En el segle XXI, el cafè és –després del petroli- el segon producte del comerç mundial. En el procés d’elaboració d’aquesta beguda estimulant –i imprescindible per a bona part de la humanitat- hi ha alguns moments importants. Un és el de rentar, assecar i batre els grans (les dues llavors) de la cirera de la planta del cafè.

El 1872, Josep Guardiola i Grau (l’Aleixar /Camp de Tarragona, 1831 - París, 1901), un català d’Amèrica, patentà i posà a la venda des de l’ingeni Chocolá de Guatemala, on treballava i vivia, una revolucionària màquina cilíndrica de rotació horitzontal que era una assecadora de cafè. Una màquina que Guardiola fabricava a Nova York i comercialitzava des de Guatemala i que li proporcionaria uns substanciosos beneficis que se sumaven a la venda de cafè, i de sucre, produït i comercialitzat des de Guatemala. I, també, al rendiment de les accions que havia comprat del Canal de Panamà, en construcció.

Guardiola patentà, lògicament, la seva assecadora, i quan passaren els anys de vigència de la patent, altres empresaris d’altres països van poder produir i posar al mercat diferents models d’aquesta màquina, que va ser anomenada guardiola. El nom de l’inventor fabricant esdevindria un nom comú d’un producte, d’una màquina. Curiosament, el nom d’aquesta assecadora s’ha mantingut al llarg dels anys. Tal com es pot descobrir consultant internet, en el món del cafè tothom sap què és una guardiola. En el segle XXI, moltes empreses del sector de la maquinària per a l’alimentació i la beguda fabriquen –i anuncien- assecadores de cafè tipus guardiola. L’èxit de les guardioles ha generat sorpreses. Per exemple, una organització científica com l’Institut Humboldt de Colòmbia presenta al seu web una fotografia d’una “guardiola (assecadora de cafè) funcionant des del 1850”. Tenint en compte que Guardiola va néixer el 1831, l’invent de l’assecadora que presenta l’Institut Humboldt és de quan ell tenia 19 anys i en feia dos que havia marxat de l’Aleixar, el seu poble natal, per a anar a Londres, i a San Francisco, abans d’instal·lar-se a Guatemala.

Josep Guardiola feu molts diners a les Amèriques i, com tants indians, tornà –uns anys després, el 1891- a Europa i al seu poble natal. Com succeiria en molts altres casos, aquest retorn no fou un punt final de la seva trajectòria. Finançà obres d’interès públic (un hospital asil, una escola) a la petita població on havia nascut (com, per cert, van fer altres indians).

Però, a més, partint de la seva experiència respecte a la dificultat de comunicar-se amb els americans nadius, Guardiola treballà per crear un idioma universal nou, fàcil, assequible, basat en sis llengües que coneixia prou bé. El 1893, dos anys després de la seva tornada, publicà, a l’editor Garnier de París Kosmal Idioma. Gramatika uti nove prata kiasmo Orbe. És a dir, Idioma universal. Gramàtica d’una nova llengua anomenada orba. De la mateixa manera que inventà diverses variants de les seves màquines per rentar i assecar grans de cafè, Guardiola publicà el seu llibre sobre un nou idioma universal en llengua francesa, en llengua alemanya i en llengua castellana. Tal com succeí amb els altres intents de crear una llengua artificial que servís com a segona llengua per a la gent que –per la seva professió- la necessitava, l’orba no va tenir el mateix èxit que les guardioles. Més ben dit, només ha interessat alguns lingüistes dedicats al tema. A París, Guardiola connectà amb un banquer important, Pau Gil. L’home que deixà la seva herència –un gran banc, la Banque Gil- per a construir a l’Eixample de Barcelona un nou Hospital de la Santa Creu. L’actual Hospital de Sant Pau. Guardiola fou marmessor de Pau Gil. El nou hospital començà en bones mans