Al voltant d’Anitkabir, el mausoleu d’Ankara on es va enterrar Atatürk –sobrenom donat a Mustafà Kemal, pare de la República–, s’hi ubica un museu que recorda la fundació i els primers anys de Turquia. Un dels espais està dedicat a la Safiye Ali, primera doctora turca; a la Selma Riza, primera periodista, i a la Sekibe Ali, primera graduada en una universitat, entre altres dones que van liderar el nou país després de la fundació, ara fa un segle.

El 29 d’octubre passat es van celebrar els 100 anys de la República de Turquia, fundada a través d’una revolució interna: “Per al món islàmic representa un veritable canvi. Durant molts anys, el model turc ha estat una referència per a tota una generació”, detalla el catedràtic d’història Francisco Veiga. El nou país seguia les bases del kemalisme, una ideologia basada en el republicanisme, el laïcisme i el nacionalisme. Va ser durant els primers anys del nou règim quan l’atorgament dels drets de les dones es va convertir en un referent. Tot i que durant la Tanzimat –època de modernització de l’imperi otomà– ja estan documentats els primers moviments de dones, no s’estén la consciència política femenina fins a la República.

El 1926 es va aprovar un Codi Civil pioner que recollia els drets de les dones, com la igualtat d’herència. El dret de vot es va fer efectiu el 1930, abans que a l’Estat espanyol i a l’Estat francès. Tot i que no podem definir les polítiques com a feministes, fan evolucionar el paper de la dona dins la societat turca. Durant els anys següents, el progrés es va liderar des de baix: “El moviment es presenta com a independent a partir dels anys seixanta, quan hi ha un augment del sindicalisme i l’associacionisme”, explica Neslisah Basaran, historiadora turca. En aquella època, Turquia es trobava en un procés d’obertura democràtica.

La gran onada feminista, però, va ser el 1980, quan es va demanar una aplicació real dels canvis administratius i jurídics que s’havien decidit durant la República. El 17 de maig del 1987, més de 3.000 dones van organitzar una marxa per Istanbul contra la violència de gènere. Des de l’arribada al poder del Partit del Desenvolupament i la Justícia (AKP), liderat per Erdogan, el president actual, el discurs fa un gir cap al conservadorisme: “Aquest conservadorisme té un rol molt gran sobre les dones. De fet, els homes entre ells no són del tot conservadors, és amb el seu poder sobre les dones quan és visible”, argumenta Ayse Toy, experta en la matèria i professora de la Universitat Galatasaray.

Per a Erdogan, el rol de la dona és sobretot rellevant dins de la família: “Veu les dones com a mares, germanes o esposes d’algú. Aquesta visió l’ha imposat a tothom”, defensa la Sena, noia de la comunitat zaza que va marxar de casa a causa de la violència de gènere. N’és un exemple la transformació del Ministeri de les Dones en el Ministeri de la Família. Durant aquests vint anys, el discurs i les accions del president cada cop han estat més crítics amb el moviment feminista.

El 2012 es va proposar una reforma de la llei que reduís el nombre de setmanes permeses per avortar de deu a sis, que no es va aprovar gràcies a l’oposició de les feministes. La nit del 20 de març del 2021 Turquia va sortir del Conveni d’Istanbul, el primer instrument internacional amb capacitat jurídica que preveu la prevenció i la lluita contra la violència envers les dones, ratificat per la majoria dels països europeus. Aquell mateix any, Turquia es va situar en el número 133 de l’índex de 156 països sobre la bretxa de gènere.

“Tot i que la Constitució turca és moderna, a la pràctica no s’apliquen els drets; per exemple, l’avortament està permès a totes les clíniques, però no totes el duen a terme”, explica la Selime, encarregada de la comunicació de Mor Çati, l’únic alberg independent a Turquia per a víctimes de violència de gènere. Ara mateix la violència envers les dones és la lluita principal del moviment feminista turc.

A la plataforma Kadin Cinayetlerini Durduracagiz (‘posarem fi a l’assassinat de dones’) és on es recompten els feminicidis, ja que el govern els qualifica de morts per causes diverses. Aquest 2023, s’han assassinat 321 dones; a Espanya, 89. El problema, coincideixen les entrevistades, rau sobretot en les polítiques d’impunitat cap als homes i el discurs conservador que no castiga la violència: “Tenim exemples de decisions judicials masculines que protegeixen i exoneren els autors dels feminicidis. Es justifiquen les sentències amb excuses com l’orgull de la virilitat i la no acceptació de la proposta de matrimoni”, exemplifica la Selver Büyükkeles, membre del col·lectiu feminista Mor Dayanisma.