És habitual, ja que la constitució de l’ens i la presa de possessió cau en plena temporada d’estiu, que és el moment de màxima afluència de visitants i turistes, una de les activitats econòmiques més potents a la demarcació. En comparació amb el 2019, quan es van superar totes les xifres històriques, i esborrant els registres del 2020 i el 2021, pandèmics, l’any passat ja va ser molt bo, fins i tot millor en alguns aspectes. Tot i que potser no en els comptes de resultats dels establiments hotelers, per les complexitats afegides per la guerra entre Rússia i Ucraïna sobre la inflació i els preus de l’energia i dels aliments, que van fer que els preus d’algunes reserves fetes amb molta antelació els empresaris ja no els poguessin actualitzar ni fer repercutir en els preus els costos reals.

Fins a finals de setembre, i insisteixo que el balanç bo l’haurem de fer quan acabi l’any, ens han visitat 7,1 milions de turistes, un 1% menys respecte al 2022, però amb més pernoctacions. Per tant, són estades més llargues i amb una despesa superior per càpita. Els estrangers gasten 227 euros més de mitjana diària, 23 més; i els de casa, gairebé 103 euros al dia, 12 més. Després del 31 de desembre en parlarem, però veient que encara no fa temps d’hivern –cosa que a la costa i a l’interior ajuda, però també és un problema per la falta de neu a les estacions d’esquí i als allotjaments de muntanya–, creiem que tancarem l’exercici amb xifres similars.

Per l’aeroport, a finals de setembre sí que ja hi havien passat més viatgers que en tot el 2022, tot i que és cert que encara som lluny dels 1,9 milions de passatgers del 2019. L’avantatge que tenim és l’aposta hivernal de Ryanair, amb dos avions fixos i 42 operacions cada setmana, amb destinació al Regne Unit, Alemanya, Bèlgica, el Marroc, Itàlia i Polònia. I això pot contribuir que al tancament de l’any ens situem al voltant dels 1,6 milions en total.

Com que la temporada d’hivern s’allarga fins a finals de març, amb aquestes rutes setmanals, és probable que l’any vinent s’hi pugui recuperar el volum d’entre 1,9 i 2 milions del 2019. Però, a part de Ryanair, l’opció reoberta d’una estació del TAV a l’aeroport afavoreix que altres companyies aèries s’interessin per operar des de Girona. I tot això, encara, sense promoció turística.

La Diputació, conjuntament amb la Generalitat i la Cambra, traurà a concurs aquest contracte per un import d’1,6 milions d’euros. I pot servir per acabar d’atraure altres companyies, que encara no estem en condicions d’avançar. Però hi ha operadors interessats a volar i enllaçar amb destinacions del nord d’Àfrica, o amb el centre d’Europa. I d’altres que potser, des del moment en què tinguem en servei l’estació del TAV i la connexió amb Barcelona, podrien obrir altres línies regulars, perquè aleshores l’opció de tenir Girona com a base seria fins i tot més rendible que no pas la del Prat, amb maniobres més senzilles aquí que a Barcelona. I una àrea d’influència que comprèn el Vallès, el Maresme, Osona i fins i tot la Catalunya del Nord. Entre el reforç, a més de Ryanair, hi pot haver captar més demanda dels operadors turístics britànics, com ara Turavia i Jet2, que ja han tornat després de la pandèmia. I no sols a l’estiu, sinó els 365 dies de l’any, com l’aposta que està fent Ryanair a l’hivern.

És la voluntat del Patronat de Turisme. Activitats repartides durant tot l’any per crear un pol d’atracció: gastronòmic, esportiu, cultural i patrimonial tot l’any. Això permetria també que molts hotels i restaurants que fan temporada però tanquen al llarg de la tardor continuïn oberts. No cal tornar de cop als 5 milions de passatgers a l’aeroport, però sí créixer de manera progressiva, més repartits, amb més pernoctacions, i cercar més la qualitat i la durada de les estades que no pas la quantitat.

Barcelona està al límit, Reus tanca a l’hivern i Girona continua sent una destinació que funciona. És vendre els atractius de l’aeroport, la destinació i la connectivitat, a través d’una agència que faci promoció i potenciï el que ja tenim sense cap acció complementària en els darrers anys. I fa molts anys que es va deixar de pagar per passatger, aquí i en molts altres llocs de la Unió Europea. I les companyies continuen volant amb un 90% d’ocupació mitjana aquest estiu.

La prioritat del mandat és que hi hagi aigua, i si no plou tindrem un greu problema. No depèn en exclusiva de nosaltres, i és una crisi global. Però a la demarcació hem passat el pitjor inici de tardor en molts anys, a escala pluviomètrica, i encara estem bevent aigua d’un altre fet desgraciat i excepcional com va ser el temporal Glòria. Si no plou, no tindrem aigua a la primavera. Cal un exercici de conscienciació general de la ciutadania i hem posat el Consorci d’Aigües de la Costa Brava (CACB) a fer un esforç addicional per recarregar aqüífers amb aigua regenerada, generar estalvi municipal en regs o neteja de carrers. Hi ha el problema d’aqüífers costaners en recessió per la salinització. Però ja hem reunit la comissió de sequera, que en aquest escenari em toca presidir, i cal fer molta feina, de bracet amb l’ACA, i inversions a accelerar.

Els ajuntaments han de posar a punt i en marxa pous i aqüífers, perquè seran fonamentals. Surt més car? Sí, però el que importa no és el preu, sinó que quan obrim l’aixeta surti aigua. Perquè ens podem trobar que en moltes llars hagi arribat la fibra òptica però no ragi l’aixeta. La sequera és ara mateix el repte més gran d’aquest mandat.

Cada cop llançarem menys aigua al mar. És el que estem fent a la depuradora de Tossa, per posar-la al dia però recuperar aqüífers per regar o netejar. Cada cop ho fa més gent, a casa i a les granges. O aprofitar-ne els llots per generar energia. Destinarem recursos, d’acord amb l’ACA, a habilitar pous i a fer altres millores. És una emergència per als pròxims tres o quatre mesos. No podem esperar fins a l’1 de juny, quan arribin els turistes i els segons residents.

El CACB disposa de múscul econòmic per actuar, en paral·lel amb les línies d’ajut de l’ACA.

El CACB va pel camí dels 53 anys, i aleshores ja es va aprovar abastir molts municipis des del Pasteral. El 2014, la concessió es va renovar, amb un cabal vigent de 16 hm³ anuals, de la mateixa manera que Girona i la seva àrea metropolitana disposen de 17 hm³. Els serveis jurídics ho van validar aleshores sense cap conflicte. I encara no tenim cap notícia dels jutjats, només a través dels mitjans de comunicació. El Ter és un riu de casa nostra i els drets d’abastament, en el cas del Consorci, estan reconeguts. Els serveis jurídics, si arriba la reclamació, aportaran la informació i els documents que siguin reclamats.

Hi ha qüestions d’energia i d’habitatge, que no són competències pròpies, però que ens pertoca entomar com a ajuntament d’ajuntaments, i procurem ser-hi. En matèria d’habitatge, des de les crisis del 2008 i el 2011, hem passat de 100.000 euros a més de 3 milions en el pròxim exercici. També en matèria energètica, de calderes de biomassa i de renovació d’enllumenats. Però la gran novetat és que l’any vinent consolidarem els 7 milions addicionals del fons de cooperació municipal dels darrers anys, fins als 27 milions d’euros, i els ajuntaments tindran més flexibilitat per a la seva lliure disposició, un cop publicat en el BOP. Tindran marge per demanar la seva assignació i fer obres, sense demanar canvis. Només, com sempre, hauran de justificar que l’han invertit i hi ha el requisit d’un 15% per a finalitats culturals.

Hi soc. Però l’objectiu és parlar de municipalisme. Si serveix per a això, hi continuaré, sense guerres partidistes. I, si no, no hi seré. És veritat que la millora de finançament dels ens locals és una necessitat. I més si s’obre la situació de les comunitats autònomes, perquè som les administracions més properes als veïns.

És necessari i hi havia un acord signat per a la permuta amb el consistori. Després del canvi de govern, el nou alcalde va demanar reestudiar alternatives, però a finals de setembre va dir que mantenen els plans. Comencem a treballar-hi, perquè necessitem recentralitzar serveis dispersos per ser més eficients, i estalviar lloguers o fins i tot vendre alguna finca. De les converses amb els veïns, on la Diputació mai no ha volgut entrar, se n’encarregarà el govern local. I no ens tanquem a reservar un espai per a jocs infantils, o un local veïnal. Ja acabarà d’encaixar dins del projecte.