En el segle XXI, el cafè és –després del petroli- el segon pro­ducte del comerç mun­dial. En el procés d’ela­bo­ració d’aquesta beguda esti­mu­lant –i impres­cin­di­ble per a bona part de la huma­ni­tat- hi ha alguns moments impor­tants. Un és el de ren­tar, asse­car i batre els grans (les dues lla­vors) de la cirera de la planta del cafè.

El 1872, Josep Guar­di­ola i Grau (l’Alei­xar /Camp de Tar­ra­gona, 1831 - París, 1901), un català d’Amèrica, patentà i posà a la venda des de l’ingeni Cho­colá de Gua­te­mala, on tre­ba­llava i vivia, una revo­lu­cionària màquina cilíndrica de rotació horit­zon­tal que era una asse­ca­dora de cafè. Una màquina que Guar­di­ola fabri­cava a Nova York i comer­ci­a­lit­zava des de Gua­te­mala i que li pro­por­ci­o­na­ria uns subs­tan­ci­o­sos bene­fi­cis que se suma­ven a la venda de cafè, i de sucre, produït i comer­ci­a­lit­zat des de Gua­te­mala. I, també, al ren­di­ment de les acci­ons que havia com­prat del Canal de Panamà, en cons­trucció.

Guar­di­ola patentà, lògica­ment, la seva asse­ca­dora, i quan pas­sa­ren els anys de vigència de la patent, altres empre­sa­ris d’altres països van poder pro­duir i posar al mer­cat dife­rents models d’aquesta màquina, que va ser ano­me­nada guar­di­ola. El nom de l’inven­tor fabri­cant esde­vin­dria un nom comú d’un pro­ducte, d’una màquina. Curi­o­sa­ment, el nom d’aquesta asse­ca­dora s’ha man­tin­gut al llarg dels anys. Tal com es pot des­co­brir con­sul­tant inter­net, en el món del cafè tot­hom sap què és una guar­di­ola. En el segle XXI, mol­tes empre­ses del sec­tor de la maquinària per a l’ali­men­tació i la beguda fabri­quen –i anun­cien- asse­ca­do­res de cafè tipus guar­di­ola. L’èxit de les guar­di­o­les ha gene­rat sor­pre­ses. Per exem­ple, una orga­nit­zació científica com l’Ins­ti­tut Hum­boldt de Colòmbia pre­senta al seu web una foto­gra­fia d’una “guar­di­ola (asse­ca­dora de cafè) fun­ci­o­nant des del 1850”. Tenint en compte que Guar­di­ola va néixer el 1831, l’invent de l’asse­ca­dora que pre­senta l’Ins­ti­tut Hum­boldt és de quan ell tenia 19 anys i en feia dos que havia mar­xat de l’Alei­xar, el seu poble natal, per a anar a Lon­dres, i a San Fran­cisco, abans d’ins­tal·lar-se a Gua­te­mala.

Josep Guar­di­ola feu molts diners a les Amèriques i, com tants indi­ans, tornà –uns anys després, el 1891- a Europa i al seu poble natal. Com suc­cei­ria en molts altres casos, aquest retorn no fou un punt final de la seva tra­jectòria. Finançà obres d’interès públic (un hos­pi­tal asil, una escola) a la petita població on havia nas­cut (com, per cert, van fer altres indi­ans).

Però, a més, par­tint de la seva experiència res­pecte a la difi­cul­tat de comu­ni­car-se amb els ame­ri­cans nadius, Guar­di­ola tre­ballà per crear un idi­oma uni­ver­sal nou, fàcil, asse­qui­ble, basat en sis llengües que conei­xia prou bé. El 1893, dos anys després de la seva tor­nada, publicà, a l’edi­tor Gar­nier de París Kos­mal Idi­oma. Gra­ma­tika uti nove prata kiasmo Orbe. És a dir, Idi­oma uni­ver­sal. Gramàtica d’una nova llen­gua ano­me­nada orba. De la mateixa manera que inventà diver­ses vari­ants de les seves màqui­nes per ren­tar i asse­car grans de cafè, Guar­di­ola publicà el seu lli­bre sobre un nou idi­oma uni­ver­sal en llen­gua fran­cesa, en llen­gua ale­ma­nya i en llen­gua cas­te­llana. Tal com succeí amb els altres intents de crear una llen­gua arti­fi­cial que servís com a segona llen­gua per a la gent que –per la seva pro­fessió- la neces­si­tava, l’orba no va tenir el mateix èxit que les guar­di­o­les. Més ben dit, només ha interes­sat alguns lingüistes dedi­cats al tema. A París, Guar­di­ola con­nectà amb un ban­quer impor­tant, Pau Gil. L’home que deixà la seva herència –un gran banc, la Ban­que Gil- per a cons­truir a l’Eixam­ple de Bar­ce­lona un nou Hos­pi­tal de la Santa Creu. L’actual Hos­pi­tal de Sant Pau. Guar­di­ola fou mar­mes­sor de Pau Gil. El nou hos­pi­tal començà en bones mans