Gabriel Byrne: Malauradament, com en molts altres aspectes de la vida, les corporacions s’han apropiat de totes les pel·lícules i de totes les cançons, i ara el cinema és un producte d’aquesta maquinària que ve de Hollywood. El que s’imposa és un producte global, que funcionarà a Espanya, a Irlanda... I per desgràcia, el cinema independent, tal com el coneixíem, potser s’està morint. De fet, el conjunt del cinema, tal com el coneixem, pot estar morint, però això no vol dir que no sigui important. Com deia Beckett: “Lluita, lluita, lluita!” Cal tenir una veu independent, no només al cinema, sinó en tot.

James Marsh: Vaig rebre el guió de Neil Forsyth durant la pandèmia, un moment molt interessant per a una proposta com aquesta. Era una biografia de Samuel Beckett, i vaig descobrir-hi coses que em van agradar molt. Era divertit i tenia moltes capes interessants. Vaig començar a imaginar qui el podia interpretar i vaig pensar que en Gabriel Byrne. Ell no ho sabia, però per a mi depenia de si ell volia fer-la, només amb ell mereixia la pena fer una pel·lícula com aquesta. Vaig tenir llargues converses amb ell, en plena pandèmia. De seguida va dir que sí.

G.B.: Per a mi va ser un repte molt emocionant poder interpretar algú tan emblemàtic com Beckett, però no en una biografia convencional, sinó en una versió surrealista de la vida de Beckett, un escriptor amb una visió única sobre una realitat. Em va semblar que anava en la direcció adequada.

J.M.: És una qüestió interessant. Quan entres en un projecte, comença a ocupar una part del teu cervell. Anteriorment, havia llegit alguna cosa de Beckett, havia vist algunes obres, però com a alumne vaig evitar estudiar-lo. Vaig preferir fer-ho quan tenia una certa experiència de la vida, perquè pensava que així el podria entendre i relacionar-m’hi molt millor. Qualsevol projecte et dona alguna cosa, i aquest m’ha donat molt. M’he acostat a Beckett i a Joyce, i a la visió que té sobre l’escenari del món. Són coses que es queden amb mi per sempre.

G.B.: Igual que James, sent jove no em va influenciar gaire. No vaig connectar amb ell emocionalment, per la manera molt limitada en què veia el teatre. Havia d’estar implicat emocionalment en els personatges, i no entenia la forma tan única i original en què expressava la seva visió del món a l’escenari. A mesura que vaig aprendre més teatre, vaig poder entendre, més enllà d’aquesta façana esotèrica de desesperació, que tenia molt de significat. Per a mi la religió catòlica era com una mena de relat que donava sentit a tot, amb conceptes com el cel i l’infern. Amb Beckett abandones tota la il·lusió i abraces la realitat absoluta de la vida, que no és còmoda. Però té també una humanitat profunda i també humor. M’adono que ara Beckett em parla d’una manera que no entenia quan tenia vint anys.

J.M.: Les seves millors obres sorgeixen després de la guerra. Jo crec que es va veure obligat a descriure-ho d’una manera diferent. Volíem mostrar això a la pel·lícula. A causa de l’experiència bèl·lica de Beckett i Susan, comença a mostrar un pessimisme que en veritat és una forma de realisme. Esdevé algú que veu el món sense idees il·lusòries.

G.B.: Sí, el pessimisme és, al meu entendre, una forma de realisme. Ofereix una visió realista sobre el món. Crec que aquesta va ser la seva la gran contribució, a part de l’originalitat del seu teatre. Va ser menyspreat per la seva recerca de la veritat.