Aquests dies n’hem vist poca, però algunes caixes en van entrant. Ara les barques van més a l’anxova, perquè es paga bé, i depenent dels preus et dediques a una cosa o a l’altra. En aquesta època és quan l’anxova està més grossa allunyada en bancs, a unes milles de la costa.

Sí, ens hem defensat i no ens podem queixar dels preus. A l’estiu la sardina puja de preu i la que surt ens la compren sobretot a Màlaga, per fer els espetos, perquè allà és massa grossa. Els agrada la mida d’aquí, on tenen unes 40 peces el quilo. Els dies que se n’ha agafat poca han pagat bogeries.

Sí, tenim restriccions. La talla de la sardina augmenta i els límits per a cada embarcació es redueixen. Aquí els dolents sempre som els mateixos. Com ens poden dir que tot és culpa de la sobrepesca si som el 60% de la flota de fa deu anys? I si obrissin línies d’ajuts per desballestar les barques, en quedaríem quatre, perquè la gent cada cop ho té més complicat per guanyar-s’hi la vida.

I encara tenim un gran problema del qual ningú parla. Els mitjans van plens de notícies sobre el porc senglar i a mar tenim la tonyina descontrolada, que ens entra a les moles i ens destarota el peix i destrossa la pesca, les xarxes..., i si en pesquem una, no la podem vendre. És l’únic art que no té cap quota per agafar-ne i cada matí les tenim a sota la barca. Fa més de tres anys que fem informes per batallar-hi, però no ens fan cas, quan l’única solució que hi ha és pescar-les. El Mediterrani és un viver per a empreses que les crien. Abans anaven de pas, però ara són autòctones i van per lliure. Estem encesos.

Tenim fins al 2 d’octubre [avui per al lector] per demanar els dies que volem de veda, però no sabem si al novembre ho haurem de fer tots de manera obligada. No és gens clar, i hem d’organitzar les tripulacions.

Els treballadors agafen l’atur quan es para i molts són del Senegal o el Marroc i tenen previst anar a veure la família. Cada dia m’ho pregunten i estem tots preocupats. A Girona sembla que serà del novembre al 15 de gener, tot seguit. El pitjor és cap a Barcelona, que han d’anar a pescar per dues setmanes abans no comencin ells la veda. Ens tenen marejats.

Aturar la barca no és fàcil i la gent no ens tornarà per dues setmanes. És tan absurd perquè encara no han publicat res, ni que hagin tirat enrere l’ordre. Amb el llibre a la mà, els inspectors ens podrien dir aviat que no podem vendre sardina.

Esperem que no s’arribi aquí, però està difícil. El sector pateix i ens falta més cultura de menjar peix. Volem menys tonyina a mar perquè deixi la sardina tranquil·la. És una barbaritat el que mengen aquestes bèsties, multiplicat pels milers d’exemplars que n’hi ha. El canvi climàtic i els tractaments de les dessaladores que aboquen a mar tampoc ajuda a regenerar el recurs, perquè sembla el mar Mort.