Quan falten només vuit mesos perquè s’acabi l’actual legislatura europea, el discurs d’Ursula von der Leyen davant de l’hemicicle d’Estrasburg va derivar més en una enumeració de mèrits dels seus quatre anys al capdavant de la Comissió que no pas en la presentació de noves prioritats per a l’últim tram abans de les eleccions comunitàries del juny vinent. Per això, les seves paraules, i les que es van sentir en el debat posterior amb els grups polítics de la cambra, van tenir aires de precampanya. Començant per la mateixa Von der Leyen, que, tot i evitar aclarir si aspira a revalidar mandat, es va dedicar a presumir de la seva gestió. L’alemanya es vanta d’haver dirigit una Unió més forta que el 2019 –quan va arrencar l’actual legislatura–, capaç de superar les tres grans plagues bíbliques del Brexit, la pandèmia i la guerra d’Ucraïna. Von der Leyen es congratula que la UE ha sabut “respondre a la crida de la història” sumant esforços per proveir els ciutadans de vacunes durant l’onada de la covid-19 i facilitant la pluja de milions de Next Generation per a la reconstrucció postpandèmica. També, d’haver plantat cara a la “invasió brutal” de Putin a Ucraïna amb fins a una desena de paquets de sancions, i avançar en el camí cap a una economia descarbonitzada que marca el Pacte Verd. Però la legislatura europea s’acosta a la fi amb grans mancances –el Pacte sobre Migració i Asil difícilment, hi haurà de temps d’aprovar-lo– i enmig de senyals pertorbadors d’alentiment econòmic, amb el motor alemany encallat. Per al 2024, es mantenen els grans reptes, des d’Ucraïna fins al canvi climàtic, passant per la pugna entre potències per definir el futur ordre global. El món s’ha capgirat i les pròximes eleccions europees –amb una extrema dreta a l’alça al continent– seran un altre indicador de com la ciutadania respon a uns sotracs que, fa només quatre anys, no podia ni imaginar.