Quan vam començar a sentir trets d’armes lleugeres, cosa que no passa mai. Rebíem missatges d’altres quibuts en què ens deien “ens estan matant”. Totes les famílies van amagar-se al refugi i nosaltres, la comissió de seguretat del quibuts, formada per deu persones amb permís per emprar munició, vam sortir amb les armes.

Ens vam dividir en cinc parelles. El primer que vam fer va ser fixar les portes del quibuts i repartir-nos entre punts de seguretat al voltant de la comunitat. Un pla que tenim previst pel que pugui passar. Vam veure que havien estat capaços d’assassinar sis soldats que hi havia fora del quibuts, incloent-hi el que hi havia dins del tanc, a qui van matar amb una granada. Vam entendre que els següents seríem nosaltres. De seguida, tres militants palestins van voler saltar la tanca, però els vam poder abatre. Vam haver d’aguantar fins que va arribar l’exèrcit. Com es diria en futbol, va ser al minut 90, perquè l’exèrcit va arribar quan se’ns acabaven les bales.

La meva filla gran, de sis anys, era la que més entenia el que estava passant. Durant els combats hi havia molta angoixa. Els de casa no sabien com els anava als que combatien i viceversa. Mentre combatia no hi havia temps pe r als sentiments. Eren ells o nosaltres. Quan vaig tornar a casa, tampoc. No era moment d’abraçades. Vam posar roba en bosses d’escombraries i vam fugir. Per la carretera vèiem tot de cotxes tirotejats i cadàvers. Vam abaixar el cap dels infants perquè no ho veiessin. Els combats seguien pels voltants. L’exèrcit ens deia que no marxéssim del refugi. Però tots pensàvem el mateix: si ens quedem, ens maten. I si marxem, també. Per tant, sortim i a veure què passa.

És una cosa que debatem. Però sí, volem tornar-hi. No volem que ens facin fora. No els deixarem guanyar. Tornarem a les nostres cases i al nostre país.