Lleal Tulsà Assessors. El 31 d’octubre del 2023, el Tribunal Suprem va dictar la primera sentència, en què desestimava la possible responsabilitat patrimonial de l’Estat pels danys derivats de la suspensió temporal de l’activitat empresarial, en aquest cas d’hostaleria, com a conseqüència de l’aplicació de la normativa aprovada per evitar o disminuir la propagació de la pandèmia covid-19.

Aquesta sentència és de gran importància per la seva argumentació i perquè se’n desprèn la direcció que prendran els milers d’assumptes pendents entre la via contenciosa i administrativa, ja que tanca la porta a totes aquelles empreses del sector de l’hostaleria que esperaven obtenir alguna recompensa per les pèrdues sofertes pel tancament de l’activitat durant la pandèmia.

El Tribunal Suprem considera que no concorre la responsabilitat de l’Estat legislador –els reials decrets de declaració d’estat d’alarma i les seves pròrrogues tenen naturalesa de disposicions amb valor de llei– per no donar-se els requisits legals.

En primer lloc, tot i que els reials decrets foren declarats parcialment inconstitucionals, el Tribunal Constitucional, en la sentència 148/2021, va expressar que la inconstitucionalitat apreciada no era causa per fundar reclamacions de responsabilitat patrimonial a les administracions públiques. A més, cap dels reials decrets preveien mesures indemnitzatòries.

En segon lloc, el Tribunal Suprem manifesta que els afectats per la normativa tenien el deure jurídic de suportar els danys, ja que el Tribunal Constitucional, en la sentència citada, va establir que les mesures adoptades eren necessàries, idònies i proporcionals a la situació existent, i eficaces per frenar la pandèmia. Mesures que, a més, van gaudir del suficient grau de generalitat quant als seus destinataris.

El Tribunal també manifesta que la força major pot ser un supòsit d’exempció de responsabilitat patrimonial en relació amb determinats danys directament imputables a la pandèmia, però que no ho és quant a l’actuació dels poders públics. Ara bé, com que l’activitat administrativa va ser raonable i proporcionada a la situació i coneixement científic existent en cada moment, no concorre la responsabilitat.

D’altra banda, també s’aplica el principi de precaució per justificar les mesures adoptades pel govern de l’Estat per fer front al risc que suposava la pandèmia per a la salut pública, davant la incertesa científica existent sobre la naturalesa i l’abast del risc. Aquest principi, a més, comporta la inversió de la càrrega de la prova.

La conclusió que s’extreu de la sentència és que no concorre la responsabilitat patrimonial de l’Estat per les mesures adoptades per fer front a la covid-19, i que la via per compensar o reduir els danys soferts, en cas de ser procedent, era la de les ajudes públiques, les quals ja foren concedides pel govern.

Amb aquesta sentència, el Tribunal Suprem evita que l’administració hagi de fer front a múltiples indemnitzacions pels danys derivats de la suspensió temporal de l’activitat empresarial durant l’estat d’alarma, alhora que aboca els empresaris a resignar-se i continuar carregant amb els perjudicis soferts com a conseqüència del compliment de la normativa per disminuir el risc de propagació de la covid-19.