Soc a Stepanakert, la capital de l’Alt Karabakh. La immensa majoria de la població, incloent-hi dones i infants, són als búnquers. La infraestructura civil ha rebut danys greus. La gent té por del genocidi, de perdre casa seva, de perdre la seva vida.

A les principals ciutats que Bakú va ocupar, com Hadrut o Xuxi, ja no hi viu ni un sol armeni. Els pocs que s’hi van quedar van ser assassinats o detinguts. Alguns, decapitats. Aquell horror fa que la por que molts senten, avui sigui més gran.

Sí. A Hadrut i Xuxi el govern àzeri s’hi ha apoderat d’habitatges de població armènia i treballa per repoblar-los. Canvien els noms dels llocs, destrueixen làpides i esglésies i duen a terme una neteja cultural.

L’escalada violenta d’aquests dies és part d’un mateix intent de neteja ètnica. L’Azerbaidjan va bloquejar l’Alt Karabakh, ens va aïllar del nostre únic camí cap a Armènia [el corredor de Latxin] i de la resta del món. Van tallar l’arribada d’aliments, de medicines i d’allò essencial per viure. L’Alt Karabakh ha resistit. Veure que no podien doblegar la voluntat d’aquest poble ha consternat l’Azerbaidjan, i per això ara ha optat per la campanya militar.

Les paraules de la comunitat internacional no signifiquen res, perquè és l’únic que hem rebut. Ens han fet saber el seu condol i la seva preocupació, però no hem vist cap acció tangible que millori la situació sobre el terreny, que impedeixi el bloqueig ni que alleugi el patiment que provoca. Diuen que fan costat al poble armeni de l’Alt Karabakh, però ningú fa res per frenar l’Azerbaidjan. Ni sancions ni intervencions militars.

Per desgràcia, sota el lideratge de primer ministre Nikol Pashinyan, un paper increïblement ineficaç, en l’aspecte diplomàtic i d’assistència a la població. Les 120.000 persones assetjades al territori som aquí valent-nos per nosaltres mateixes. Estem sols.

El paper de les forces de pau és protegir les vides de la població de l’Alt Karabakh. Després de la guerra del 2020, a l’inici de la seva missió, ho van fer. Però el darrer, no. Ni amb el setge ni ara amb l’agressió.

Els armenis a la diàspora estan profundament connectats a la seva terra natal perquè molts, durant els darrers cent anys, han estat desplaçats del seu lloc d’origen per la força. Sigui pel genocidi del 1915 o per la guerra del 2020. Tots nosaltres carreguem el trauma del genocidi. Tot i ser a la diàspora, molts som descendents de supervivents del genocidi. Quan veiem que als nostres germans i germanes de l’Alt Karabakh els passa el mateix, o quan veiem persones sotmeses a neteja ètnica o desplaçades de casa seva, hi sentim un vincle emocional molt fort. Tenim deu milions de persones a la diàspora, però per a molts l’Alt Karabahk és un lloc que visiten per poder reconnectar amb la seva història, cultura i família. Si perdem l’Alt Karabahk perdem tot això.

Absolutament. Des d’una perspectiva històrica, es pot traçar un fil entre tots dos fets. El 1915, l’objectiu era erradicar els armenis d’aquesta regió del món. Ara, més de cent anys després, aquest fil continua a l’Azerbaidjan per erradicar els armenis del lloc on viuen.

Per desgràcia, per a la generació anterior que ja ha passat per guerres, viure amb aquesta sensació no és cap novetat. Però això és terrible amb la nova generació de fins a deu anys, que ha crescut i ha construït els seus records aquí. El que ells han entès com la seva terra natal és aquesta terra, que ha estat travessada per la guerra, pel setge, pel dolor. Això és el més difícil: veure tota una generació d’infants contínuament traumatitzats.