De presenciar amb estupor una espantada insòlita de Mariano Rajoy el gener del 2016 quan li va proposar anar a la investidura i ell declinava l’oferiment, a tenir dos candidats –Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo– disposats i que rivalitzen pel primer torn i haver de dirimir ara un dilema en la frontera del partidisme polític que va més enllà de la neutralitat. Aquest és el repte que el rei Felip VI afrontava ahir i, amb l’escrutini del 23 de juliol a la mà i amb l’única seguretat que Feijóo fracassarà en una investidura, va ser el líder del PP l’elegit pel rei a l’hora de ser enviat a un ple del Congrés –previsiblement la setmana que ve o hi ha risc de repetició electoral al Nadal– que serà fallit perquè el marcador del Congrés serà de 172 vots a favor i 178 vots en contra. En una incursió argumental insòlita en el partidisme, la casa reial va travessar ahir una línia vermella i en el seu comunicat va fer seus els argument del PP, aliens a l’article 99 de la Constitució, segons els quals el líder del partit més votat té una preferència no escrita –que els pares de la carta magna no van incloure enlloc perquè es tracta d’un règim parlamentari i no presidencialista– i ho fa apel·lant a una circumstància inherent a les monarquies però que és extrajurídica: el costum. “Convé assenyalar que, tret de la IX legislatura [del gener al maig del 2016], en totes les eleccions generals celebrades des de l’entrada en vigor de la Constitució, el candidat del grup polític que ha obtingut el major nombre d’escons ha estat el primer a ser proposat per Sa Majestat el Rei com a candidat a la presidència del govern. Aquesta pràctica s’ha anat convertint amb el pas dels anys en un costum”, addueix la casa reial.

Assumint la literalitat de l’argumentari que el PP té des de de l’endemà del 23-J, Felip VI desfà la raó de ser de la seva tanda de consultes de dos dies amb UPN, CC, el PNB, Sumar, Vox, el PSOE i el PP precisament per esbrinar el que ahir va desvelar que no calia saber perquè s’imposa el costum. El rei fins i tot fa una crítica velada a la plantada d’ERC i Junts –obviant el menyspreu a la presidenta del Parlament Carme Forcadell quan el gener del 2016 no la va voler rebre i va preferir que l’informés de la investidura de Carles Puigdemont per correu electrònic– i els culpa de perpetuar el costum que afavoreix ara el primer torn del PP. “En el procés de consultes no s’ha constatat en el dia d’avui l’existència d’una majoria suficient per a la investidura que, en el seu cas, fes decaure aquest costum”, raona. Ras i curt: si viu en un angle cec de la política perquè no sap què faran 21 dels 350 diputats (set d’ERC, set de Junts, sis d’EH Bildu i un del BNG), el refugi que tria ell és l’opció automàtica del més votat.

Abans que la presidenta del Congrés, Francina Armengol, viatgés del Congrés a La Zarzuela i tornés al Congrés amb el veredicte ja al vespre, Feijóo va acceptar la missió i ho va fer convertint la raó del futur fracàs –la manca de quatre vots per a la majoria absoluta dels 176 perquè en té només 172 gràcies a Vox, UPN i Coalició Canària – en una demostració de presumpta fortalesa. “De produir-se l’encàrrec del rei estaria només a quatre diputats de la majoria absoluta. El PSOE, després de perdre, està a la distància d’una amnistia, d’un referèndum i d’oficialitzar la desigualtat entre els espanyols”, va raonar el líder del PP. En el subconscient de l’home de les quatre majories absolutes a Galícia, hi ha pesat i molt la consciència de no emular Inés Arrimadas, que va guanyar les eleccions catalanes forçades pel 155 el desembre del 2017 i va ser fustigada pel PP per fugir de Catalunya sense explorar una investidura ni anar a un ple fallit. El sorprenent és que, tot i que el PP sap que hi ha d’haver investidura els dies 30 i 31 d’agost o hi ha risc d’eleccions per Nadal, Cap d’Any o Reis (l’automatisme d’esperar els dos mesos i els 47 dies posteriors), Feijóo va comunicar que no pensa mantenir contactes fins “a partir de dilluns”, sense explicar per quina raó el dia d’avui, dijous, divendres, dissabte i diumenge són dies inhàbils per a ell. I, dit això, va pagar la penyora de fer una oda a Vox –“Amb qui tenim una relació de normalitat democràtica amb l’objectiu compartit de protegir la nostra nació i defensar la Constitució”– i va al·legar que si Armengol convoca la investidura el 30 i 31 d’agost ell viurà aquesta “pressa” com a “desigualtat de condicions”. Conscient de l’avís, la presidenta del Congrés, Francina Armengol, no va oferir una data tancada ni va avançar si en aquest ple serà possible parlar ja en català, basc i gallec.

En una compareixença prèvia a La Moncloa, el president Sánchez va assumir en públic “la responsabilitat de treballar per articular una majoria” i va oferir el “més absolut respecte” per la decisió del rei “fos la que fos”. “La investidura no és un tràmit d’exhibició”, va etzibar Sánchez. “Si Feijóo vol topar de cara per tercera vegada està en el seu dret”, va reblar en to sorneguer en al·lusió al fracàs a les urnes del 23-J i a la derrota a la mesa del Congrés gràcies a ERC i Junts. Quan se li va preguntar per Carles Puigdemont, simptomàticament Sánchez va naturalitzar en públic Junts com a negociador –“Junts té representació amb set escons igual que ERC i no neguem la legitimitat de ningú i podem parlar amb tots”– i no va rebutjar l’amnistia tot recordant que ha de tenir encaix constitucional.

L’article 99 de la Constitució, l’únic que havia de guiar el rei en l’atzucac sorgit de les urnes del 23 de juliol, prescrivia dues accions: “prèvia consulta” i “proposar un candidat”. Al final, però, el costum ho era tot.