Sí que ho faria, per molts motius! No sé si estic preparada per fer-ho, com Harold, però m’agrada molt caminar. Quan tinc vacances, camino, i una bona part del viatge que fa a la pel·lícula vaig fer-lo, fins a la costa nord-est d’Anglaterra, és una zona preciosa. Si tinguéssim un temps com el de Barcelona, tothom estaria caminant per allà. Hi ha unes platges precioses. També hi ha molta natura i vida salvatge. El meu personatge li retreu al seu home que camini aquesta distància quan el camí més llarg que ha fet és des de casa al cotxe. A més, va per carreteres, perquè no és excursionista i no coneix els camins bonics que podria seguir.

Sí, caminar és meravellós. Físicament és bo i també canvia el teu estat d’ànim. Et suposa un esforç per les coses. I és una manera d’anar pensant i reflexionant, sobretot quan ho fas sol. Et fixes en moltes coses que no notaries si anessis en cotxe.

Totalment! Quan ell comença a caminar, ella no ho sap, però de mica en mica comença aquest viatge personal: primer sent aprensió, ansietat i por que no torni. Després s’adona del que ha construït al seu voltant, una fortalesa, i veu el món exterior com un lloc perillós. Hi ha moltes coses que no vol viure de l’exterior perquè vol continuar instal·lada en el dolor per la pèrdua del fill, i vol continuar culpant Harold del que va passar. Aquest dol punyent, la recriminació, la ira, la profunda tristor... són coses que ha de treballar en aquest viatge emocional, que els permetrà retrobar-se.

Farien falta totes dues coses, el món necessita més fe i més lògica. Queda clar amb el que fem: el Brexit, la guerra d’Ucraïna... No té cap ni peus. Ens cal més fe en els éssers humans.

La sèrie també és molt popular a Anglaterra, i les dues pel·lícules que s’han fet. Va passar des de bon començament. Vam signar per dues temporades. Primer no ens crèiem que faríem tres temporades i n’hem acabat fent sis i les dues pel·lícules! Tant de bo hagués sabut des del principi que seria tan popular, perquè seria multimilionària.

Segurament el coneixen més a través de la literatura. Potser els nord-americans es pensen que vivim així, encara, però no. És una mica d’escapisme, de nostàlgia per un temps que semblava molt bonic. Però no van ser tot flors i violes. Els anglesos veiem Downton Abbey com un conte, tal com ho veu la resta del món.

A El viaje de Harold no som tan pobres, potser més aviat jubilats que no van tan justos, però entenc a què et refereixes. No sé per què deu ser això. Potser per la nostra herència, tenim totes aquestes cases senyorials com a teló de fons. La casa on vam gravar Downton Abbey és propietat de lord i lady Carnarvon. El seu avi és el que va trobar la tomba de Tutankamon, juntament amb Carter, és un gran egiptòleg. Els descendents encara viuen a la mansió i la sèrie ha representat uns grans ingressos per a ells. Ara la gent hi va a visitar-la, s’hi celebren casaments... Fem molt bé aquests drames costumistes. També fem altres tipus de pel·lícules, però potser no tenen tant de ressò aquí com a Anglaterra.

Sí, el teatre és una feina dura, molt més que el cinema. Però la relació que es crea amb el públic té un retorn, que mai és el mateix. Sempre és únic i diferent, perquè els públics són diferents. El 50% del que fas al teatre depèn del públic. De vegades un públic riu amb una cosa i un altre no. Altres cops et venen a felicitar i no t’ho esperes, perquè no han rigut. Jo vaig créixer en el teatre, m’agrada molt, però potser sí que és repetitiu. Actualment, però, no hi ha públic de teatre per repetir tant, si no és un gran èxit. Les obres que faig jo duren entre quatre i sis mesos, com a molt.

Crec que d’entrada obstaculitza les coses. Troba tan fora de lloc el que fa Harold, que no ha caminat en sa vida, deixa el telèfon i desapareix. I al principi pensa que s’ha trastocat. No ho pot entendre, però es comença a adonar de fins a quin punt el necessita i l’enyora i, molt en el fons, sí que ho entén. Li reconeix coses que li agradaria ser capaç de fer ella mateixa, i està ressentida. Ell coneix gent, s’ho passa bé, surt a la televisió... Mentrestant ella es queda a casa enganxada a aquest dol. Al final s’adona de la importància de tenir un objectiu, de poder sortir d’aquest clot. Com que Harold no va poder ajudar a salvar el seu fill, emprèn aquest viatge per ajudar una altra persona, i ens permet conèixer tota la seva bondat.