En els llargmetratges m’he anat centrant més a reflexionar sobre la cultura, la identitat i el paisatge gallecs, però en els curtmetratges he anat també explorant altres cultures: el Marroc, Portugal, Tòquio... Vaig explorar la idea del més enllà i els mites que ha despertat a la cultura gallega, que són més identitaris, com les meigas o la Santa Compaña. A partir d’aquesta idea de l’espectral, del fantasmagòric, i els mites que ha despertat, vaig arribar al llibre tibetà dels morts, el Bardo Thodol. Jo ja tenia la idea d’explorar allò invisible al cinema. Em va venir la idea de gravar una pel·lícula per veure-la amb els ulls tancats, i quan vaig trobar el llibre tibetà dels morts, em va semblar que podia ser un vincle fantàstic: que el viatge amb els ulls tancats de l’espectador suposés un viatge més avall entre un cos i un altre. Així és com vaig arribar al budisme. Han estat aproximacions progressives, no un salt radical.

Sempre he vist en els viatges la possibilitat de viure més vides. Amb 18 anys vaig estar en una ONG treballant en una granja al Japó durant un temps, vaig fer tres viatges d’Interrail i he fet altres viatges que et permeten multiplicar l’experiència, l’existència. Samsara també respon una mica a aquesta idea de mostrar altres maneres de viure. Moltes vegades pensem que la manera com vivim aquí és l’única possible. Per exemple, Samsara beu molt del cinema antropològic de Jean Rouch, i de pel·lícules etnogràfiques més recents com les del Sensory Ethnography Lab de Harvard, on ja uneixen la voluntat antropològica amb l’exploració cinematogràfica. Crec que parteixen d’aquesta voluntat de multiplicar les possibilitats de vida i entendre-la des de prismes més oberts, entenent que la comunicació i la curiositat entre cultures ajuden a no generar un hermetisme cultural.

Hi ha algunes confusions amb la pel·lícula que venen precisament d’igualar allò religiós amb allò espiritual. I precisament aquesta pel·lícula el que pretén és separar-ho completament, en una mena d’antropologia comparada. Estem gravant budisme a Laos, però els nois que estan interns al temple, on estudien budisme, provenen de llogarets del nord, que venen d’una religió animista, però no tenen recursos per alimentar-los i els envien a aquests llocs i canvien de religió. A Zanzíbar veiem la cultura musulmana, però també els massais, que tenen les seves pròpies creences. És una pel·lícula espiritual en el sentit que creu en una transcendència, però la forma que adopta aquesta espiritualitat en cada marc cultural és diferent. I això és la religió, una materialització concreta en un territori concret d’una espiritualitat que tots tenim més o menys desperta. Tenim un desig, per exemple, de respostes al voltant del més enllà, què succeirà quan morim. El que m’atrau del Bardo Thodol, el llibre tibetà dels morts, és que dona una resposta, amb una precisió i imaginació, de quins sons escoltaràs durant el trajecte, quants dies durarà el viatge... És una temptativa de resposta per part de la religió budista al·lucinant. Veig la religió més propera a la idea de llegendes i de mites que sorgeixen com a temptatives per donar respostes a allò desconegut. Allà on la raó no pot respondre, creem aquest mite, aquesta llegenda, aquesta història religiosa, per apaivagar la incertesa.

Jo sempre he vist la bellesa com la clau per obrir una porta. Jo he treballat l’espiritualitat, soc un cineasta contemplatiu, de paisatge, que reflexiona molt sobre el sublim, sobre la definició d’allò sublim, que té a veure més amb la bellesa i amb el misteri que amb el terror. Bellesa i misteri permeten entrar més enllà de la imatge i per mi aquí és on ja comença a entrar una idea d’espiritualitat. Utilitzo la bellesa amb aquesta voluntat de generar un estat que t’aclapari, que t’obnubili, d’alguna manera, i que entris en un estat de consciència diferent.