Dilluns, 11 de setembre, Xile commemora els cinquanta anys del cop militar contra el president Salvador Allende. El líder socialista es va suïcidar al seu despatx quan el setge de les bombes llançades per les tropes del general Augusto Pinochet feia irreversible la seva caiguda. Es va iniciar llavors una dictadura de disset anys, que es va acabar oficialment el 1990, però la seva influència encara perdura. Si fa deu anys l’efemèride va coincidir amb un govern de dreta, el de l’empresari Sebastián Piñera, la presència al palau de La Moneda del jove d’esquerres Gabriel Boric ha activat rancúnies adormides i ha deixat el país immers en un amarg debat sobre la memòria de la dictadura. Xile està més dividit que mai, partit entre els qui diuen que Pinochet va ser l’encarnació del mal i els qui el consideren un messies que va arribar per salvar Xile del comunisme internacional. La dreta i l’extrema dreta, avui les forces majoritàries al Congrés i dominants del debat públic, van advertir que no participaran en els actes oficials. Amb prou feines, Boric ha aconseguit que els quatre expresidents vius signessin una declaració conjunta que repudia “un trencament violent de la democràcia a Xile que va costar la vida, la dignitat i la llibertat” a milers de persones.

Xile arriba a aquest aniversari embrancat en un segon procés constitucional. Aquesta vegada, les forces dominants no són les sorgides de les revoltes del 2019, claus en la redacció de la Constitució que va ser rebutjada en un plebiscit el setembre de l’any passat. Les forces polítiques van acordar un nou intent que, després d’una nova elecció de constituents, va quedar en mans de la dreta i l’extrema dreta. La fortalesa dels ultres, encarnats en el Partit Republicà de l’excandidat presidencial José Antonio Kast, va posar en alerta les forces progressistes al govern. Kast i els seus representants fa setmanes que bombardegen el procés constituent amb esmenes que difícilment passaran el filtre de les urnes, mentre s’intercanvien amb Boric i els seus funcionaris tota mena d’acusacions. El suïcidi, fa dues setmanes, d’un exbrigadier de 86 anys condemnat per l’assassinat el 1973 del cantautor Víctor Jara va ser només l’evidència de la profunditat de la fractura. El president el va titllar de “covard” per no haver afrontat la justícia; la dreta i l’extrema dreta van acusar el president de fomentar l’odi i de voler imposar una visió esbiaixada del govern militar.

La metxa la va encendre definitivament la senadora del partit UDI, hereu de la dictadura, María José Hoffmann, que en una entrevista va advertir: “Sense Allende, no hi ha Pinochet.” Encara avui, el 40% dels xilens consideren que el cop va ser culpa d’Allende, que va perdre les regnes del govern i no va poder contenir la inflació i l’escassetat, contra un 31% que l’atribueixen a les forces armades, segons un sondeig de la consultoria Pulso Ciudadano publicat la setmana passada. “Què vol dir això? Que si tinguéssim un govern constitucional que no els agrada podria haver-hi un altre Pinochet? Espero que no”, va dir Boric divendres com a resposta a les declaracions de la senadora Hoffmann. Per primer cop en anys, hi ha veus que s’animen fins i tot a negar sense ruboritzar-se que a Xile s’hagin comès delictes de lesa humanitat. Entre aquestes hi ha la diputada d’extrema dreta Gloria Naveillán, que va considerar “una llegenda urbana” les violacions sexuals de les quals van ser víctimes dones opositores a les masmorres del règim militar.

L’opinió pública no és aliena a aquest debat. Un 70% dels consultats per Pulso Ciudadano van respondre que l’aniversari del cop és una fita que divideix els xilens. La dos cops presidenta Michelle Bachelet, socialista i amb víctimes de la dictadura a la família, va dir que les discussions sobre el llegat de la dictadura han provocat un ambient “tòxic”. “En la commemoració dels quaranta anys hi havia un acord que la democràcia és fonamental i que res justifica les violacions dels drets humans –va dir–; avui dia no veig aquest compromís tan fort.” Xile acumula ja 33 anys de democràcia sense interrupcions i sembla que ha perdut la capacitat d’arribar a acords. La memòria de Pinochet ha agreujat les diferències.