La setmana caribenya judicial neix en època de Carlos Dívar com a president del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), del 2008 al 2012, anys en què els dies laborables a l’òrgan de govern dels jutges eren només de dimarts a dijous i la resta eren caps de setmana llargs (en el seu cas, en hotels de luxe a Marbella pagats pel contribuent). Més d’una dècada després dels caps de setmana de quatre dies patentats per Dívar, el protagonisme independentista inspira a les togues la setmana stakhanovista: l’augment sobtat de productivitat laboral que fa que sumaris arrossegats durant anys es concloguin frenèticament en dies pròxims a les investidures quan afecten actors catalans clau de la negociació en marxa. Com si el passat que ha de ser amnistiat es resistís a ser oblidat, el convuls gener del 2020 –la Junta Electoral Central tombant el president Quim Torra i Pedro Sánchez forçant al Congrés la investidura en plena cavalcada de Reis per no perdre l’abstenció d’ERC– va ressuscitar ahir quan el jutge de l’Audiencia Nacional Manuel García-Castellón, afí al PP, va irrompre a la desesperada imputant Carles Puigdemont i Marta Rovira per terrorisme pel cas de les protestes del 2019 de Tsunami Democràtic. Sota un intens foc judicial –que inclou la revolta al CGPJ de nou magistrats conservadors que van imposar una declaració contra una amnistia que encara no existeix–, el PSOE i Junts avancen: tenen un acord polític ja tancat i només el repte d’afinar jurídicament la llei d’amnistia en els casos de lawfare frena la firma. “¡A por ellos! per no perdre el costum. És el cop d’estat permanent que tant els agrada reviure, sigui amb sabres o sigui amb togues”, etziba Puigdemont davant l’agitació de les punyetes contra ell. “Tejero porta toga”, avisa Gabriel Rufián (ERC).

Amb el negociador del PSOE Santos Cerdán a Brussel·les des de diumenge a la tarda per rubricar l’acord amb Junts, les parts saben que el temps s’esgota i que Madrid i la seva bombolla mediàtica és una olla a pressió on tot conspira en contra de l’acord. “Qui pugui fer, que faci. Qui pugui contribuir, que contribueixi”, va sentenciar dijous l’expresident espanyol i patró de la FAES, José María Aznar. I, des del cant de sirena d’Aznar, el balanç del paisatge en quatre dies és aquest: el carrer Ferraz és objectiu d’escrache de PP i Vox, Esperanza Aguirre ha liderat el tall del carrer perquè els crits de “¡Puigdemont, a prisión!”, “Sánchez y el Borbón, la misma mierda son” i “Franco, Franco” arribin nítids a la seu del PSOE, l’Audiencia rima Puigdemont i Rovira amb terrorisme i el CGPJ –caducat des de fa cinc anys– viu una insurrecció inèdita del bloc conservador erigint-se en Tribunal Constitucional preventiu. El quadre és tan asfixiant per als socialistes que una dona com Rafaela Romero, actualment diputada al Congrés i figura clau en la pau basca junt amb el seu marit Jesús Eguiguren, ha recopilat els atacs i pintades de signe dretà en seus del partit per firmar una conclusió: “Igual que en temps d’ETA amb la socialització del patiment, avui tornem a patir els socialistes a tota Espanya accions d’assetjament i amenaça. Avui també hi ha qui esperona la violència, qui la justifica amb paraules, Alfonso Serrano [portaveu d’Isabel Díaz Ayuso], o silenci, Alberto Núñez Feijóo.”

Fonts del grup del PSOE al Congrés confessen tenir una angoixa creixent en veure el clima hostil amb què la dreta inflama el carrer i confien que Cerdán firmi avui amb Jordi Turull a Brussel·les un acord que permeti no desplaçar a la setmana que ve el ple d’investidura i que es pugui fer dijous –festa madrilenya de l’Almudena– i divendres d’aquesta setmana per aturar el desgast d’estar en mans de Puigdemont dia sí i dia també des que dijous s’albirava l’acord i l’escenari de l’hotel Thon va ser desmuntat.