El sistema que utilitzem és el mateix, no hem inventat res, però fer-ho de nit té dues característiques importants i diferencials. La primera és que, en comptes de les quatre o cinc hores habituals de diàlisi, aquí es fa durant vuit hores i de nit, així que de dia es pot fer vida normal. La segona és que es fa amb més freqüència, una nit sí i una no, de manera que no hi ha els tres dies sense diàlisi que es donen en els torns convencionals. Per les estadístiques, sabem que és després d’aquests períodes que poden aparèixer més complicacions.

La limitació més important que presenta és que implica tenir un torn de nit de deu hores, quan normalment són de set, amb l’agreujant econòmic i organitzatiu que això implica. Però estem molt satisfets de fer-ho, perquè els malats ho han acceptat molt bé i poden seguir treballant amb normalitat. I no només això: la tolerància des del punt de vista mèdic és molt important i veiem una reducció clara dels fàrmacs que necessiten prendre de manera regular. Es mediquen menys i es troben millor.

A ningú li agrada ser en un programa de diàlisi, però un cop és clar que et toca fer aquest tractament, cal mirar d’adaptar-lo al teu estil de vida. Hi ha gent a qui no interessa fer-ho de nit per diversos motius, però per a d’altres és molt útil i permet no interferir en la vida laboral. El 60% dels participants en el programa són treballadors de tota mena: metges, advocats, empresaris, mossens, perruquers, operaris de neteja...

La prevalença de malalts en diàlisi a poc a poc va pujant, i això que som en un entorn en què fem molts trasplantaments. Dels malalts que necessiten tractament renal substitutiu, un 57% tenen un trasplantament renal funcionant i la resta, un 43%, estan en diàlisi.

És fruit de fer les coses millor. Trenta anys enrere, els malalts de diabetis no arribaven a diàlisi perquè es morien abans. Un 20% dels diabètics poden tenir insuficiència renal al cap dels anys i, com que ara viuen molt més perquè estan més ben controlats, arriben aquestes complicacions. La causa fonamental de l’entrada de malalts en diàlisi és la diabetis.

Algunes previsions indiquen que d’aquí a 50 anys la mortalitat per insuficiència renal es podria situar en segon lloc, darrere de l’Alzheimer, perquè l’envelliment de la població en pot provocar un creixement exponencial. Per això és important una detecció precoç: no podem curar gairebé cap d’aquestes malalties, però sí que podem alentir al màxim el deteriorament de la funció renal.