Enlairem les universitats
Cada 15 d’agost, les direccions d’algunes universitats esperen el resultat del rànquing de Xangai. Hi ha molts rànquings, però el de Xangai és el que més interès provoca. Es diferencia d’altres en un fet transcendent: no té en compte opinions. Altres rànquings demanen opinió sobre les universitats a membres d’altres universitats i a empreses o antics alumnes. Podríem dir que el de Xangai no conté subjectivitats. A més, el mètode de classificació no ha canviat en vint anys. Amb tot, l’elecció dels paràmetres de valoració de les universitats ja és subjectiva.
A algunes universitats els amoïna el resultat del rànquing. La realitat és que l’impacte mediàtic no dura més d’un parell de dies. Les crítiques o lloances són efímeres. Durant uns pocs dies, el prestigi augmenta o es penalitza. El resultat fa que algunes universitats reflexionin sobre com millorar posicions.
La Universitat de Barcelona (UB) ha estat situada durant uns quants anys entre les posicions 151 i 200 del món. Enguany, ha passat al grup inferior, 200-300. Un canvi més greu en aparença que en realitat, ja que ha passat del lloc 198 al 201. Això potser genera més tristesa que altra cosa, perquè la millora objectiva dels resultats ha implicat canvis negatius. El canvi de grup, ni que sigui per tan poc, és de mal pair.
En conjunt, el sistema universitari català no està mal situat, les vuit universitats públiques són al club de les 1.000 millors universitats del món i n’hi ha tres entre les 500 millors. Dubto que gaires països tinguin totes les universitats entre les 1.000 millors.
Pujar o baixar llocs no depèn només del que faci una universitat. Si les veïnes corren més, quedes més endarrere. Com li deia la reina vermella a Alícia a Alícia al país de les meravelles, de Lewis Carroll, “en aquest país, si es vol arribar a un altre lloc, cal córrer com a mínim dos cops més ràpid”.
El gran impuls xinès ha penalitzat la majoria d’universitats europees. Les coses aniran a pitjor, ja que altres països es mouen de pressa. Alguns països contracten investigadors excel·lents per pujar punts, encara que no trepitgin la universitat que els paga. D’altres inverteixen molt en universitats i progressen de manera accelerada. És el cas de la Xina, amb deu universitats entre les 100 millors del món, mentre que els Estats Units i el Regne Unit en tenen només vuit. Amb tot, els Estats Units hi tenen les tres primeres i vuit de les deu primeres.
Són estats que han entès que una economia que no depengui de serveis d’escàs valor afegit és l’economia del coneixement. L’economia del coneixement obliga a invertir en la creació i aplicació del coneixement i alhora a disposar de ciutadans ben formats.
És difícil discernir quina de les activitats de les universitats contribueix més a l’economia del coneixement: si la creació de nou coneixement, és a dir, la recerca, o la transmissió del coneixement als ciutadans, és a dir, la docència i la divulgació. Encara que la creació de coneixent no tingui un gran impacte directe sobre l’economia, tenir un conjunt d’investigadors actius, amb bones publicacions, té un efecte sobre l’entorn. El lloc on hi ha una congregació de científics actius es converteix en el que s’ha convingut a denominar “ecosistema de recerca”. Aquests ecosistemes atreuen científics i inversions. Barcelona té, moderadament, aquestes característiques, amb l’afegit d’una qualitat de vida prou bona.
Amb tot, l’aposta política no és suficient per consolidar el país com un gran ecosistema de recerca i innovació.
D’altra banda, els bons salaris també són clau per “captar” talent, atreure investigadors consolidats i joves promeses, alhora que s’evita que bons investigadors marxin. La inversió va molt més enllà. Efectivament, les retribucions són part dels recursos de què disposa la universitat per fer complir la seva missió. Comparativament, els salaris són baixos, tant per als investigadors consolidats com per als investigadors en formació.
La llei de la ciència de Catalunya i el Pacte Nacional per a la Societat del Coneixement ens doten d’eines, malauradament no de totes, per desenvolupar un ecosistema de recerca i innovació amb vocació de lideratge.
Tanmateix, no ens enganyem, tot això ens obliga a inversió i salaris. A hores d’ara, el pressupost públic és superior al que hi havia anys anteriors, i per això cal felicitar la consellera Geis, el conseller Nadal i els seus equips. Tot i això, és insuficient. Només dues dades: el nombre d’investigadors en formació a Catalunya és escàs, i el pressupost de les universitats catalanes comparat amb les situades en els cent primers llocs del rànquing de Xangai, molt inferior.
Som en el camí. Necessitem el finançament adequat.
Investigadors
El nombre d’investigadors en formació a Catalunya és menys de la meitat del que hauria de ser, i una gran part no cobra o té feines precàries. Els salaris dels que en tenen són molt inferiors als dels països capdavanters.
Dues universitats no gaire diferents en mida de la UB, la de Heidelberg (55 en el rànquing de Xangai) i la de Copenhaguen (32 en el rànquing de Xangai), disposen, aproximadament, de 900 i 1.300 milions d’euros, respectivament, comparats amb els 300 de la UB.
