“Mai hem de deixar de construir la nació catalana, està en constant construcció”. En un històric acte en un dels seus bressols, l’abadia de Cuixà, al Conflent, l’actual president Pere Aragonès va resumir així el sentir dels cinc presidents de la Generalitat que van participar en l’acte de reconeixement a Pau Casals amb motiu dels 50 anys de la seva mort. Quim Torra, Carles Puigdemont, José Montilla i Jordi Pujol van coincidir també a lloar la universalitat que el músic va donar a la cultura catalana, i el van situar com a referent per seguir defensant i projectant avui la identitat del país a partir del seu valor més preuat: la llengua. “Poques figures en la història recent serien capaces de reunir la representació institucional d’avui, que cobreix més de 40 anys de la instància més alta del govern de Catalunya”, ressaltava l’abat de Montserrat, Manel Gasch, un dels amfitrions de l’acte amb el rector de la Universitat Catalana d’Estiu, Jordi Casassas. Puigdemont, que participava en el primer acte públic fora de Bèlgica després d’haver perdut la immunitat al juliol, no va tenir cap problema i seria el més aclamat pels assistents, rebut al crit de “Puigdemont, el nostre president!”. Montilla, en canvi, va rebre algun xiulet quan va defensar una Espanya “respectuosa amb la diversitat”.

Va ser una fotografia, la que es van fer al pati del claustre, d’enorme càrrega simbòlica, històrica i emotiva a parts iguals. Només hi van faltar Pasqual Maragall, per coneguts motius de salut, i Artur Mas, per raons familiars. Després, s’asseurien de costat tots cinc a l’església, que omplien unes 400 persones, entre les quals l’expresidenta del Parlament, Laura Borràs i diversos acompanyants de tots els presidents, així com alumnes de la UCE.

El memorable I’m a catalan amb què Pau Casals es va presentar el 1971 davant l’assemblea de les Nacions Unides, en un discurs històric “improvisat”, segons Torra, va ser l’eix dels discursos, inclòs el de Gasch, que recordava que “cap altre català contemporani ha fet un exercici de catalanitat” com aquest. Als seus 93 anys, Pujol, que va voler fer un reconeixement particular a Puigdemont, seria un dels més contundents en assenyalar la de Casals com “una afirmació rotunda i al mateix temps d’universalitat”. El president més longeu de l’actual democràcia va recordar que el músic va ser un gran defensor de la identitat i de la catalanitat, que avui ha alertat que veu “en perill”. Per això va citar la llengua, la cultura i la memòria com a “components essencials” sense els quals es pot arribar a perdre la personalitat col·lectiva. En especial la llengua, que creu que cal veure com una prioritat a defensar, i que ara “corre una situació crítica en certs aspectes”. “Tenim l’obligació de mantenir la nostra identitat”, concloïa, tot demanant la “valentia” de Casals perquè els catalans no s’ofeguin en les “pròpies pors”. Això sí, també reivindicava l’esperit obert que li donava la seva relació materna amb Puerto Rico. “Hem d’estar oberts al món, però per començar a tota la gent que viu a Catalunya”, cloïa, entre aplaudiments.

Montilla va voler recordar després “el molt que uneix” la figura universal de Casals, que va lloar, però no es va estar d’exposar la seva visió de Catalunya, ja que va defensar la política com a eina per facilitar la convivència, arribar a pactes i fer que les societats avancin. El socialista va reivindicar l’autogovern i la política útil “més enllà dels discursos abrandats”, i va criticar els qui no entenen en la seva visió d’Espanya que la diversitat és un valor “a protegir”. A més, reclamava ser capaços d’abordar els problemes que hi ha “no des de la confrontació i la desqualificació, sinó des de la negociació i el pacte”, moment en què es va sentir algun crit i xiulets a la nau, seguits de crits d’In-inde-independència!”. Casassas rebaixava el petit moment de tensió agraint el suport que la UCE va rebre durant el govern de Montilla.

Puigdemont, ovacionat, recordava que Casals “transcendeix el seu temps”, com prova l’acte d’ahir, i li reconeixia “visió d’estat”. També la seva generositat, expressada tant en ajut material i moral als refugiats de la Guerra Civil en els primers temps, com en el seu cèlebre discurs, amb què va fer “una gran aportació a una nació que no veuria mai”. Puigdemont citava la llengua com un “patrimoni del món” que els catalans han de poder llegar a generacions futures, i va donar valor al fet que se n’assoleixi l’oficialitat a Europa. “Res del que va fer Pau Casals va ser pensant en ell ni buscant cap sortida personal per a ell, i tenim el deure de continuar fent el mateix pel país, la seva llengua i la seva cultura”, concloïa, abans d’acabar amb un “Visca Catalunya lliure!” amb què només tancaria també Aragonès.

Torra, fent gala de la faceta d’historiador i admirador de Casals, en feia una fervent glossa, tot recordant també altres exiliats com Pompeu Fabra o el metge Josep Trueta. L’anterior president recordava com el músic, que segons ell desplegava una “catalanitat natural”, va ser el català que hi ha hagut “més a prop de ser premi Nobel”, el de la pau, en un any que es va declarar desert. “Potser alguna tenebrosa maniobra espanyola hi va actuar”, lamentava, abans de reclamar “fidelitat” a la llengua i a la terra, com la de Casals.

Aragonès també va ressaltar el “mestratge“ del músic, que va ser capaç de “sintetitzar” el que significa la nació catalana en moments durs com l’etapa franquista, i que continua sent un “referent ben viu”, icona del pacifisme i l’antifeixisme. “Hem avançat molt però no podem parlar de plenitud nacional perquè no hi ha plenitud democràtica”, constatava Aragonès, que reclama que Catalunya pugui exercir tots els drets que li pertoquen com a nació i lamentat el “retrocés social” de la llengua, que vol potenciar “més que mai”. El president actual va ressaltar l’excepcionalitat de l’acte, ja que va lamentar que la històrica reunió s’ha hagut de produir fora de l’Estat espanyol “a causa d’una repressió que encara avui perdura”, en al·lusió a Puigdemont. “És imprescindible avançar en la resolució del conflicte polític amb una solució plenament democràtica perquè aquest acte deixi de ser excepcional”, ressaltava, abans de reclamar “més que mai” l’amnistia i l’autodeterminació.