El director del Teatre Lliure, Juan Carlos Martel, estava eufòric ahir en la presentació de Le congrès ne marche pas, de La Calòrica. En el seu primer any, van oferir l’oportunitat a la companyia d’estrenar-se al teatre públic i van recuperar la seva Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I al Lliure de Gràcia. Ara, Martel deixa la direcció tancant el cercle: amb una coproducció de La Calòrica i el CDN amb la pretensió d’internacionalitzar La Calòrica. Les entrades de les cinc setmanes d’exhibició al Lliure ja estan exhaurides (des d’avui fins al 22 d’octubre). Hi ha prevista una gira per Roses, Badalona, Granollers, Reus i Girona aquesta tardor i es podrà veure a Madrid el curs vinent.

El dramaturg Joan Yago defineix el muntatge (bona part del qual interpreten en francès, anglès o rus) com una “comèdia política”. Tot i que molts dels personatges tenen una biografia concreta, en realitat, utilitzen aquesta primera cimera europea a la Viena de 1814 (just acabada la revolta francesa i el domini de Napoleó) “com una metàfora” de la geopolítica i el capitalisme actual. La reunió volia garantir la continuïtat de les monarquies i conformar una relació de poder entre els països europeus i Rússia, una situació que avui ressona amb l’actual invasió russa d’Ucraïna. I, per una altra banda, bona part de les decisions socials es prenen en convencions costoses en què intervenen només uns privilegiats.

El punt de partida de Le congrès ne marche pas és el d’una veu en off en català de museu (amb la veu de Pau Masaló) que narra de forma neutra aquella convenció que va durar nou mesos i no va concretar cap resultat efectiu. Per fer l’obra, molts actors han hagut d’aprendre idiomes per dir amb solvència un text que, a més, sona per sobre d’una banda sonora contínua. L’actriu Júlia Truyol admet que aquest no és el millor espectacle per internacionalitzar La Calòrica perquè “és el més gran i el més car”. Roser Batalla, Joan Esteve, Tamara Ndong i Carles Roig se sumen als calòrics. El grup de teatre, tot i així, defensa viatjar fora per mostrar la seva teatralitat com fan les companyies de dansa o artistes performàtics. Reivindiquen que el teatre de text pot voltar amb la companyia pròpia, a més de cedir els textos per a altres companyies. Per exemple, han representat Els ocells a Itàlia, mentre que han cedit els drets a companyies del Canadà, de Grècia o de Suïssa per fer noves produccions. Per al director Israel Solà, voltar amb la producció és la millor garantia d’escampar la marca Catalunya teatral internacionalment.