Acabar amb l’escola en català perquè siguem, encara més, una llengua minoritzada. Això és el que volen els poders de l’Estat espanyol. I això és el que aquesta setmana ha tornat a fer sentir, alt i clar, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, amb la sentència de l’escola Turó del Drac de Canet de Mar. Una decisió que s’ha pres ignorant les famílies, sense cap criteri pedagògic, sense tenir en compte l’entorn i fent saltar pels aires una cosa tan democràtica com és la sobirania legislativa del Parlament de Catalunya, que ja va decidir i revalidar en diverses ocasions, amb un suport de més del 80%, com ha de ser el nostre model lingüístic.

No és nou. Sabem que en aquest país, i ja des de fa uns quants anys, als tribunals els agrada més fer política que justícia. Perquè blanquejant joc polític brut sota un relat clarament demagògic, ara el TSJC ens torna a dir que un sol pare pot trencar amb el model d’escola decidit col·lectivament. Res més democràtic per acabar amb un model de conjunció lingüística en què el català és la llengua vehicular, i que té per objectiu la cohesió social, la igualtat d’oportunitats i la no discriminació per raó d’origen o de llengua habitual.

Els tribunals no deceben, tampoc ara. Saben, com nosaltres, el valor estratègic que té l’escola. I per això han estat capaços d’executar una intromissió antidemocràtica i antipedagògica inèdita a Europa que, casualment, coincideix amb els arguments de PP i Vox. En cap democràcia, fins ara, un tribunal de justícia ha fet (alhora) de Tribunal Constitucional, de Parlament, de govern i de mestre d’escola, amb l’únic objectiu d’aplicar la seva pròpia ideologia política, atacar la llengua i fracturar el país.

Estem davant, doncs, d’un repte majúscul. I Òmnium Cultural l’entomem de cara i amb la responsabilitat que ens pertoca. Ho vam fer durant els anys foscos de la dictadura, quan l’ensenyament del català era una activitat clandestina. I ho farem també ara, perquè aquesta és una de les nostres raons de ser com a entitat. Defensem les famílies i el model d’escola catalana, tant a les aules com als carrers, d’un tribunal que descaradament s’ha convertit en activista contra el català. Recorrerem immediatament contra la sentència al Tribunal Suprem i ho farem arribar al Tribunal Europeu de Drets Humans, perquè aquesta és, per a nosaltres, una qüestió de país.

Però és necessari que tothom empenyi. Perquè cadascú té la seva feina i la política també té una responsabilitat. El model d’escola en català és innegociable perquè és un dels grans consensos de país, i aquest mur ha de ser infranquejable. Per això cal que el Parlament es blindi, que faci prevaldre la seva sobirania, i que defensi una legislació que va comptar amb un suport amplíssim de la cambra. La ciutadania hauria de veure que els vots d’ERC, Junts, CUP, PSC i En Comú Podem van més enllà de la retòrica parlamentària. Perquè encara que alguns no vulguin, la democràcia va d’això i de res més.

I també cal que el govern, que té el mandat del Parlament i de la societat civil, executi i no deixi marge a la interpretació als tribunals polítics. És urgent que l’executiu d’aquest país estigui a l’altura d’un dels majors atacs lingüístics que estem patint i millori el projecte de decret del règim lingüístic del sistema educatiu que té entre les mans, evitant que aquest tribunal-activista aprofiti les seves ambigüitats per continuar atacant el model que hem consensuat entre tots. Alhora, el Departament d’Educació ha de garantir que tots els centres educatius estiguin realment protegits i tinguin tots els recursos necessaris per aplicar plenament el seu projecte lingüístic. Un projecte que no pot esdevenir paper mullat, sinó una eina útil per revertir urgentment tot allò que limita la capacitació oral i escrita plena en català de l’alumnat. Aquest, és el seu encàrrec.

Sabem que l’obsessió d’aquest tribunal anirà a més, i que ja somia d’intercedir en la resta d’escoles de Catalunya. Però no ho permetrem. El català és la columna vertebral del nostre país, i per a Òmnium és prioritària la seva defensa. Mai deixarem d’estar al costat de les nostres escoles i de les seves comunitats educatives, alumnat, docents i famílies. Perquè mai deixarem de veure-les com un gran actor de cohesió.

Ara, per tant, torna a ser hora de fer pinya, d’entomar responsabilitats serioses i de fer-nos grans com a país. Que el Parlament s’erigeixi en garant, i que el govern compleixi amb la seva paraula, protegint l’escola, aplicant les lleis aprovades i desplegant un decret que no pot tenir ambigüitats. Cal que sigui així, que els partits polítics i les institucions facin la seva feina, i la societat civil farem la nostra, sent als carrers, on no hem deixat de sortir mai; a les escoles, amb la comunitat educativa, i si cal, plantant cara als tribunals, per recordar-los que, com sempre, ara també hi som.