No és un encàrrec, però el pro­jecte neix dels curt­me­trat­ges que havia fet, que van ser un encàrrec del Fes­ti­val Naci­o­nal de Poe­sia. Era en el moment de la pandèmia, no podíem fer actes pre­sen­ci­als. Amb la gent del fes­ti­val ens coneixíem, perquè jo havia edi­tat poe­sia, i vam par­lar de fer alguna cosa que es pogués con­su­mir a través del canal audi­o­vi­sual. Com que Gabriel Fer­ra­ter té una vin­cu­lació amb Sant Cugat evi­dent, vam pen­sar que dife­rents direc­tors de cinema aga­fes­sin un poema seu i el con­ver­tis­sin en una obra audi­o­vi­sual. Nou direc­tors van fer un pro­jecte audi­o­vi­sual sobre Fer­ra­ter, un dels quals surt a la pel·lícula, El bosc, de Marc Car­reté. Com que el 2022 era l’any Fer­ra­ter [pel cen­te­nari del nai­xe­ment], vam pen­sar de fer una cosa més gran, una pel·lícula. Hi havia l’opció de fer un docu­men­tal, però ja se n’han fet amb per­so­nes segu­ra­ment amb molt més conei­xe­ment de l’autor que nosal­tres; l’opció d’una pel·lícula biogràfica, però, era un altre tipus de pro­jecte, i hi havia una ter­cera opció que era fer de Gabriel Fer­ra­ter l’àngel de la guarda de la pel·lícula.

Vam inven­tar una història en què Fer­ra­ter és l’ombra, el núvol o l’eix trans­ver­sal que ver­te­bra la relació entre els pro­ta­go­nis­tes. Hem introduït part de la seva obra en forma de poe­mes reci­tats, can­tats o audi­o­vi­su­als. Vam deci­dir fer aquest for­mat de comèdia romàntica i que Gabriel Fer­ra­ter sigui l’excusa o el motiu perquè aquesta pare­lla des­co­breixi alguna cosa que els atrau mútua­ment, més enllà dels ver­sos del poeta.

Sí i no, perquè la història és de ficció i no té res a veure amb Gabriel Fer­ra­ter, però a la vegada, quan vam aca­bar el guió amb Santi Lapeira, ens vam ado­nar que hi ha molts poe­mes seus que encai­xen per­fec­ta­ment amb la pel·lícula. Va ser una sor­presa poste­rior, ens vam ado­nar que hi ha poe­mes, com Engany, Fe i Ídols, que tenien molt a veure amb la pel·lícula i els podíem posar. Gai­rebé sense voler-ho, ens vam ado­nar que parlàvem de coses de les quals parla Gabriel Fer­ra­ter. Sem­bla que els poe­mes par­lin del que els passa als pro­ta­go­nis­tes, tot i que estan escrits fa 50 o 55 anys.

Els guio­nis­tes, en Santi i jo, i amb els matei­xos actors vam par­lar de si la pel·lícula té o no un final feliç. En la comèdia romàntica tot­hom espera un final feliç i, en tots els visi­o­na­ments que hem fet amb públic, he vist que tot­hom es fa el seu propi final. Jo crec que és un final feliç, però dife­rent de les comèdies romànti­ques. Trac­tem la història des d’un punt de vista més rea­lista i adult, i no tan fan­tasiós i naïf, si se’m per­met l’expressió. Sem­pre ens agrada que acabi bé, però segu­ra­ment la vida real no és tan bonica com el cinema.

Ena­mo­rar-se és una revo­lució, als 15 anys, als 25 o als 45, com els passa als pro­ta­go­nis­tes de la pel·lícula. O et pot pas­sar més enda­vant. L’altre dia vam fer unes pro­jec­ci­ons molt espe­ci­als als casals cata­lans de Quito i Mèxic i, en un col·loqui en línia, una senyora de 70 anys ens va dir que li havia pas­sat el mateix que a la pel·lícula. Sem­bla un tòpic, però l’amor no té edat, pot pas­sar en qual­se­vol moment i a per­so­nes molt nor­mals. Aquesta és una història d’amor entre fun­ci­o­na­ris, però és que els fun­ci­o­na­ris també s’ena­mo­ren. També conei­xem pare­lles de fa molt temps i un d’ells coneix algú que li tras­balsa el món. Els poe­tes ho explo­ten, però també ho hem vist mil vega­des en el cinema i en novel·la. Les pel·lícules romànti­ques en par­len, i ens agra­den perquè ens hi hem vist reflec­tits en algun moment. Tots hem cone­gut una per­sona quan no ens ho esperàvem i ens ha tras­bal­sat els fona­ments de la nos­tra vida.

La gent ho valora molt. Òbvi­a­ment en una pel·lícula de Gabriel Fer­ra­ter, Sant Cugat i Reus eren esce­na­ris obli­ga­to­ris. Per això els ajun­ta­ments de Reus i Sant Cugat hi han col·labo­rat i ens han donat tot el suport i totes les faci­li­tats en cessió d’espais. A Sant Cugat, la bibli­o­teca Gabriel Fer­ra­ter, on tre­ba­lla el pro­ta­go­nista, el mones­tir de Sant Cugat, la masia de Torre Negra... Reus, a banda de l’ins­ti­tut Gabriel Fer­ra­ter, ens ha permès teme­ri­tats com rodar enmig de la festa major, el dia de Sant Pere. Va ser una experiència molt bonica, de cinema de guer­ri­lla. Més enllà d’això, hi ha una cosa que em fa espe­ci­al­ment feliç, i no perquè li tin­gui mania, però Bar­ce­lona no hi surt. Estem can­sats de veure sor­tir fum de les cla­ve­gue­res de Nova York i si la pel·lícula és cata­lana, molta gent es pensa que el cen­tre serà Bar­ce­lona. Però hi ha vida intel·ligent més enllà de Bar­ce­lona i pai­sat­ges i loca­lit­za­ci­ons fantàstics. Aquesta pel·lícula ho demos­tra: també hem rodat a San­tes Creus, Vic, Roda de Berà, Coma-ruga, Cas­tell­de­fels... que en pan­ta­lla llu­ei­xen moltíssim, i no hem pas­sat cap pla de la Sagrada Família o pas­seig de Gràcia.

Seguiré fent cinema! Però com que de moment no m’hi puc dedi­car ple­na­ment, no crec que aban­doni la meva feina actual, soc peri­o­dista i seguiré por­tant El Cinèfil , par­lant de cinema, i no crec que aban­doni aquesta faceta. També col·laboro en mit­jans locals de Sant Cugat. A més m’agrada, men­tre ho pugui fer com­pa­ti­ble, i el cinema no m’ocupi el 100% del meu temps, seguiré fent peri­o­disme.

Sí, ja havia fet alguns curt­me­trat­ges, a par­tir del 2018. Com que no havia estu­diat cinema em vaig fer acom­pa­nyar d’Ivan Mulero, i després em vaig atre­vir a fer-ho sol. He diri­git cinc curt­me­trat­ges i he con­si­de­rat que ja estava pre­pa­rat pel mons­tre final, que és una pel·lícula. I he triat un ter­reny que ja conei­xia, perquè d’aquests cinc curt­me­trat­ges, dos es basen en poe­mes de Gabriel Fer­ra­ter, i la pel·lícula té relació amb el poeta.

No és que no m’atre­gui el docu­men­tal, suposo que tard o d’hora l’aca­baré fent, perquè efec­ti­va­ment vin­dria a ser el que uneix els dos mons, peri­o­disme i cinema. Però des de petit, abans i tot de voler ser peri­o­dista, sem­pre m’ha agra­dat molt el cinema. Recordo quan tenia 13 o 14 anys aixe­car-me a la nit per veure els Oscar amb la meva mare a Canal+. Amb 17 anys vaig fer el tre­ball de recerca sobre les pel·lícules que havien fet junts Mar­tin Scor­sese i Robert DeNiro, i ho vaig fer en una escola reli­gi­osa, que no era ni molt menys el tema que tri­a­ven els meus com­panys. Sem­pre he tin­gut el cinema molt endins, i no només veure’l, també ana­lit­zar-lo i anar més enllà. Fruit d’això, més tard vaig començar amb El cinèfil per donar-li una volta més, i arran de tre­ba­llar en un mitjà de comu­ni­cació sobre cinema, aca­bes par­lant amb un munt de per­so­nes que hi estan vin­cu­la­des. He entre­vis­tat sovint direc­tors, actors, pro­duc­tors, mun­ta­dors... Un munt de figu­res que tenen a veure amb un rodatge. Sem­pre havia tin­gut el cuquet.