És una condició. Per raons evidents, perquè el traspàs que es va fer al seu moment és insuficient i ens demostra cada dia que, sense poder governar-ho tot –vies, trens, personal–, difícilment pots tenir un servei eficaç i que garanteixi el dret a l’accessibilitat. És clar com l’aigua. En aquesta situació transitòria, hem vist totes les mancances de continuar d’aquesta manera. Per a nosaltres és una prioritat.

No, perquè venim escamats d’altres traspassos. Per aprendre, Catalunya s’ha hagut d’equivocar. S’ha refiat en determinats moments, i assumir un traspàs sense les dotacions i les garanties sabem que pot comportar problemes després en la gestió diària. Sabem com s’ha de fer.

No. El que passa és que, d’un dia per l’altre les coses no poden ser diferents. L’Estat té l’interès a gestionar-ho tot. Ja que ho diuen tot el dia, Constitució en mà i articulat de la llei en mà, Espanya algun dia s’ha de creure que hi ha competències que poden ser transferides i han de ser transferides. Ara és un moment idoni perquè passi.

Evidentment hi ha resistències, sempre hi ha hagut resistències. Quan es va transferir educació, es deia que el problema eren els mestres. Cada vegada que hi ha hagut un traspàs, hi ha hagut reticències, moltes vegades pel desconeixement de què passarà si ja no depenc d’una administració i depenc d’una altra. Hem de treballar perquè això no sigui un obstacle.

Nosaltres posem totes les condicions perquè no hi hagi excuses que no podem assumir determinades coses. Quan pensem en el sistema ferroviari, pensem en un sistema de mobilitat integral: ferrocarrils, autobusos, Clic.cat, transport a demanda. Pensem en tot el sistema per donar cobertura a tot el país. També perquè d’aquí a un any i mig o dos Ferrocarrils de la Generalitat (FGC) gestionarà Rodalies Lleida i la línia de l’aeroport del Prat.

No entraré en el que defensa l’Estat, però ja hem vist com ha anat canviant, també perquè les exigències del context europeu són les que són. Espanya no pot continuar sent una anomalia respecte a la resta d’Europa. Tenim clar que la millor manera de garantir el dret a l’accessibilitat i a la mobilitat i el millor servei possible és que sigui la Generalitat l’ens que dibuixi, decideixi i reguli Rodalies.

Ronda Nord.

Al final qui canvia de criteri permanentment en aquest cas és el govern de l’Estat i no la Generalitat. Qui té interès que es faci és el govern de l’Estat. El PSC condiciona els pressupostos de la Generalitat al fet que hi hagi la ronda Nord. Per cert, un projecte que no tenia cap afectació respecte al pressupost que s’havia d’aprovar perquè depèn de l’Estat. En el protocol signat, les condicions eren unes i no havien desenvolupat el conveni fins a la passada reunió que vam tenir amb la ministra a Madrid i en la qual posen sobre la taula que el protocol no s’ajusta al conveni. Doncs, escolti, el problema el tenen ells i no nosaltres. Que s’espavilin. Nosaltres teníem fets els deures en relació amb els encàrrecs de gestió. I vull entendre que no es volen condicionar els altres quatre encàrrecs de gestió quan els deures els tenim fets. Nosaltres sí que ens vam preocupar que els protocols i els convenis anessin a l’hora. Ja els vam enviar el 7 de juliol.

Per qüestions jurídiques, no es pot fer tal com tenien dissenyat el protocol. Que busquin la solució. Però això no és una excusa per no complir els altres quatre convenis.

És que el disseny de projecte no existeix. Es dissenyarà tenint en compte els acords i la participació que hi ha hagut al territori sobre com ha de ser la ronda Nord. És una qüestió jurídica que han de solucionar ells. Nosaltres fem els deures. Els que mai fan la feina quan toca són ells i les divergències les tenen a l’Estat, entre ells mateixos.

Com a departament estem treballant en el que ens correspon, donar compliment a l’acord signat en els pressupostos de la Generalitat. Parlem sempre de sistema aeroportuari i hem de pensar mirant tot el país sencer (Girona, Reus, Alguaire). L’aeroport de Barcelona ha de ser internacional, amb vols intercontinentals, amb governança i respectant els requisits i les condicions mediambientals que la UE ens planteja des de fa anys i panys, ja des de la primera ampliació i les sancions que va comportar. I també tenint en compte les afectacions que té per a la ciutadania que hi viu al voltant. En aquests termes hi haurà una proposta del govern de Catalunya en els terminis que ens vam marcar.

És una evidència.

Respecte a la llei d’habitatge aprovada a les Corts, hem fet els deures. Vam fer la memòria en què es declaraven 140 municipis com a zones tenses, començant per la capital del país, i vam fer el que diu l’articulat. Ara el ministeri s’escuda en una exigència que no es desprèn del redactat de la llei.

Que en la memòria s’ha d’incloure un pla de mesures perquè un dia desaparegui la declaració de zona tensa, que vol dir totes les accions que has de fer com a administració per acompanyar. És a dir, que no ho pots fer pivotar tot sobre la limitació dels preus de lloguer. Però això l’articulat de la llei no ho diu i, per tant, s’entén dels debats parlamentaris i de la intervenció de la mateixa ministra que, un cop es declaraven zones tenses, el govern espanyol ho publicava i s’iniciava el tràmit. La segona sorpresa és que volen un índex homogeni per a tot l’Estat quan la mateixa llei parla dels índexs territorialitzats. Catalunya ja té un índex propi. Ja el teníem abans de la llei catalana de limitació de preus de lloguer i el vam millorar amb la llei. Som la primera i única comunitat que diu que vol aplicar la limitació de preus de lloguer. Espero i desitjo que l’aprovació de la llei estatal no fos de cara a la galeria, sense voluntat de ser aplicada. Nosaltres volem aplicar la llei sabent també que no és l’única eina que tenim per evitar una alça desbocada del mercat del lloguer. Sabem que s’ha de fer habitatge públic, que Catalunya n’havia fet, però en un altre moment van decidir participar en el festival del mercat. Es va despatrimonialitzar habitatge de compra de protecció oficial, que perdia la qualificació i participava del mercat lliure; habitatge de lloguer que va ser venut. La Generalitat i altres administracions. Si hi gratem, aquí tothom ha fet la seva. Doncs ara ens toca refer unes determinades polítiques d’habitatge públic a preus assequibles de lloguer. Despleguem tota la nostra capacitat a través de l’Incasòl i anem signant convenis amb ajuntaments. Allà on tenim sòl propi, però també rehabilitant amb fons Next Generation immobles i edificis que tenim envellits. I també intentant, com vaig reclamar a la ministra, les cessions dels pisos de la Sareb que va prometre el president Pedro Sánchez. Ja que han venut la millor part o les més bones dels immobles de la Sareb, ara ens queda la part que no ha volgut el mercat immobiliari –a vegades tenim un esquelet d’un edifici i això requerirà una inversió més alta–. Jo entenc que per a Economia i per a la vicepresidència primera del gobierno del Reino de España això són actius financers, però per a nosaltres és habitatge. Doncs que ens cedeixin aquells on haurem de fer una inversió més alta, i que ens facilitin tenir accés al tempteig i retracte, que ens tractin com una administració i no com un privat. Hem perdut gairebé 200 blocs d’habitatges perquè no ens tracten com una administració pública. Això de la Sareb voreja... no sé ni com expressar-ho. Tots sabem que la Sareb es va crear per poder retornar els diners públics que van permetre sanejar les finances dels bancs privats.

Sempre havíem proposat diàleg i negociació. Ara som en la base de la negociació. Han hagut de passar altres coses per ser en aquest moment. Hem passat de dir que “als catalans, ni aigua” i aplicar el 155 a necessitar els catalans per a moltes coses. Des de la moció de censura en què el PSOE arriba al govern de l’Estat, es va transitant per una sèrie de qüestions i s’arriba al reconeixement que existeix un conflicte polític. El president del govern espanyol va passar de dir que era un conflicte entre catalans a reconèixer que era un conflicte polític. Tothom entén que som en el moment de la negociació i això vol dir trobar els camins per a la resolució del conflicte. Alguns hi hem arribat més ràpid i a d’altres els ha costat més.

Són tan decisius els set de Junts com els set d’ERC. Crec que tots transitem pels nostres processos fins a arribar al camí al qual toca arribar. Aquest és un moment per poder assolir determinats objectius.

Però per arribar aquí han hagut de passar coses abans. Per exemple, en la investidura anterior hi havia un element no menor: el senyor Pedro Sánchez podia haver triat el suport de Ciutadans. La força que podia tenir ERC era alta, però hi havia un altre ballador a la sala. Les condicions per als acords eren les que eren. Però aquells acords han portat moltes coses. Molt importants. Els indults no deixen de ser un reconeixement per part de l’Estat de l’aplicació errònia del dret. Però hi ha hagut també la supressió de la sedició en el Codi Penal. Ara tenim la possibilitat de parlar de l’amnistia, una condició que ja vam posar per tancar la mesa del Congrés. En aquell acord amb el PSOE es diu que es farà una llei per tal de buscar sortida als represaliats de l’1-O i de les protestes contra la sentència. Això posa el comptador a zero i iguala les parts a l’hora de començar a negociar la solució al conflicte polític.

No els ha de fer por dir les coses pel seu nom.

Però no la prohibeix. La Constitució no és un corsè. Gent més autoritzada que una servidora ja ho ha dit. Tenim exemples en el context europeu que ha passat. El reconeixement d’un conflicte polític que ha generat conseqüències jurídiques fruit de la repressió que s’han de solucionar. I per solucionar el conflicte polític necessitem posar el comptador a zero. És voluntat política.

L’indult general sí que està prohibit. Els indults generals els feia el senyor Aznar. El senyor Aznar, que ha aixecat la bandera que l’amnistia és un indult general..., no. Un indult general és el que feia ell quan indultava més de mil persones d’un cop de ploma. La Constitució, quan vol prohibir alguna cosa, ho diu expressament.

Posar el comptador a zero, que els efectes de la repressió desapareguin.

Jo no participo en les negociacions. Les condicions ERC les ha marcades de manera clara: amnistia, exercici del dret d’autodeterminació i millora de les condicions de vida de la ciutadania.Allò que semblava que no podia ser s’ha solucionat a una velocitat de vertigen: que el català no sigui circumscrit a una intervenció d’una interpel·lació al Congrés. En tots aquells actes en què intervindran diputats i diputades, podran utilitzar el català, el basc i el gallec. D’això se’n diu dialogar, negociar i arribar a acords.

Jo no estic en condicions de dir el que podem o no acceptar perquè, com comprendrà, seria debilitar qualsevol tipus de negociació. Quin és l’objectiu clar? Que els catalans i les catalanes puguin decidir el seu futur. Catalunya sempre ha fet propostes. Estem esperant les de l’Estat.