El malestar en els joves el seguim veient en la pràctica clínica diària. Veig nanos que pateixen fins al punt de desitjar o d’intentar posar fi a la seva vida i l’increment dels intents de suïcidi en adolescents és clar i evident. El 2014 a les urgències de l’hospital ateníem unes 250 intervencions per conducta suïcida, mentre que els darrers dos anys ja han estat més d’un miler. És a dir, que en menys de deu anys les xifres s’han multiplicat per quatre. I no només hem notat aquest increment, sinó també l’augment de la letalitat dels mitjans que utilitzen, i això està clarament relacionat amb l’ús de les pantalles i l’accés descontrolat a molta quantitat d’informació. Amnistia Internacional alerta que un nano que consulta salut mental a TikTok en menys de vint minuts ja ha caigut en un pou de missatges de tristesa, autolesions, ideacions de mort, etc.

Hi ha una diferència molt clara: els adults tenen més capacitat d’autodefensa que no pas els adolescents, i si alguna cosa els fa mal, com l’abús de les pantalles, l’eliminen i avall, o fan un temps de desconnexió. Els nens i adolescents no tenen tan desenvolupada aquesta habilitat. No es plantegen treure les pantalles o les xarxes de les seves vides.

L’efecte ja l’estem veient, perquè això no és un fet nou, ja fa dotze o quinze anys que es produeix. L’associació estatal de pediatria afirma que tanta pantalla afecta els joves des del punt de vista social, la salut i la sexualitat. I durant la infància i adolescència també impacta en el neurodesenvolupament i fins i tot el creixement. Les dades estan sobradament recollides i és evident. El que no hi ha és la demostració de causalitat perquè no es pot tenir. No podem agafar una mostra aleatòria de 500 nens i exposar-los a cinc hores de pantalla diàries, 500 més a tres hores i 500 més amb paper i llapis, jugant i abraçant-se amb els altres. És una barbaritat i completament antiètic. Però tampoc no ens cal.

Abusar de les pantalles compromet la salut visual, també es parla de problemes cervicals, afecta la son, i predisposa a l’obesitat, perquè condiciona l’alimentació i s’associa a una vida més sedentària. A més, les pantalles afecten la concentració, l’atenció i la memòria, i això té a veure amb la capacitat de comprensió lectora. Els nanos n’han perdut molta, els costa entendre els textos i no poden fer relats, però la reacció des de l’escola i l’acadèmia ha estat disminuir la complexitat i la longitud dels textos. Imagina’t si fa vergonya. Estem perjudicant la lectura dels nostres infants i el que fem és aplanar encara més el camí.

Durant la infància i l’adolescència els hem de generar oportunitats perquè desenvolupin els seus propis recursos, no posar a les seves mans un dispositiu que els incapaciti per desenvolupar-se. No necessitem mòbils intel·ligents, necessitem nens intel·ligents. Com que ara tota la informació és a internet, es diu que els nanos són processadors... Quina barbaritat! Processadors de què? Si no saps què hi ha ni com buscar-ho! Si busques qualsevol cosa i et surten 1.500 milions de resultats! És com posar un nano en una biblioteca amb 40.000 llibres: el poses en un problema, en el no-res. Però si el tanques en una habitació amb tres llibres, la cosa canvia i se’ls cruspeix. Hem de saber orientar els nanos cap a allò que volen fer.

Amb les empreses tecnològiques no hi podem comptar, perquè ni tan sols hem aconseguit que paguin els impostos que els pertoquen. En això segur que no s’implicaran, perquè seria renunciar a part del seus pastís de negoci. Un cop tret aquest sector de l’equació, l’ideal seria combatre-ho tots plegats, però, si no pot ser, no importa. Amb un que hi incideixi bé ja hi ha una línia d’oportunitat. Els nanos es beneficien de qualsevol acció, arribi d’on arribi.

Exacte. Al juny van enviar una circular als pares i el curs següent ja estaven prohibits. Hi havia alumnes que van fer tres cursos d’ESO amb mòbil i a quart no el podien fer servir. Hi havia por, es pensaven que volarien taules i cadires per la finestra, però els resultats són molt esperançadors. Estan veient que els nanos es relacionen molt més i millor entre ells, es miren a la cara, són més actius físicament i ha baixat el nivell de conflicte entre ells. I sabem que tot això equival a menys visites al psicòleg i a prevenció del suïcidi. Això és matemàtica pura.

Si aquesta feina es porta a l’escenari domèstic ja és brutal, perquè l’ús de les pantalles a casa, al contrari del que passa a l’escola, també té una incidència directa en la son. Qualsevol pantalla que no s’apagui dues hores abans d’anar a dormir provoca un endarreriment en l’adquisició del son i de tots els processos associats tan importants: la reparació, l’activitat metabòlica i fins i tot el creixement. En resum, qualsevol cosa que fem des de qualsevol àmbit en contra d’aquest increment constant de l’ús de les pantalles serà benvinguda.

Exacte. Cal una orientació com hem tingut amb el tabac, l’alcohol, amb la conducció o fins i tot amb els patinets elèctrics. Ens hem sentit molt sols: hi ha professors i directors d’institut que són pràcticament herois per tirar endavant aquestes propostes al marge del que diu l’administració. I hi ha pares que també són herois perquè, malgrat tota la pressió social dels seus fills, es mantenen tranquils i estables i mantenen una actuació de protecció cap a ells.

La proposta ideal seria l’edat adulta, però acceptaria als 16 anys si hi ha un control parental adient. Abans, de cap manera. Jo faig prevenció del suïcidi i el pic màxim de conducta suïcida el tenim als 14 i 15 anys. No perdem de vista que estem fent una cosa que és un disbarat. Tothom sap els riscos que implica l’ús descontrolat del mòbil. Tots hem sentit el Lluís Ballester [doctor en sociologia] explicant que no són els nens que accedeixen al porno, sinó el porno que arriba a ells. Amb els mòbils hem fet un parc d’atraccions superdivertit però superperillós i estem permetent als nanos entrar-hi sense cap problema, quan en el món real no et deixarien obrir-lo de cap manera. Primer hem de garantir que sigui segur i després ja hi deixarem entrar els nanos.

Que ens hàgim de plantejar això és una barbaritat, perquè implica un grau d’addicció a una cosa que donem els pares. Els nanos, si de cas, han de ser addictes als porros, a les drogues..., a les coses prohibides per a tothom o per a ells, com l’alcohol. Però que siguin addictes a una cosa que donem els pares no té ni cap ni peus. El mòbil s’ha de treure i punt. És més fàcil l’abstinència que la moderació. A les escoles on els han tret, no ha passat res. Els implicats s’emprenyen i després ja els passa. S’ha prohibit i la vida brota.

La pregunta és per què estem donant als nanos una cosa que genera o afavoreix l’addicció, el cyberbullying, l’afectació visual, la vida sendentària, la diabetis, l’obesitat, els problemes d’aprenentatge i de concentració, que obre la porta als ciberassetjadors... Pensem que, si traiem el mòbil de l’equació, seguiran quedant els problemes de la vida real, l’assetjament escolar, l’abús sexual en l’entorn familiar i totes les dificultats pròpies de l’adolescència, que no és poca cosa.

És mentida. Si jo poso a veure imatges violentes un nano de vuit anys de manera regular, s’acostumarà i tolerarà el patiment de l’altre amb més facilitat. I serà més capaç de fer una barbaritat quan tingui dotze anys del que érem nosaltres amb aquesta edat. La nostra generació començava amb les relacions sexuals amb el pèting i després anàvem fent de manera progressiva. Això ara és impensable. Hi ha coses que com més tard, millor, perquè ets més madur per afrontar-les amb més salut. Hem de treure el focus del nen, deixar-los tranquils i mirar quin món volem deixar-los. No es tracta de preparar-los per a un destí inevitable que, a més, és mentida. Segurament no anem cap a un món completament o molt més digital. Nosaltres ja tendim cap a un món molt menys digital del que tenim ara. Perquè molts adults estem cansats i ens estem traient tot això.

Crec que els nostres fills tindran una relació amb els seus amb menys interferències de les que nosaltres hem tingut amb ells. I això ho aconseguirem nosaltres si revertim aquest ús i deixem la tecnologia per al que ha estat dissenyada. Per ajudar, però no és un fi en si mateixa. Ha d’ajudar l’humà a viure millor, ha de treure càrrega de treball, ens ha d’alliberar..., però aquest temps extra que ens dona ha de ser per a l’humà, no per a Netflix. Que Netflix digui que el seu enemic és que la gent dormi vuit hores és molt dur. Si vol el son de les persones, és perquè ja té la vigília.

Exacte, al meu llibre parlo d’aliança de pandèmies. En pandèmia ens van dir que s’acceleraria la digitalització de l’ésser humà que estava per venir. Això ens ho venien en positiu, però no ha estat així. Ens vam abocar a les pantalles excessivament. Si els nanos abans de la pandèmia estaven de mitjana tres hores amb el mòbil i ja veiem els problemes i l’afectació, en la pandèmia la mitjana es va disparar. Els joves van fer una cosa heroica, que és quedar-se a casa per salvar la generació dels més grans que morien per la covid. Mai estarem prou agraïts per l’esforç que van fer, però van quedar immersos de ple en el mal que els estava afectant a ells. I ara els hem d’ajudar.