La recent aparició a Tòquio d’una cafeteria on no deixen sortir el client fins que no hagi acabat la feina que ell mateix s’ha imposat fer prèviament a l’entrada ha despertat l’interès de mig planeta per la productivitat dels japonesos, malgrat la seva coneguda fama de tenir extenses jornades laborals. Ubicat al bohemi barri de Koenji, a l’oest de la capital, el Manuscript Café està decorat com un bar japonès normal i corrent, però equipat amb totes les eines que es necessiten perquè hi treballin deu persones com a màxim i, passejant entre els clients, el gerent els va preguntant si els falta gaire per acabar.

La cultura laboral al Japó està basada en una jerarquia que es remunta a Confuci, amb codis socials establerts en temps remots, en què els individus consideren que les empreses són com una “família” en la qual ells han de complir el seu rol per al bé comú. Hi ha també els famosos nomikai, locals per anar a beure després de la feina i on sempre és el cap qui proposa sortir, cosa que fa impossible que els seus subordinats s’hi puguin negar.

Fuminobu Okabe, professor de dret a la Universitat de Soka, expert en dret laboral, de la Seguretat Social i dret espanyol, explica a El Punt Avui que “els japonesos utilitzen el terme diligència per descriure els treballadors que són lleials a la seva empresa, lloc de treball i relacions humanes. Per tant, atès que els japonesos donen importància a la consideració i l’atenció per l’ambient de treball i les relacions humanes, molts treballadors japonesos adopten un comportament estrany com ara oferir-se a fer hores extres de manera voluntària per demostrar com de lleials són a l’empresa. Per aquesta raó, a primera vista, es considera que els japonesos treballen més que els europeus”.

Shiela Marie Juárez, experta en recursos humans de The Bridge Group, a Tòquio, creu que és important evitar generalitzar sobre l’ètica de treball de treballadors de diferents cultures. “No és exacte dir que els japonesos són universalment més treballadors que els europeus o altres ciutadans estrangers, perquè cada cultura té els seus valors i actituds únics envers la feina. Aquestes diferències culturals poden afectar la manera com les persones perceben les seves responsabilitats i deures al lloc de treball. Per tant, és crucial reconèixer i respectar aquestes diferències culturals i no fer suposicions basades en estereotips o nocions preconcebudes.” Tot i això, Okabe opina que “els treballadors japonesos no tenen necessàriament una gran consciència del treball, cosa que es demostra clarament pel fet que la productivitat per treballador japonès és baixa, malgrat treballar generalment més hores que els europeus”.

“A primera vista, els treballadors japonesos poden semblar més productius, ja que treballen moltes hores al dia, a la setmana i al mes; no obstant això, si avaluem la seva productivitat en termes de producció per hora o temps requerit per completar la mateixa feina que els europeus, no es pot dir que siguin més productius que els europeus. Els europeus tenen una manera racional de pensar en la feina, ja que consideren que han de completar la feina amb sinceritat i rapidesa, i després valorar i gaudir el seu propi temps.”

Per la seva banda, Juárez sosté que és difícil fer una anàlisi genèrica sobre les diferències entre japonesos i europeus, ja que la productivitat és un tema complex i multifacètic, però coincideix amb Okabe en la relació temps-productivitat. “No és una afirmació falsa que les hores de feina més curtes es correlacionin amb més productivitat, ja que els estudis han demostrat aquesta relació. Tot i això, altres factors també poden contribuir als nivells de productivitat. Tot i que els treballadors europeus poden treballar menys però ser més productius, és important reconèixer que els treballadors japonesos també ho són, però la seva ètica laboral ha estat influenciada per la seva cultura”, afirma l’experta.

D’altra banda, al Japó hi ha una tradició d’ocupació de per vida en una empresa, mentre que a Europa els canvis de feina són més freqüents. “Molts treballadors japonesos es comprometen amb la seva empresa i la seva feina d’una manera que pot semblar estranya per als europeus”, assegura Okabe, que va residir a Barcelona. Aquest model de compromís de per vida en una empresa pot comportar, segons l’acadèmic nipó, problemes després de la jubilació, especialment en homes.

“Moltes persones acaben suïcidant-se després d’arribar a l’edat de jubilació perquè no troben un propòsit a la vida”, mentre que a Europa es tendeix “a valorar i gaudir el propi temps lliure després de la vida laboral, cosa que pot portar a més satisfacció i equilibri a la vida”.

Aquests factors fan que per als estrangers que treballen al Japó sigui un repte majúscul adaptar-se a una empresa japonesa. “No és una transició fàcil”, indica Juárez: a part de la barrera lingüística, “el fort èmfasi en la jerarquia i el respecte per l’autoritat pot xocar amb cultures laborals més igualitàries”. A més, les llargues jornades laborals i “la mentalitat orientada al grup en les empreses japoneses pot ser un desafiament per als que estan acostumats a cultures de treball més individualistes”. Tot i això, l’experta assegura que “amb la mentalitat i la preparació adequades, els europeus es poden adaptar amb èxit a un entorn de treball japonès i prosperar-hi”.