de practicar el diàleg. De hablar, falar, hitz egin... de parlar”, va reblar Armengol en el seu primer discurs com a presidenta del Congrés –gràcies als 7 vots de Junts– per deixar clar que el plurilingüisme no serà anecdòtic i que la Carrera de San Jerónimo viurà un canvi cultural amb ella. “Per avançar en aquest camí, vull manifestar el meu compromís amb el castellà, el català, el basc, el gallec, i la riquesa lingüística que suposen, i vull anunciar-los que aquesta presidència permetrà la utilització de tots aquests idiomes al Congrés des d’aquesta sessió constitutiva”, va solemnitzar tot rebent l’ovació del PSOE, Sumar, el PNB, Bildu, ERC i Junts. El gallec de Os Peares que podia haver estat el primer president bilingüe que ocupés La Moncloa i que ahir va començar un declivi que porta a enfilar l’autovia A-6 i ara en sentit la Corunya, Alberto Núñez Feijóo, no només no va aplaudir que la llengua de Castelao i Rosalía de Castro sigui normalitzada, sinó que va torçar el gest i es va refugiar en la mirada monolingüe de Cuca Gamarra com si definitivament hagués intuït que en mala hora va deixar el balneari polític del Pazo de Raxoi –seu de la Xunta– perquè no entendrà mai el que passa a Madrid.

En un moment en què Vox ha esmicolat el consens del silenci per les dones assassinades pels crims masclistes, Armengol també va emocionar l’hemicicle amb la seva contundència –“la pitjor xacra de la nostra democràcia és que les dones som maltractades i assassinades pel simple fet de ser dones. Vull condemnar els últims assassinats que eleven a 35 la xifra d’assassinades, la xifra és insuportable, cada víctima ho és”– i el seu feminisme dels “sostres de vidre tombats” per dones com ara les futbolistes que ara regnen a Nova Zelanda i Austràlia. “El parlament ha d’irradiar claredat i autenticitat”, va dir tot citant el seu predecessor mallorquí, Fèlix Pons, president del Congrés entre el 1986 i el 1996 i que va morir el 2010. Si és cert que es governa en prosa, la investidura de Pedro Sánchez dirimirà si el que la poesia ha unit al voltant d’Armengol ara ho pot separar o no la crua aritmètica.