I tant! La de quartet de corda és una formació que requereix molt de temps i treball. Amb quatre anys érem pràcticament un quartet acabat de néixer. Ara, en canvi, ja notem una mica més el pes de l’experiència. Continuem sentint-nos com un quartet jove, però tenim més concerts, bagatge… El 2018 feia poc que la viola, la Lara, tocava amb nosaltres i encara estàvem intentant consolidar-nos.

La Schubertíada ha apostat des de sempre per nous talents. Ja ho havien fet pel Quartet Casals o Matthias Goerne. Hi hem actuat unes quantes vegades i tenim la sensació que aquestes oportunitats de tocar ens han ajudat a créixer fins aconseguir un llenguatge més personal i una sonoritat més treballada.

El primer és que són octets i, per tant, fugen de la nostra formació habitual. S’hi sumen, doncs, nous membres [Miquel Ramos al clarinet; José Vicente Castelló a la trompa; Lola Descours al fagot Joaquín Arrabal al contrabaix] i, en conseqüència, la dinàmica dels assajos és una altra. Quan hi som només els quatre sovint ens entenem sense ni tan sols parlar! D’altra banda, una de les dificultats d’aquesta obra de Schubert és la llargada. Quan es va estrenar, el 1824, va ser la més llarga escrita mai. Dura una hora i té molts moviments. Tocar-la, doncs, és exigent tant des d’un punt de vista físic com mental.

Jo sempre dic que els músics creixem a l’escenari. Com més vegades pugem a un escenari, més n’aprenem i millor ho fem la següent vegada. En aquests tres anys al Palau hi farem un total de nou concerts, tots amb repertori diferent, la qual cosa ens porta a ampliar el nostre repertori i a tenir una continuïtat d’activitat als escenaris que no sempre és fàcil d’aconseguir. És molt important que des del Palau s’aposti per residències com aquesta. Cal agrair-ho.

El gran detonant ha estat el [Quartet] Casals. Ells es van formar fora de Catalunya, però hi van acabar tornant. A l’Esmuc (Escola Superior de Música de Catalunya), per a tots els estudiants d’instruments de corda, la classe del Casals era la classe intocable, la que no et podies perdre. Ells ens va fer estimar la música de cambra. Van anar creant en nosaltres una manera molt especial d’entendre la música.

El més positiu és que la part pedagògica hi és. Tenim llocs on aprendre, ja que a l’Esmuc i també en d’altres centres hi ha bons professors de cambra. El circuit de concerts, en canvi, és limitat o directament precari. Cada vegada hi ha grups de més qualitat, gent més preparada, però hi continua havent els mateixos espais, o fins i tot menys, de sempre on tocar.