A part de la seva implicació fundacional en Howlin’ Dogs i The Dirty Club, Esteve Saguer és el rostre i l’ànima de Smoking Bambino, que, al llarg d’una dècada s’ha afermançat com un dels projectes més sòlids i personals de l’escena local gironina. Tanmateix, per motius que romanen granment en el reialme del misteri, sembla xifrar-se com una proposta condemnada a audiències minoritàries, com vam poder testimoniar amb el concert de dissabte passat a la sala La Planeta, de format mitjà, i que ni tan sols es va emplenar.

En el si del festival Neu!, la cita visava la presentació del darrer disc de l’artista, Llampigots i Bufarandes. Bambino, que ara naturalment és més sènior, amb el temps ha deixat enrere els arpegis progressius a l’estil indie de José González en detriment d’un so bluesy de vella escola. La veu de baríton envellutada també va cedir pas a un registre més aspre i catarrós que recorda el seminal Tom Waits. Tot i així, el que sorprèn més en aquest últim treball és el canvi d’idioma, de l’anglès al català, que potser permet a l’autor una major introspecció confessional i jocs semàntics més intrèpids i elaborats.

Entrant a La Planeta, ens rebia una fumarada boirosa, potser reivindicativa de la nicotina i de l’existencialisme etílic que inundava antany els baixos fons. Sota unes llums que es van mantenir tènues i taciturnes, Saguer es presentava amb banda al complet per aquest viatge de vint mil llegües a l’obaga melangiosa de la profunda nit. L’alineació va seguir força l’ordre del disc, començant amb Per un feix de diners i la tempestiva Desembre, que invoquen atmosferes de western i film noir, amb un cert aire de jazz-rock cambrístic, melancòlic i eloqüent, reminiscent de Tindersticks i Calexico.

Seguien incursions més òrfiques i somiadores, com ha de ser la Nit, amb el bressoler combinat de guitarres, recordant les galanteries nostàlgiques i tardorenques de Richard Hawley o Dan Michaelson. D’entremig, la sorpresa d’alguns temes inèdits, promeses vespertines com Jugar-se ho tot i Mil llunes, mil sols, anunciades per la veu de mitja nit del cantant i compositor, que també va vindicar, en un parell de miratges, el poble pintoresc de la seva infantesa, Maçanet de Cabrenys.

Hi hauria encara coratge i ancoratge per He escrit el teu nom, una melodia apol·línia juxtaposada a una lírica romàntica-demencial, i el desvari psicodèlic de Vuit del matí, on fàcilment imaginem una persecució al·lucinògena de licantrops per un bosc gelat. Globalment, les lletres exhalen desencant i una malaurança que busca refugi en l’alcohol o confort en els efectes hipnagògics de la Telecaster (i del banjo) que tant bé esgrimeix el guitarrista Enric Teruel, també productor de l’àlbum, i que ja havia irradiat solos vertiginosos a les agredolces Cognac i diazepam i He tancat una porta.

Com a comunicador, Bambino és patidor i nerviós, de frasejats breus i fugissers. Però al menys, va agafar la oportunitat d’un lapsus tècnic amb la seva guitarra per manifestar els seus agraïments al personal de sala i del festival, i també per presentar la banda, que va sonar assajadíssima, amb matricula d’honor. Emanaven, en suspensió atmosfèrica, els primers acords de Cançó marinera, clàssic instantani amb aires de Dylan i Puntí.

Smoking va encara concedir un bis en solitari, recordant el recentment departit Shane McGowan amb la seva Fairytale of New York, mesclada en un medley amb Dolor ancestral, títol que feia justícia a aquest final compungit, ombrívol i torturat. Potser una hora i quart de concert va ser un temps exigu per alguns dels presents, però el cantautor estimava inajornable “anar a sopar i de copes amb els amics”. Després de la passió del pathos, era temps de tornar a la rauxa de l’hibris. Potser és aquesta la saga de Saguer.