Deies que som cautelosos al SMC, i és cert. Per ser rigorosos ens hem de basar en sèries climàtiques de 30 anys. Per això hi havia la necessitat d’actualitzar l’atles climàtic, perquè l’últim comprenia els anys 1960-1990 i el clima ha canviat moltíssim des de llavors. Cada vegada que dèiem “Ha plogut més o menys” o “Hi ha hagut una temperatura més o menys alta” ens basàvem en les mitjanes climàtiques d’aquest trentenni. La necessitat d’actualitzar l’atles venia per aquí. Ara ja tenim dades actualitzades i per això podem ser més cautelosos. Cada vegada que diem “Ha augmentat més la temperatura” o “Ha plogut més o menys del que seria normal”, ens basem ja en aquest darrer trentenni, no en el dels nostres pares, quan el clima era força diferent. Ara sí que podem dir amb tota certesa que, en aquest darrer trentenni, la temperatura ha pujat un grau i la zona semiàrida ha augmentat d’extensió.

El canvi que hem detectat és que tenim una Catalunya més àrida en tots els sentits. Hi ha unes estacions que s’allarguen més, sobretot l’estiu, i per tant la primavera i la tardor s’escurcen una mica, i veiem com els hiverns són menys freds. Pel que fa a la precipitació, en general plou menys. Això no impedeix que hi hagi episodis de pluja molt intensa i molt concentrada, molt puntuals, que a grans trets puguin fer que un any sigui plujós, però centrat en pocs episodis: no és una pluja continuada com ho era en anys anteriors.

Sí. Quan jo estudiava, la Catalunya humida eren les comarques de Girona i del nord de Barcelona i la seca, les de Ponent. Això, almenys els darrers tres anys, ha canviat radicalment. Tenim els embassaments de l’Ebre molt més plens que els de les conques internes. Ens estem trobant que hi ha menys episodis de llevant, que són els que acostumen a portar més aigua a les zones humides. Ara ens arriben pertorbacions atlàntiques que, a mesura que van entrant a la Península, es van trencant, es van desfent i a nosaltres ens arriben amb força menys quantitat d’aigua.

Almenys en els darrers tres anys que portem amb registres, molt, molt secs, sí. Ha influenciat molt que no ens han arribat episodis de llevant. Per contra, deixa’m explicar també que la població més humida de Catalunya és a només 200 km de la més seca, i totes dues són a Ponent: estem parlant d’Espot i de Riba-roja. Catalunya té molts tipus de climes, a distàncies diferents, i potser és el que desperta més interès per a la població.

Les projeccions climàtiques que estem treballant al Servei Meteorològic ens indiquen que els principals canvis seran al Pirineu i Prepirineu pel que fa a reducció de precipitacions. Però és cert que, si parlem de registres semiàrids, sí que hem de pensar en aquestes zones de la Catalunya interior. De fet, les projeccions que fèiem per a la segona meitat de segle són les que s’estan produint ara, els darrers tres anys de sequera.

Aposto pel salt de tendència. Al SMC tenim dades des de començaments del 1800, però es basen en sèries locals i en registres de pregàries eclesiàstiques. Si ens basem en sèries instrumentals, en els registres que tenim des del 1916, la sequera actual ha superat la del 2006 per extensió territorial i intensitat. Aquesta magnitud l’havíem previst per a més endavant. Tot sembla indicar que, si se’ns ha avançat, més endavant s’agreujarà si no apliquem canvis. Creiem que és un canvi de tendència. Això no vol dir que no hi hagi anys plujosos, però la intensitat i la freqüència d’aquestes sequeres seran més grans. Les temperatures excepcionalment altes del 2022 i el 2023 les havíem previst per a la segona meitat de segle. La Catalunya del futur serà molt més càlida, segur, amb més nits tropicals, fins i tot tòrrides, que afectaran més zones. Fins ara les zones habituals de temperatures nocturnes altes eren el litoral i el prelitoral associades al fet que tenen més humitat, i això dificulta el descans. Però ara aquestes nits s’estenen també territori endins fregant punts del Prepirineu. Sense arribar a valors extrems de nit tropical, al Pirineu també augmentarà la temperatura.

La Cerdanya es coneix com el niu de tempestes i la Garrotxa, com l’orinal de Catalunya. Tot això pot canviar. Per contra, hem vist que als Ports ha augmentat la precipitació mentre el vessant nord del Pirineu es manté com a zona plujosa. Pot canviar, anava a dir en dècades, probablement anys, si no fem canvis en emissions, etcètera.

La conca de la Muga és rècord sec absolut. Fa tres anys que no ens entren llevantades. Hi ha estudis que diuen que la disminució dels episodis de tramuntana està associada al fet que ens arribi menys llevant. La confluència de tramuntana a l’Empordà i mestral a la vall de l’Ebre genera llevants.

Exacte. Tot em fa pensar que la nostra sequera també acabarà d’un dia a l’altre amb un episodi fort de pluja. Perquè tenim similituds amb aquestes zones, que venien d’una sequera extensa i intensa, de la qual s’han recuperat. Ara per ara, els pitjors índexs de sequera són a les conques internes, a Andalusia i al nord-est de França. A la resta d’Europa s’han recuperat de manera excepcional. El mateix va passar a Califòrnia.