Cinema

Pablo Berger

Director de cinema

“El que més m’agrada del cine és sorprendre”

Si una cosa té Pablo Berger (Bilbao, 1963), a més de ser molt bon cineasta, és que és imprevisible. L’autor de Torremolinos 73 i Blancaneu estrena ara Robot dreams, guanyadora al Festival d’Annecy i premi del públic al Festival de Sitges, que narra la història de Dog, un gos solitari que viu a Manhattan i que un dia decideix construir-se un robot perquè sigui amic seu. Des d’aleshores, seran inseparables... Bé, fins que un succés tràgic els separa.

Li agraden els reptes. Per què prendre el risc, ara, amb una pel·lícula d’animació sense diàlegs?
D’alguna manera totes les meves pel·lícules són arriscades, es podria dir que és com una marca de la casa [riu]. No hi cap pla, no és una cosa conscient. Des de la meva primera pel·lícula es pot dir que he fet cinema a contracorrent. M’agrada anar per camins alternatius, fora del mainstream, però sí que és veritat que després m’encanta ficar-me a l’autopista del cinema comercial i arribar al màxim de públic. Sempre començant des dels marges.
Fa l’efecte que tampoc li agrada encasellar-se, oi?
M’agradaria pensar si tinc un públic, que encara no ho sé, que digui: “Què farà ara?” El que més m’agrada del cine és sorprendre. I entretenir. Però no només això. Vull oferir una capa, o així ho espero, en què hi hagi un tema que en sortir del cinema es pugui comentar i pensar.
I quin és aquest tema al film?
A Robot dreams sens dubte era parlar de l’amistat, la importància de les relacions i, sobretot, de la seva fragilitat; moltes vegades posem en perill allò que tenim. També volia parlar de la soledat a la gran ciutat, que aquí hi és molt present; i de la pèrdua i de com superar-la a través de la memòria. Jo he perdut molta gent propera pel camí i sempre estan molt presents en mi a través de la memòria. Jo poso aquestes idees, vull que hi siguin presents i que l’espectador se les faci seves.
Com definiria l’amistat?
Donar sense esperar res. I al film l’amistat és Robot: algú que ho dona tot sense esperar res a canvi. Connecta molt amb el concepte del gos. Pot semblar un clixé, però qui ha tingut gossos a la seva vida sap que el gos és aquell amic tan generós que fins i tot quan el castigues torna i no et falla mai. Robot és el gos del gos. Trenca els esquemes.
Acabarem, però, tenint amistats artificials...?
És clar que anem cap a aquesta direcció i al Japó ja hi ha molts robots per acompanyar la gent gran. Però, més que parlar de tecnologia, a la nostra pel·lícula ho tractem en termes metafòrics. Robot està fet de rosques i dinamos, no hi ha intel·ligència artificial.
Pel que fa als referents, a més de Miyazaki, quins altres l’influeixen?
Aquesta connexió amb Miyazaki és un honor que la vegis. Sempre ens preguntàvem què haurien fet Hayao Miyazaki i Isao Takahata en una situació concreta. Ells són, juntament amb el cinema d’animació japonès, els nostres referents principals. La meva aportació al cinema d’animació era l’emoció, volia divertir i entretenir, però que la capa més gruixuda fos l’emoció i que el final commogués. Estic molt connectat amb la cultura japonesa perquè la meva col·laboradora més propera, Yuko Harami, la meva dona, és japonesa. Per a mi el Japó és un referent i punt de partida.
Es nota i es palpa també Nova York i tots els referents que l’envolten...
Hi vam viure deu anys amb Yuko Harami i volíem fer la nostra carta d’amor a la ciutat. A la novel·la gràfica en què es basa la nostra pel·lícula s’intueix que és Nova York però no és tan evident. Nosaltres volíem que fos una protagonista més. També reflectir una Nova York que ja no existeix, d’abans de la globalització, la dels vuitanta i noranta que coneixem. Robot dreams la vam elaborar com si fos una pel·lícula d’època, en què cada detall era important: els semàfors, els senyals, els poms de les portes, el so del trànsit... Tot havia de ser precís amb l’època. El meu mariscal de camp, José Luis Ágreda, ha estat cabdal, amb Yuko, fent que les localitzacions fossin autèntiques.
Ha estat molt complexa la producció, tornaria a rodar en animació?
Sí! Ha estat una experiència molt grata. Els animadors han estat grans companys de viatge, s’han convertit, com quan són actors humans, en la meva família. Hem treballat dos anys i, també com els actors, són gent molt sensible i responsables que els personatges cobrin vida a la pantalla.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.