Als Països Catalans hi ha una economia plenament i intensament industrial. La indústria fou la base de l’expansió mediterrània dels segles XIV i XV (que utilitzava els vaixells fabricats en dues empreses públiques —les Drassanes de Barcelona i del Grau de València— i en moltes platges). Segons Pere Gil, les principals exportacions eren: 1) El ferro: els múltiples productes de la metal·lúrgia de les fargues. 2) Els draps de llana: el tèxtil. 3) El cànem: les espardenyes, les xarxes de pesca. 4) El vidre: tan bo com el venecià. 5) Alguns productes de la indústria alimentària: oli, vi, formatges, cansalada, mel. Tots aquests processos utilitzaven diversos tipus de molins. Des del 1401, van tenir dos potents reguladors: d’una banda, de les vides humanes (els hospitals generals) i, de l’altra, dels diners i els crèdits (les taules de canvi).

Del 1486 al 1492, l’economia dels Països Catalans es va reinventar. D’una banda, el triomf de l’antifeudalisme (excepcional a Europa) va afavorir la multiplicació d’unes potents unitats productives agroindustrials: les masies (i, a les ciutats, els tallers artesanals i més tard, les cases fàbrica). D’altra banda, des del 1492, la navegació transoceànica va permetre que tècniques i productes industrials catalans anessin a Amèrica (i després al Pacífic) i, a l’inrevés, que productes americans s’introduïssin als Països Catalans (i a Europa). Els Països Catalans, doncs, seguien sent atractius: els veïns del nord (els occitans) van protagonitzar una primera gran onada migratòria i, alhora, van participar activament en la construcció de les bases d’altres economies, per exemple a Califòrnia, Cuba o al Río de la Plata.

D’altra banda, la indústria de la comunicació va fer un salt endavant, amb llibres, auques, gasetes, calendaris... i les rajoles d’oficis. Des del 1659 i des del 1714, el dret públic català va ser abolit pels macroestats veïns invasors (excepte a Andorra), però el dret privat va continuar: els hereus i les pubilles podien mantenir —i ampliar— les empreses familiars, i la separació de béns en el matrimoni va seguir fent real la llibertat econòmica a les dones casades.

La segona reinvenció de l’economia dels Països Catalans es va iniciar el 1795 a Barcelona, amb el telègraf elèctric del doctor Francesc Salvà o, el 1829, a Sóller, amb la màquina de vapor construïda per Joan Oliver. L’electricitat, el vapor i el gas artificial van generar una nova revolució econòmica en què sovint es van mantenir les qualitats del treball personal. No ha de sorprendre que les exportacions catalanes del segle XIX fossin els cotons estampats, els teixits de llana, les sabates de cuir, els vidres, les teules, els claus, els taps de suro, els pianos, les reixes, els llibres, el sabó, el vi, l’oli, els cítrics.

Alhora, en els anys de la segona reinvenció (abans del 1930, doncs) es van crear, als Països Catalans, algunes empreses que van esdevenir líders mundials en el seu sector, i que ho van seguir sent en el segle XXI. Amb canvis de nom i de seu, amb canvis de propietat, amb canvis dels productes que oferien al mercat. També, en aquests anys, alguns catalans van crear empreses (sovint, molt innovadores) a Anglaterra (Casablancas), els EUA (Guastavino, Molera), Mèxic (Mundet), Guatemala (Guardiola), l’Argentina (Rubió), França (Gil, Oller, Carasso, Xavier Serra), Venècia (Fortuny), l’Índia (Casablancas), Austràlia (Morell, Peronella).

La tercera reinvenció de l’economia dels Països Catalans va començar en els anys trenta del segle XX. La guerra de 1936 va accelerar el canvi (tot i la brutal interrupció del 1939). Hi va haver: 1) Les primeres passes de les pastilles de sopa concentrada. 2) La “batalla de l’ou”. 3) Els pantalons d’home per a les dones. 4) Els bancs de sang. 5) La comarcalització de la sanitat. 6) L’escolarització massiva. 7) Les indústries de guerra. 8) El boom de la publicitat multicanal. 9) L’emissió de paper moneda municipal. 10) La municipalització del transport públic urbà. 11) Les caixes mixtes.

El 2022, el conjunt dels Països Catalans, si hom hi inclou Andorra i la Catalunya Nord, van obtenir un PIB d’uns 430.000 milions d’euros, que equival al 32% del que obté l’Estat espanyol, i a més amb una alta capacitat exportadora en un món globalitzat, amb un volum equivalent a gairebé al 35% del que exporta l’Estat espanyol. Uns Països Catalans amb molt de futur, per tant.