Sí, des de fa anys. Als Estats Units fa més temps; aquí potser fèiem servir automatitzacions més simples fa deu o quinze anys, unes automatitzacions que s’han anat sofisticant fins al punt que s’han normalitzat per cobrir per exemple resultats de les eleccions a petites localitats.

No, també s’inclouen textos. Uns textos amb poca riquesa creativa, amb una plantilla que beu d’unes dades i que genera un text senzill i explicatiu dels resultats. Els mitjans normalment assenyalen quina informació s’ha elaborat amb intel·ligència artificial. Això es feia servir també per a la predicció meteorològica, per als resultats de la borsa i els esportius. L’argument dels mitjans de comunicació era que els permetia cobrir temes que d’una altra manera potser no haurien cobert, com ara resultats electorals de petites localitats o esportius de categories menors.

Correcte. Als Estats Units això fa molt temps que es fa. Pensem en IA des de la irrupció del ChatGPT, però ara és en totes les fases de la cadena de valor del producte periodístic: des de la recopilació d’informació, amb eines que ens envien alertes a partir del rastrejament de paraules clau, fins a la fase de producció, amb eines de generació de textos i de transcripció d’àudios i vídeos. També en la distribució, on té un paper fonamental des de fa temps, amb la personalització de continguts a cada persona usuària dels mitjans en funció dels seus interessos amb la lògica de la distribució algorítmica. Així mateix serveix, des del punt de vista comercial, per identificar usuaris que amb determinats temes són més susceptibles de convertir-se en subscriptors. Igualment s’usa per decidir quin títol triar, d’entre un parell, perquè tingui més impacte.

Efectivament, i això és una característica de la mediació algorítmica d’aquestes plataformes, que són comercials. I com a tals, l’ètica de la informació no hi és present. El que importa és el clic. Si la personalització extrema dona més clics, hi ha més negoci. Però quines implicacions socials té? Una de les funcions del periodisme és exposar la diversitat. Per tant, des del periodisme tenim l’oportunitat de liderar la innovació en tecnoètica de la comunicació. A l’hora d’incorporar la tecnologia a les redaccions, els mitjans s’han de diferenciar de les plataformes comercials. A aquests també els interessa singularitzar-se pel que fa a la manera com fan servir la tecnologia.

El periodisme passa una crisi econòmica però també ontològica. És a dir, qui és. És el gran risc, si el mitjà es deixa seduir per la promesa de productivitat del proveïdor de textos automatitzats. Aquest pot prometre que produirà 30.000 notícies, però per a què les vol, el mitjà?

Exacte. Però si qualsevol amb una màquina pot fer això, en què es converteix el mitjà de comunicació? La personalització i la producció automatitzades fins a l’extrem, sense destacar el valor del factor humà, erosionen la raó de ser del mitjà de comunicació i el poden fer desaparèixer. Aquest és per a mi el principal risc: deixar-se seduir per la promesa de productivitat.

En part, sí. Això no ve només de la IA generativa actual, sinó des del naixement de les plataformes de mediació algorítmica. No dic que sigui gens fàcil prendre decisions en aquest context tan canviant i difícil. Fins ara s’ha buscat el clic fàcil en molts casos, d’una forma desequilibrada a través de les xarxes, de Google i els seus algoritmes, d’una manera que fa perdre credibilitat al periodisme. I que erosiona encara més la confiança que la ciutadania ha de tenir, connectada amb el model de negoci del mitjà. Qualsevol empresa viu de la confiança de les persones, però el periodisme encara més.

Sí, totalment. Han adquirit un monopoli en l’esfera pública digital comunicativa a través de la tecnologia tan potent, que si un mitjà no intenta introduir-s’hi corre el risc de desaparèixer. Les decisions no són fàcils de prendre. Amb la introducció de la IA a les redaccions potser tenim una oportunitat de fer les coses d’una manera més meditada i no tant al servei de les plataformes.

Ara s’ha de recórrer a la missió autèntica del periodisme, i s’obre una oportunitat de guanyar confiança a través de l’ús ètic de la tecnologia que vagi més enllà del tema comercial. En un ecosistema informatiu en què les persones estan sobreimpactades de continguts, i on es fa cada cop més difícil distingir veritat i mentida, cal una gent en qui confiar. I té sentit que sigui el periodisme qui adopti aquest paper. Però per a això s’ha de treballar en aquesta confiança i hem de ser crítics, ja que el periodisme l’ha anat perdent perquè s’ha hagut de sotmetre als poders fàctics. Des d’un punt de vista més operatiu, hi ha oportunitats per millorar els processos interns i tenir més temps. Gràcies a ella s’ha aconseguit fer investigacions com la dels papers de Pandora, ja que va facilitar el rastrejament de bases de dades de documents. En l’apropiació de la tecnologia amb sentit hi ha l’oportunitat.

Totalment. Aquesta idea de restringir i jerarquitzar la informació és fonamental en el paper mediador del periodisme i en la funció social que té. És veritat que Google tracta de fer això tecnològicament, però tira molt de la personalització. D’oferir a la persona el que vol.

Efectivament. Aquí hi ha l’avantatge del periodisme, però costa de fer quan això es trasllada al negoci. Si personalitzant la informació un mitjà té més clics, per què ho ha de restringir? El problema és la pressió dels valors econòmics.

El que em preocupa respecte d’això és que les plataformes tecnològiques, com Meta i Google, són les grans finançadores de projectes periodístics d’innovació. Molts fact-checkers són finançats per aquestes. Google diu que la seva missió és organitzar la informació del món i fer-la accessible. Però són tecnòlegs i s’alimenten de tota la reflexió que fa el periodisme.

Les escoles ja comencen a fer educació mediàtica, i això és una bona notícia. A les meves criatures, que tenen deu anys, una de les primeres coses que els he ensenyat a l’hora de navegar per internet és que no han d’anar al primer enllaç que troben, sinó saber quina és la font, que han de donar més pes a la font original, fiar-se més dels mitjans de comunicació i aprendre a contrastar. Esperem així que hi haurà més consciència entre les generacions futures.

Des d’una mirada crítica. El periodisme també té un paper educador i totes les persones que estem en aquest món hem de transmetre la importància de la informació veraç en la construcció de les nostres societats democràtiques. La desinformació existia, però no amb aquesta exponencialitat.

No és només que sigui cada cop més difícil distingir veritat de mentida, sinó que l’allau del contingut ens acaba desactivant com a subjectes polítics i ens situa en aquesta espècie de distopia que plantejava Aldous Huxley a Un món feliç. No cal que ens controlin sinó que estem tan entretinguts, tan bombardejats d’informació, que estem desactivats com a subjectes polítics. Tot això al periodisme sí que ho tenim de formació, però no s’ha educat la ciutadania perquè potser no era tan necessari en aquestes qüestions tan importants. L’educació és fonamental, però també el periodisme s’ha de reivindicar com una font en qui confiar. Gent com Elon Musk, que diu que vol que la seva xarxa sigui la font més rigorosa d’informació, usa l’argument que el periodisme manipula.

La gran majoria de persones que ens dediquem al periodisme hem estudiat perquè ens creiem una espècie de justiciers que volem vigilar el poder. Una altra cosa és que els mitjans hagin actuat en funció dels seus interessos. Però hi ha gent que s’està jugant la vida per la veritat, i ho hem de reivindicar.

Sí, l’estudi és una eina perquè cada mitjà pugui fer la seva reflexió a l’hora de fer servir la intel·ligència artificial. Recomanacions relacionades amb la personalització equilibrada, la independència de les plataformes, la supervisió de les eines de producció de contingut, i com fer servir la tecnologia per fer un producte més ètic. Parteix de la premissa que acceptem la tecnologia, però fent una apropiació amb sentit i responsable.

En general hi ha una qüestió d’erosió de drets fonamentals, d’erosió de les llibertats. S’està fent servir la IA per a l’explotació laboral, a través de dispositius que estan obligats a portar els treballadors es controla el temps que triguen a fer cada cosa i es gestiona mitjançant IA. Però també ajuda al diagnòstic mèdic, per exemple, i és importantíssim regular tot això. La tecnologia, molt positiva per a moltes coses, es connecta de manera molt perversa amb determinades qüestions preocupants. I el periodisme s’ha de preocupar per explicar-ho, s’ha d’implicar en la governança mundial de la intel·ligència artificial. La Unió Europea acaba de fer una pas molt important en aquest sentit amb l’anomenada AIAct, la primera llei del món que regularà els usos de la IA. Però tot i això ha quedat una certa incertesa sobre si serà suficient per preservar els drets i les llibertats de les persones.