No serà la primera vegada, ni segurament la darrera fins que Catalunya no aconsegueixi ser un estat independent, que les formacions catalanistes, nacionalistes i independentistes han volgut i pogut ser decisives en la governabilitat del Regne d’Espanya en el període democràtic i, fins i tot, han donat vots afirmatius o s’han abstingut en investidures en què no eren ni decisius per garantir que un president espanyol sortís escollit en segona volta. Amb la sentència contra l’Estatut del 2010 tot va canviar i va posar fi al peix al cove. Les protestes al carrer, l’augment de les tensions amb el govern del PP, l’aposta independentista i la mutació de CiU, la consulta del 9-N, el referèndum de l’1-O, l’aplicació del 155, els empresonaments i l’exili que va venir després van canviar el guió durant 10 anys en què ERC i CiU (PDeCAT-Junts) no van donar cap suport a investidures, només es va trencar el 2018 per permetre la moció de censura amb què Pedro Sánchez va fer fora Mariano Rajoy. Amb repetició electoral el 2020, les tornes van tornar a canviar quan ERC va esdevenir decisiva i va obtenir la taula de diàleg i el reconeixement del conflicte polític amb què va donar l’abstenció al PSOE i el govern a Sánchez, que va promoure els indults i una reforma del Codi Penal. Tres anys després, ERC manté l’aposta per la via del diàleg, a què ara Junts també s’afegeix, i per primera vegada donaran a la vegada el seu sí a un president espanyol.

Fins a quatre vegades Convergència i Unió (CiU) va fer valdre les seves capacitats pactistes donant els seus vots afirmatius. La primera vegada, i només en la segona volta de la investidura de Leopoldo Calvo Sotelo (UCD), coincidint amb el cop d’estat del 23-F del 1981, i també ho va fer amb el socialista Felipe González (1993) cedint el 15% de l’IRPF i el suport a la immersió lingüística –els va oferir entrar al govern però ho van descartar– i, després d’esclatar el cas GAL, en dues ocasions al PP de José María Aznar (1996 i 2000) gràcies al Pacte del Majestic. Van obtenir la cessió del 30% de l’IRPF, la supressió del servei militar i dels governadors civils, la cessió de la competència de Trànsit, els Mossos i el traspàs de l’Inem, entre d’altres, i una nova oferta refusada per entrar al govern. La coalició nacionalista va practicar l’abstenció en altres investidures ja en els primers comicis del 1979 amb Suárez i posteriorment amb Felipe González (1982 i 1989) i José Luis Rodríguez Zapatero (2004 i 2008).

El catalanisme polític també va intentar ser actor principal a l’Estat quan un dels anomenats pares de la Constitució del 1978, redactor de l’Estatut de Sau del 1999 i un dels fundadors de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), l’advocat Miquel Roca, va intentar el 1984, amb una candidatura per recuperar votants liberals de l’extingida Unión de Centro Democrático (UCD), impulsar una reforma i modernització de l’Estat. La coneguda com a “operació Roca” del Partit Reformista Democràtica (PRD), i que va tenir el suport d’empresaris, entre ells l’ara president del Real Madrid, Florentino Pérez, només va obtenir un 0,96% dels vots en els comicis espanyols del 1986 i va quedar sense representació en la seva lluita per l’espai electoral de centre, que clarament es va endur Aldolfo Suárez amb el Centro Democrático y Social (CDS) amb 19 escons i el 9,2% dels vots, mentre CiU pujava fins als 18 diputats.

La participació d’ERC, l’altre gran actor català i netament independentista des dels seus orígens, és menor. Es va abstenir el 1982 en la primera presidència de González, i només en la investidura de Zapatero del 2004, governant el tripartit a Catalunya, va donar el sí a un candidat espanyol. El diputat Joan Puigcercós li va donar via lliure agafant-se de compromís la voluntat d’impulsar el català a la Unió Europea, la modificació de la llei d’ensenyament i l’aprovació d’un nou Estatut, una confiança que es va dilapidar en quatre anys.