L’ultradretà Javier Milei ha complert la promesa de dinamitar-ho tot. El president de l’Argentina ha signat aquesta setmana un decret amb més de 300 reformes que afecten de soca-rel l’ordre jurídic, econòmic i social al país. No és la primera vegada que un govern intenta reduir al mínim l’estat, retallar drets laborals, obrir l’economia, privatitzar serveis públics i promoure la circulació de dòlars. Ja ho va fer el peronista Carlos Menem als noranta, amb un ambiciós programa de reformes que es va acabar abruptament el 2001 amb la crisi del corralito. La novetat és que Milei ha decidit fer-ho tot de cop, sense suport polític i passant per alt el Congrés. L’Argentina inicia ara un any turbulent, amb la inflació disparada i l’oposició disposada a lliurar batalla, no tant per la qüestió de fons, sinó pel mètode.

Al crit de “Viva la libertad, carajo”, Milei va vèncer el peronisme i el 10 de desembre es va convertir en president. Va prometre dolaritzar l’economia, tancar el Banc Central, eliminar les ajudes socials i les aportacions de l’estat a l’educació i la salut públiques. Després d’un començament en què es va centrar a tancar aliances polítiques –el seu partit, La Llibertat Avanza, està en minoria al Congrés i no té ni un governador–, dijous va abandonar la moderació. D’un cop de ploma, va eliminar centenars de regulacions estatals i va derogar una dotzena de lleis amb un decret que entrarà en vigència el 8 de gener. Es va emparar en la gravetat de la crisi que travessa l’Argentina, amb una inflació de més del 140% i les reserves del Banc Central en vermell. Milei va recórrer a l’argument de “la necessitat i la urgència” per saltar el llarg camí de les lleis i va signar un únic decret que el Congrés haurà d’aprovar o rebutjar sense modificacions, sense possibilitat de discussions parcials.

“Els opositors que no l’acompanyin hauran de donar explicacions al 56% dels argentins que vol ser lliure”, va dir Milei, desafiant, davant les crítiques a un decret que es fica de ple en atribucions que no són del poder executiu. El 56% al qual es referia són els vots que va rebre a la segona volta electoral de novembre. Milei està convençut que el poder dels sufragis l’eximeix dels límits que la Constitució posa als decrets presidencials. Derogar lleis, canviar els codis civil i comercial i modificar impostos són potestats del poder legislatiu. La jugada li pot sortir molt cara. Els diputats i senadors que no el segueixen tenen prou vots per tombar el decret. En aquest bloc hi ha els peronistes, però també partits de centre, com la Unió Cívica Radical (UCR), i els sectors moderats que havien fet costat a l’expresident Mauricio Macri, avui un aliat incondicional de Milei. També està a l’aguait la justícia, que espera una allau de recursos dels grups afectats. En qualsevol cas, Milei ha avisat que no cedirà a les pressions. No tocarà ni una coma del seu decret, ha dit, i en cas que el Congrés es posi ferm està disposat a anar a una consulta popular. El torcebraç de Milei contra tot allò establert tot just comença.