El PIB té molts ambaixadors que difonen trimestralment la seva evolució. En canvi, la productivitat –la manera de créixer– és una variable macroeconòmica més introvertida i esquiva i no té tants emissaris. Però faríem bé de posar-la en el centre de les nostres converses (de les més formals a les més informals) perquè la productivitat és clau per al benestar d’un país a llarg termini.

Aquests dies és notícia que l’economia alemanya –que no està precisament en el seu millor moment– és a punt de superar com la tercera més gran del món la japonesa, sumida en un estancament des dels anys noranta. Es dona la circumstància que el Japó és, entre els països rics, un dels que té la productivitat més baixa des de fa anys, qui ho diria d’un país que venera els robots, oi? Tecnologia i automatització són factors que ajuden a ser més productiu, però no són els únics, n’hi ha molts d’altres i no és fàcil trobar la recepta màgica.

Així doncs, una primera dificultat que presenta la productivitat és capturar-la i mesurar-la. Els economistes sovint fan servir coeficients. El més usat és el PIB dividit per les hores treballades, a preus constants. Aquest és el que utilitza l’OCDE i en base a això ha advertit recentment a Espanya que la seva productivitat és millorable: està per sota de la mitjana dels països de l’organització i de la Unió Europea: una bretxa que és persistent. Si la productivitat és fer més amb menys i millor, a Espanya, necessita incorporar més treball i més capital per fer créixer el PIB; si no, no pot. No obstant això, el primer lloc del llistat de l’OCDE el té Irlanda, i és probable que sigui perquè és la seu de grans empreses tecnològiques, com també és probable que la resta de l’economia irlandesa no sigui tan virtuosa.

El cas és que els economistes que escodrinyen la productivitat més essencial fan l’exercici de restar del creixement del PIB la part que es pot atribuir a l’acumulació dels factors productius (el factor treball i el capital), i tot allò que no es pot explicar per raons quantitatives és el que s’anomena “productivitat total dels factors” i seria l’or pur que aquests miners estan buscant: “Què captura això? Doncs millores tecnològiques i aspectes més intangibles com ara els progressos en la gestió empresarial, innovació o en la formació del capital humà”, explica Marta Curto, directora general d’anàlisi i prospectiva econòmica del Departament d’Economia, ponent en una taula rodona sobre aquesta qüestió organitzada pel Col·legi d’Economistes el 23 de novembre passat. A partir d’aquest indicador, els analistes de la Generalitat han vist que abans de la pandèmia Catalunya havia retallat el diferencial amb la UE, però després s’ha produït un alentiment. “Està passant que Europa corre més que nosaltres, per això hem de fer que sigui el gran objectiu”, afirma Martí Parellada, catedràtic d’economia de la UB, que reconeix que s’ha progressat en el pensament científic per quantificar la productivitat però no prou a saber com millorar-la.

El Banc d’Espanya ha estudiar el problema de manera recurrent i en un estudi de fa uns mesos assenyalava la dimensió empresarial com a factor que està estretament relacionat: com més gran l’empresa, més productiva és, i a casa nostra predominen les pimes. Ara bé, no està tan clar si és abans l’ou o la gallina, és a dir, si la grandària és allò que determina la productivitat o al revés. Però sí que s’observa que a igual dimensió, les equivalents europees són de mitjana més productives. Per tant, cal apuntar a altres elements i un de molt evident és el nivell de formació dels treballadors i dels empresaris. En relació amb la mitjana de la UE, el pes de les persones que tenen una formació baixa és superior a Espanya.

Això en un moment en què la formació serà cada cop més important per l’envelliment de la població: la productivitat d’una persona al llarg de la seva vida té forma de U invertida i a Catalunya en vint anys la població ocupada de més de 45 anys ha passat del 30% al 50%: “Caldran polítiques que evitin desajustaments entre oferta i demanda amb palanques com la formació continua, el reciclatge professional, les microformacions i les noves tecnologies”, subratlla Curto.

Des d’una perspectiva més pragmàtica, César Molins, director general d’AMES Group Sintering, una firma de components d’automoció, apunta a “la productivitat-país”, com a determinant. “Se’n parla poc i tenim unes administracions molt eficaces a l’hora de posar-te pals a la roda”, diu en referència a la burocràcia i la proliferació de normatives que compliquen l’activitat econòmica i erosionen la productivitat de les empreses.

En aquest sentit, Martí Parellada veu amb bons ulls una recomanació del Consell de la Unió Europea sobre la creació de consells nacionals de productivitat. “Seria positiu que hi hagi un lloc on s’estudiïn les disposicions legislatives des del punt de vista de la productivitat”, afirma. El catedràtic de la UB recorda que Espanya és un dels pocs països europeus que no disposa d’aquest organisme, tot i que alguns líders polítics han situat la seva creació com una de les prioritats en la política econòmica.

Pimec ha fet de la baixa productivitat un dels principals cavalls de batalla. La patronal de la petita i mitjana empresa demana a les administracions condicionar les mesures salarials i de reducció de la jornada laboral (com han pactat PSOE i Sumar) a progressos en la productivitat.