Han passat tres anys en què Fira Tàrrega ha estat el que la Covid ha permès. Aquest 2023, tornen les aglomeracions i l’exercici d’anar guanyant visibilitat a mesura que els del davant perden la paciència. Dijous i divendres La Veronal ha presentat una nova versió de Sonoma, un espectacle que, de fet, van estrenar en una pulcra Sala Oval amb el públic ben escampat per les restriccions pandèmiques que el Grec del 2020 va saber aguantar per evitar anul·lacions. L’obra, l’any passat, va representar-se a l’escenari principal del Festival d’Avinyó i es va endur un cabàs de reconeixements. Aquest any, La Veronal s’ha plantat a la plaça Major, un lloc emblemàtic i que la portalada de l’església es converteix en un fons impressionant per retratar l’univers de Buñuel, amb un estol de dones turmentades, capaces de resistir el patiment per por o per una fe cega en una tradició religiosa que fa esclatar els tambors a Calanda cada Setmana Santa durant unes hores agòniques i eixordadores. La versió al carrer a Tàrrega també va incloure un grup de 40 voluntàries amb timbals. El seu retruny no va fer tremolar les parets però sí que van aconseguir una plaça amuntegada per Fira Tàrrega. I és que des de les primeres funcions de dijous a la tarda, el públic provava sort d’entrar a les primeres actuacions però no ho aconseguia perquè, ja des del principi, l’oferta era superior a la demanda. I a la plaça Major? Un wttsp anònim ho resumeix millor que ningú amb fina ironia: “Soc a la Veronal, però no “veonal”

És de justícia poètica que les ballarines de La Veronal actuessin a la façana de la catedral. Aquesta companyia va debutar a Tàrrega el 2011, quan tot just començaven a fer les seves primeres produccions. Van estrenar a la plaça dels Àlbers (situada a l’esquena de l’església) amb Pájaros muertos una peça que s’inspirava en l’univers de Picasso i que també introduia el francès. L’obra plantejada en una mirada frontal va adaptar algunes transicions perquè tingués en compte els laterals, La Veronal també ha presentat Bologna. Pasolini, a una nau de Cal Trepat, un espai, per cert que enguany no s’utilitza per programar.

Aquests primers dies de Fira Tàrrega han servit perquè estrenin espectacle obres amb el Suport a la Creació. és el cas de la companyia eia. Com a Espera, l’acció de carrer no busca l’espectacularitat i el risc dels seus muntatges de sala (Nuye, InTarsi) amb una acrobàcia que és coreogràfica i que aporta grans instants de sorpresa. En les distàncies curtes, com a La pedra de fusta, es busca una connexió amb el públic, un contacte i unes mirades còmplices. El virtuosisme dels equilibris i d’un espai en contínua transformació, amb el suport del públic permet unir la poètica del mà a mà amb posicions i torsions complicades d’equilibrar, amb l’humor fresc i blanc de José Luís Redondo que fa l’entremaliat amb la complicitat del somriure dels altres dos intèrprets (Celso Pereira i Francesca Lissia). La versatilitat de la peça, la fa programable arreu i per a tot tipus de públic.

Marga Socias & Els mals Endreços es reconeixen intoxicats per l’univers sonor. A Orelles, fan una explicació tant genuïna com rocambolesca sobre la possibilitat d’educar les orelles i prendre consciència a allò que es vol escoltar. Socias té la sensibilitat intuïtiva per trobar forats negres a Tàrrega (com a The Hole &Corner Travel Agency). De la mateixa manera és capaç d’orquestrar un pla per rebel·lar-se del món actual amb un pacte amb les plantes (Si fóssim flors) o de detectar l’interès per la lectura més enllà del que expressa la raó (Biblioteca de la curiositat infinita). L’espai i la carpeta individual per a cada espectador d’Orelles parteix d’uns elements escenogràfics reciclats, una insistència en el treball de Thomas Roper.

Fira Tàrrega espera el gruix d’espectadors al cap de setmana. Per això es multipliquen les places i les actuacions pràcticament a la mateixa hora. I encara se sumen les actuacions de L’inesperat, accions que no s’anuncien al programa i que es poden produir en racons aparentment aturats. També hi ha les actuacions dels artistes off, que passen la gorra, una distracció per a moltes famílies i que actuen dins de terminis i localitzacions pactades amb la direcció de la Fira: se sortegen els torns entre ells a la plaça Major, la mateixa que La Veronal ha sotmès a un bany de masses i d’una dansa Kova que trenquen per incloure els capgrossos, la dansa folklòrica i els elements cinematogràfics un punt inquietants (com les nenes de riure nerviós i un vestit blanc immaculat).

El projecte d’Anna Giribet a la direcció artística té molt present la vessant professional. Per això, s’ha reforçat el contacte amb els programadors durant tot l’any (també durant la lapidària pandèmia). No és casualitat que, a la capital de l’Urgell s’hi apleguin programadors de 30 països diferents. Tàrrega, mentre, ja es torna a amuntegar.