Busco directors amb una sensibilitat que realment pots sentir quan ets amb ells. Una pel·lícula és un viatge, una manera d’aprendre els uns dels altres el ritme. El cinema té a veure amb la idea d’intentar trobar la veritat en allò que estàs fent, en la història i les circumstàncies que l’envolten. Com a intèrpret, de vegades has de tenir paciència, i de vegades no n’has de tenir per poder tirar endavant. Hi ha un equilibri que cal trobar. Tran Anh Hung treballa amb la seva dona, que és la directora artística, i va ser molt precisa i molt obsessiva sobre la manera de fer les coses. Però crec que realment va valdre la pena. També ha estat interessant el fet d’haver tingut una història d’amor en el passat amb Benoît Magimel. Aquesta pel·lícula és plena de rius i corrents subterranis, de connexions.

No sé què vols dir quan parles de tenir control sobre la meva carrera. Podem controlar la vida? No. En tot cas podem tenir la il·lusió de controlar-la. En el meu cas, em sento afortunada perquè tinc molts projectes que m’encanta fer. Però no crec que ho puguis controlar. És més aviat permetre que la vida i les coses et passin. Pots anar i dir a algú que t’agradaria treballar amb ell, que t’encantaria fer això. Però em sembla que les coses es decideixen a pesar teu. En tot cas, quan dic que sí a una pel·lícula, soc jo qui ho fa, no és el meu agent, perquè soc massa independent. Soc un esperit massa lliure per permetre aquestes coses.

Tot era realment deliciós, perquè era un dels requisits de Tran Anh Hung, que experimentéssim de debò amb ingredients de la màxima qualitat. He après algunes receptes i secrets. Em va encantar perquè és com pintar, aprens a barrejar els ingredients, a la temperatura adequada, a fer el gest precís... Però necessitaries anys per agafar experiència. El director era molt concret en la manera com volia que abordéssim la cuina, com una coreografia.

M’encanta cuinar i menjar. No menjo gaires hamburgueses ni entrepans, i amb les verdures soc una lluitadora. Les verdures són imprescindibles. I els cereals, també. Soc una gran fan de diversos tipus de cereals. La meva mare em va criar així. Hi ha un gran canvi en la manera de percebre els aliments. La qualitat de les verdures és molt important. El que es fa en molts camps és una bogeria, hi posen tants insecticides i pesticides..., i utilitzen aquest menjar per alimentar animals... Estan arruïnant l’aigua, l’aire, la nostra salut i la salut del món.

Depèn de com defineixis l’art. Si ho consideres una manera de posar l’esperit en la matèria, llavors sí, podria ser. També és una eina de diplomàcia, per això a les ambaixades tenen bons cuiners.

Sí, i crec que també és una pel·lícula molt provocadora, però no d’una manera òbvia. No sé quin sentit té parlar així del menjar quan tens molta gent que es mor de gana. I des del punt de vista feminista, la protagonista és una dona disposada a quedar-se a la cuina, a no sortir amb els burgesos i els nobles. I, tanmateix, és una elecció: ella vol ser independent a la seva vida, i no casar-se. En aquest sentit, és una pel·lícula molt moderna. Sembla una pel·lícula clàssica, perquè ens vesteixen d’època, però els temes i les emocions són molt moderns. També mostra un altre ritme de vida. Estem tan estressats, avui dia..., i aquí veus com la gent es pren el temps per viure i cuinar. En certa manera, crec que és molt provocador, perquè ens empeny a una reflexió sobre com vivim la vida.

Penso que és una lluita molt necessària. Els actors tenim una responsabilitat intel·lectual i artística que cal protegir. No pot ser una màquina qui decideixi, hi ha d’haver una intenció. I el que m’agrada de l’art és com avances cap a allò nou, com arribes i expresses allò nou. Com arribes a la veritat del que veritablement és? Has de caminar per un camí desconegut. La intel·ligència artificial no ho farà. Creem coses que no sabem, les transformem en aquest nou lloc, perquè els éssers humans han evolucionat des de fa molts anys i segles. La màquina no substituirà el desenvolupament d’aquest ésser humà que som. Però és molt important que defensem la nostra llibertat i el nostre potencial de desenvolupament i evolució.

Un intenta submergir-se en el personatge tant com pot, és un procés molt interessant que et transforma. Quan vam fer Les amants du Pont-Neuf va ser tot molt extrem, ens vam passar dos anys i mig esperant els diners per acabar la pel·lícula. La dedicació va ser enorme, no vaig fer res més. Gairebé em vaig ofegar durant el rodatge en una piscina, no em van donar l’oxigen quan el necessitava i el pes que portava a la cintura m’impedia pujar. En aquell moment vaig triar la vida, pensava que em moriria. Quan vaig sortir a la superfície alguna cosa va canviar en mi. Vaig saber que sempre triaria la vida.

M’encanta el seu cinema. Crec que té molt de talent. Vaig estar asseguda al seu costat en un sopar abans dels Cèsar i estava una mica paranoic, perquè l’havien convidat a presentar un premi en honor meu i després li havien dit que al final no sortia. M’agrada treballar-hi, crec que és un director sorprenent. M’encanta quan els directors intenten mostrar alguna cosa diferent, quan hi ha alguna cosa nova en la manera d’expressar-ho. I és molt provocatiu. Requereix temps entrar al seu món creatiu. La combinació entre ell i Benoît Magimel [a Pacifiction] és fantàstica. Em va dir: “M’agrada aquest paio!”