La crueltat que pateixen centenars de milers de persones a la Franja de Gaza és tan superior al que les lleis permeten i al que les paraules són capaces d’explicar, que Israel sembla saber que passat aquest punt ja no cal que mesuri les seves accions. Ahir feia dos mesos de l’atemptat de Hamàs contra el sud d’Israel i de l’inici de la suposada venjança del govern israelià contra la milícia palestina. Més de seixanta dies de campanya militar després –avui entra en el tercer mes–, la violència israeliana contra el conjunt de la ciutadania de la Franja continua a l’alça. I la despreocupació per l’aspecte que pugui tenir, també.

Mai hi haurà el temps ni l’espai per explicar –ni tan sols per mantenir-ne un registre– totes les agressions que aquestes setmanes tenen lloc als Territoris Palestins. Els exemples ens omplirien l’article. Ahir, les famílies desplaçades a l’escola Hamad bin Zayed del camp de refugiats de Jabalia, al nord de la Franja de Gaza, van entrar en pànic en veure franctiradors israelians apostats i obrint foc des del sostre de l’escola que els refugiava. Més al nord, a Beit Lahia, es van veure nombroses imatges que mostraven les tropes israelianes transportant i fent posar de genolls dotzenes d’homes detinguts, sense roba, amb ulls tapats i amb braços i cames lligades. L’exèrcit els escampava pel terra, posant-los d’esquena als uniformats armats. El relat israelià assegura que es tracta de combatents rendits. Una enorme quantitat d’informadors locals a Gaza ho rebaten, al·legant que són ciutadans palestins que els soldats han segrestat d’escoles de l’ONU on es refugiaven amb les seves famílies, a les quals han enviat cap al sud de la Franja.

Periodistes de l’Orient Mitjà han distingit entre les imatges dels palestins segrestats Diaa al-Khahlout, periodista palestí del mitjà The New Arab. “Entre els detinguts hi ha el meu estimat amic Diaa”, publicava a les xarxes socials Ramy Abdul, director del Centre Mediterrani dels Drets Humans i originari de Gaza: “Li havia pregat que marxés de Beit Lahia i que es desplacés cap al sud, però ell m’havia respost que com havia de deixar enrere la seva mare, que ja és una dona gran, i la seva filla Nada, que és minusvàlida, té necessitats especials i no sobreviuria a un desplaçament forçat.”

Tant la por de les famílies a l’escola de Jabalia com la detenció d’homes palestins que cauen en mans de les tropes israelianes tenen lloc entre la pudor de mort i de putrefacció que s’escampa per la totalitat del territori gazià. Els milers de cossos sense vida que es fan malbé sota els edificis enderrocats pels míssils israelians són una amenaça a la salut pública que va més enllà de la fetor. I enmig de tot això, la lluita per no engreixar la llista de morts, que ja supera les 17.000. “He hagut de baixar la càmera i posar-me a plorar”, diu Ahmed el-Madhoun, reporter palestí a Gaza. Abans que deixés de gravar, el seu objectiu havia captat les entrades en un hospital de multitud de persones desesperades que carregaven com podien els cossos trencats, calcinats i ensangonats de persones molt petites, vestides amb roba d’anar per casa, i alguns dels rostres de les quals no tenien força ni per expressar dolor.

Ahir, els soldats israelians van destruir l’arxiu central de Gaza, on s’emmagatzemaven documents de més de 100 anys d’antiguitat que recollien la història i la memòria de la Franja de Gaza. Un poble també és allò que reflecteixen els seus documents, i aquest és un altre atac dels molts que atempten aquests dies contra el cor del poble palestí. Però mai hi haurà el temps ni l’espai per explicar-los tots. Ni tan sols per mantenir-ne un registre.