Més pressió

De cara a l’exercici que ara estrenem, com resumeix Juanjo Llopis, director d’Àrea de Negoci i Serveis al Soci de Caixa d’Enginyers, “existirà més pressió sobre l’evolució del marge d’interessos aquest 2024. El marge vindrà condicionat, en primer lloc, per l’impacte positiu de les pujades de tipus, com a mínim fins al segon trimestre del 2024, que és quan els experts comencen a descomptar l’inici en les reduccions en els tipus d’interès de referència. En segon lloc, també influirà el comportament del crèdit, el qual s’espera que es mantingui en nivells deprimits. Finalment, l’augment del cost del passiu també serà un condicionant.” Així doncs, “l’estabilitat generalitzada prevista en ingressos malgrat la falta d’activitat en la concessió de préstecs es compensarà amb uns costos d’explotació més continguts que en anys anteriors, mentre que les provisions tornaran a ser l’element de més incertesa després d’un 2023 sense tensions per aquest costat.” El 2024 no serà el mateix i, tot recollint les previsions d’un bon reguitzell d’analistes en relació amb els beneficis dels bancs espanyols, el creixement dels beneficis per acció esperats per al 2023 és del 26,9%, mentre que el que s’espera per al 2024 és de tan sols un 1,1%.

Des de Banc Sabadell, hom relativitza que la rendibilitat sigui extraordinària: “Al tancament del tercer trimestre, el nostre ROTE es va situar en l’11,6%. Tanmateix, el cost del capital es continua elevant a mesura que creixen les incerteses que es plantegen al sector. Per tant, tot i haver assolit un benefici superior als 1.000 milions d’euros durant els nou primers mesos del 2023 –n’estem molt satisfets–, no veiem que es pugui considerar excessiu, en el sentit que encara no remunera el cost de capital.”

Com assenyala Joan Torras, professor de finances d’EADA, “els bancs van tenir la sort que la pujada de tipus els va enganxar amb molta liquiditat, cosa que precisament no els obliga a escarrassar-se a captar passiu. D’altra banda, els bons registres en aquesta ràtio s’expliquen en bona part pel gran esforç realitzat en la venda de productes fora de balanç, com ara fons d’inversió, cosa que ha elevat els guanys per comissions. I tot això, adobat amb una morositat baixa, de l’1,5-2%.” Justament, aquest 2024 que acabem d’engegar, “l’indicador clau serà la morositat, que es pot duplicar, com avancen algunes previsions del mercat, si els tipus es mantenen alts, i això pot obligar a fer provisió, amb la qual cosa es redueix la rendibilitat.” Els problemes ja es comencen a observar en el mercat hipotecari: “Per estimular el mercat, s’ha hagut d’anar a hipoteques mixtes (tipus fix els primers anys, variable els següents), i haurem de trobar un equilibri entre el rendiment de la hipoteca i la taxa de morositat.” Com assenyalen des de Banc Sabadell, “si bé en termes relatius seguim fent més hipoteques a tipus fix, tot i que la demanda a tipus variable ha augmentat, les mixtes, que vam llançar l’estiu passat, estan començant a guanyar visibilitat.” Des de Caixa d’Enginyers, Juanjo Llopis constata que “la pujada de l’euríbor al llarg dels primers deu mesos de l’any ha fet que els clients miressin de canviar la seva hipoteca a tipus fix o mixt per mirar de pal·liar la pujada de la quota en la revisió. D’aquesta manera, les entitats han hagut de centrar part de la seva activitat a renovar operacions, principalment per passar-les a mixta. Per al 2024 no s’espera una recuperació encara del volum de préstecs hipotecaris al nivell del 2022, sinó més aviat un petit creixement respecte al 2023, especialment en la segona meitat de l’any, per efecte de la baixada de l’euríbor”.

Hi ha observadors que no esperen un 2024 amb gaires trasbalsos. És el cas de Jordi Fabregat, professor de finances d’Esade: “Els bancs possiblement seguiran gaudint de la pujada de tipus, i ja veurem si el BCE es decideix a abaixar-los el segon semestre de l’any. Tampoc s’entrelluca una desacceleració econòmica o recessió. Les incògnites es plantegen al voltant de la morositat que puguin generar els venciments dels crèdits de l’Institut de Crèdit Oficial (ICO). És tot un factor de risc.” Fabregat destaca, en l’explicació d’aquests índexs de rendibilitat poc habituals, que “els bancs han pressionat molt en comissions per la gestió de fons”.

Però també hi ha lloc per a l’escepticisme sobre aquesta –aparent?– fortalesa de la banca. L’assessor financer Albert Grau, CEO de Sforza Wealth Management, assenyala: “Els bancs ens estan enganyant sobre el valor real dels actius en el balanç, ja que hi ha molt actiu tòxic en immobiliari. A veure com es fan els pròxims tests d’estrès, perquè la meva impressió és que en el valor comptable l’immobiliari és molt gran, però en redueixen la seva dimensió real.” En aquest sentit, Juanjo Llopis reconeix “el factor de risc que suposen els bancs amb més exposició a actius immobiliaris comercials (centres comercials, locals comercials, etc.), els quals es troben dins dels principals damnificats en l’actual entorn per les dinàmiques comercials, la dificultat d’accés a capital i l’impacte negatiu per l’augment dels costos de finançament, fet que podria suposar deterioraments dels actius en el futur”.

Al parer d’Albert Grau, si la banca espanyola llueix tan bé en la comparació sobre rendibilitat amb els seus homòlegs europeus ha estat “per unes operacions d’actiu a preus molt alts, veiem com els lísings s’estan cobrant a l’11-12%, i per la baixa remuneració dels dipòsits”. Certament, un fenomen que ha fet peculiar el nostre entorn bancari ha estat que, com informa el BCE, les entitats del nostre sector bancari remuneren un 2,36% els dipòsits a termini de fins a un any, molt per sota del 3,09% de mitjana de l’eurozona, i prou lluny del 3,66% de França i del 3,54% d’Itàlia. Hem pogut veure com quan alguna entitat ha irromput en el mercat amb una oferta de pagar un 3% pel passiu, l’atenció rebuda ha estat inusitada.

Aquesta resistència a pagar més pels dipòsits ha generat moltes crítiques, i fins i tot l’exhortació de tot un vicepresident del BCE, Luis de Guindos, que en diversos fòrums ha reclamat a la banca que remuneri millor els dipòsits. “Quan apugem els tipus d’interès, ho fem per a l’actiu i el passiu”, De Guindos dixit.

Com indica Juanjo Llopis, de Caixa d’Enginyers, “aquesta remuneració s’ha assolit de manera gradual a mesura que les entitats han anat repreciant els seus ingressos amb la pujada de l’euríbor, i això sempre porta retard”. Enguany, “es preveu que aquest augment es mantingui, a mesura que les entitats vagin traduint el seu marge en millor remuneració, però aquesta remuneració es veurà directament condicionada per l’evolució dels tipus d’interès que darrerament han registrat una forta reducció per les millors expectatives sobre el control de la inflació i les expectatives respecte al creixement econòmic que poden significar una política monetària més restrictiva”. Fonts de Banc Sabadell expliquen que no tot s’acaba en el dipòsit: “Si un client ens demana un dipòsit, estudiem la proposta en funció del seu perfil i necessitats, tot i que en general entenem que hi ha altres alternatives d’estalvi en l’entorn actual de tipus, com fons garantits, assegurances d’estalvi, rendes vitalícies i dipòsits estructurats”. Des de l’entitat hi afegeixen que “hi ha productes que poden suposar una democratització de l’estalvi, com és el cas dels comptes remunerats.

Durant el 2023, i atesa aquesta resistència dels bancs a ser més generosos en la remuneració del dipòsit, s’ha anat popularitzant entre els estalviadors el deute públic. En l’enquesta Gestió de la riquesa, patrimoni i inversió a Catalunya, elaborada per la plataforma eToro, aquest actiu financer és present ja en les carteres d’actius de gairebé el 70% dels entrevistats, amb un 54% que ja té més d’un 10% assignat. Malgrat que actualment no tenen gaire atractiu, l’estudi revela que, en la constitució de les carteres per actius financers, un 90% dels enquestats diuen que els dipòsits bancaris, i l’efectiu, predominen en la seva cartera, fins al punt que una cinquena part hi manté una assignació per damunt del 50%. Els autors de l’estudi d’eToro remarquen que l’inversor català s’estima més donar protagonisme a la liquiditat, tot i aquest redescobriment de la renda fixa. L’estudi també revela que l’inversor català no mostra gaire estima per productes com ara el deute corporatiu, que no apareix en la cartera d’un 35% dels enquestats.

Però els bancs ja han sabut trobar la seva via per competir amb el que ofereixen els bons del Tresor. Com assenyala Joan Torras, “és un fet ben observable que ara les famílies estan optant per la compra de deute públic espanyol, així que els bancs han respost llançant al mercat fons monetaris de lletres, que els ofereixen sucoses comissions de gestió.” Potser és prematur fer càbales sobre què passarà enguany amb la remuneració del passiu, però, no fa pas gaire, tota una subgovernadora del Banc d’Espanya, Margarita Delgado, apostava perquè durant el 2024 les entitats lliurarien una guerra per captar i retenir dipòsits, després d’aquests anys d’abandonar aquest segment del mercat, tot i que és un dels productes més apreciats per l’estalviador inversor del nostre entorn.

Tot i que han navegat prou bé en els mercats borsaris durant l’exercici que acabem de deixar enrere, els bancs encara se senten menystinguts a la borsa, on gairebé totes les entitats, tret de Bankinter, estan cotitzant per sota del seu valor comptable.

Des de Banc Sabadell es diu rotundament que “el sector bancari espanyol en general cotitza per sota del seu valor comptable”. L’acció de Banc Sabadell ha acumulat revaloracions del 67%, 58% i 35% durant els exercicis 2021, 2022 i 2023, respectivament, tot sent el millor valor de l’Ibex en aquest període. “Aquesta millora ha vingut derivada de la rendibilitat, així com del manteniment d’una posició de capital robusta, una liquiditat folgada i un balanç sanejat i resilient. Malgrat tot, encara cotitza a la meitat del seu valor comptable, per la qual cosa creiem que hi ha potencial de revaloració a mitjà termini”, diuen des de l’entitat.

El professor de finances d’EADA Joan Torras ho té molt clar: “Els bancs tenen la cotització en borsa que es mereixen, i si s’analitzem els beneficis i els fonamentals, podem dir que no estan infravalorats. Una altra cosa és que, a causa de les notícies que circulaven sobre els intents d’algunes entitats d’absorbir-ne d’altres, les cotitzacions davallessin.”

Per al professor Fabregat, que la cotització no s’hagi correspost exactament amb el valor comptable “pot estar causat pel fet que encara hi ha un sector del mercat que desconfia d’una part dels actius del balanç; si bé s’ha anat fent net, hi pot quedar alguna cosa tòxica.” Fabregat també creu que hi pot haver un joc tàctic: “Si els valors dels actius no són prou alts, no pots retribuir tan generosament l’accionista. Tanmateix, amb els tipus alts, aquest joc s’ha anat acabant, i la cotització ha anat pujant, en ser confrontat al valor comptable.”

Com assenyala Juanjo Llopis, “amb un excedent de capital molt per damunt dels estàndards reguladors, els bancs han pogut mantenir unes polítiques de remuneració a l’accionista, fruit de la suma de dividends i les recompres d’accions, que se situa al voltant del doble dígit, un factor especialment atractiu en un entorn marcat per les polítiques monetàries restrictives”.

No són pas pocs els analistes del mercat que creuen que, per evitar caigudes massa pronunciades de la rendibilitat, hom pot optar en els exercicis a venir per una via molt delicada, la de reduir els dividends als accionistes, cosa que permetria mantenir en els nivells que demana l’autoritat monetària la ràtio CET 1 de capital.

Òbviament, els portaveus dels bancs prefereixen no haver d’enfrontar-se ara per ara a aquest dilema, atès que han estat capaços d’augmentar de 27.000 milions d’euros la capitalització borsària el 2023 respecte al tancament del 2022, fins a assolir un registre de 150.900 milions d’euros al final de la darrera sessió. Val a dir que entitats com Santander i BBVA han augmentat la capitalització borsària 14.000 milions d’euros, amb una revaloració del 34,8%, i 14.000 milions, amb una pujada anual del 46,6%, respectivament. També ha estat remarcable el comportament de Banc Sabadell, que ha assolit un augment de 1.099 milions d’euros, fins als 6.000 milions, cosa que l’ha dut a cloure l’any amb una revaloració del 26%, en comparació amb el tancament del 2022.

En el moment de la seva promulgació, l’impost a la banca va rebre una forta contestació per part del sector, que exposava que aquest gravamen temporal que grava un 4,8% els interessos i comissions de les entitats que van facturar més de 800 milions d’euros el 2019, i que finalment ha estat prorrogat fins al 2025, justament podia afectar la salut de les entitats, la seva rendibilitat. Per a Jaume Llopis, de Caixa d’Enginyers, és clar que aquesta figura impositiva planteja una qüestió d’incertesa: “En espera de saber si l’impost es converteix en permanent, s’elimina o es modifica en forma, els inversors hauran de ser pacients i esperar el desenllaç, encara que les cotitzacions ja incorporen gran part d’aquestes incerteses”.

Per al professor d’Esade Jaume Fabregat, és clar que una decisió política com aquesta necessàriament comporta un efecte bumerang, la víctima del qual és el client: “Si imposes un cost afegit via impost, això s’acaba fent repercutir en algun lloc, i potser aquell préstec que s’hauria concedit al 6,07%, resulta que es concedeix al 6,12%.” Per al professor Joan Torras, d’EADA, “és clar que un impost com aquest ha d’acabar afectant la rendibilitat, a la baixa. “Les patronals del sector financer, CECA i AEB, en vista de l’evidència que el delme es perllongaria en el temps, han mostrat el seu enuig: “Aquest gravamen té efectes negatius sobre la generació de nou crèdit, la creació d’ocupació, el creixement econòmic i l’estabilitat financera, en un context d’incertesa econòmica internacional.” Hi ha temor que aquest impost, impugnat als tribunals, finalment esdevingui permanent. El cert, però, és que els efectes presumiblement negatius de l’impost no es pot dir que siguin gaire visibles, i si s’ha fet repercutir en els preus de l’actiu, que tothom dona per fet, ens haurem trobat amb una pràctica il·legal, per incompliment amb el que disposa la lletra de l’impost. La llei 38/2022, de 27 de desembre, estableix que l’import de la prestació i el pagament anticipat d’aquests dos impostos “no seran objecte de repercussió econòmica, directa o indirecta”. I si hi ha incompliment, els bancs, i les companyies energètiques, rebrien una sanció considerada “molt greu”, que es traduiria en una multa del 150% de l’import que s’ha fet repercutir. És clar que, perquè això passi, cal que la Comissió dels Mercats i la Competència detecti, i tingui voluntat de fer-ho, alguna irregularitat.

També ha estat motiu de complexes negociacions entre el govern estatal i les entitats financeres la necessitat d’oferir auxili als hipotecats que l’endeutament ha deixat en una situació de vulnerabilitat. El govern espanyol no ha parat de pressionar la banca per tal que apliqui també durant el 2024 el que s’ha anomenat escut social, que fixa en els 37.800 euros el llindar de renda per sota del qual les llars es poden acollir al Codi de Bones Pràctiques, el protocol que permet flexibilitzar els pagaments de la hipoteca. A més, se suprimiran penalitzacions com ara les comissions que es cobren per les amortitzacions anticipades i pel canvi d’hipoteca.

No només ha destacat la banca espanyola per la seva capacitat de ser rendible, sinó també per l’important salt fet en els darrers exercicis pel que fa a l’eficiència. Segons un estudi d’S&P Global Market, les principals entitats financeres espanyoles van presentar l’any passat, de mitjana, una ràtio d’eficiència (recursos que ha consumit un banc per obtenir ingressos) del 47%, una millora considerable respecte al 51% del 2022 i el 55% del 2021, i per sota del 50% a partir del qual es considera que el banc no és eficient. Són destacables les ràtios de Bankinter (36,7%) i BBVA (38%), que els situa en les posicions sisena i setena, respectivament, del top ten europeu, i molt remarcable l’evolució de Banc Sabadell, que en dos anys ha passat del 70% en la relació cost-ingrés l’any 2021 a un 46% l’any passat, i CaixaBank, que en el mateix període ha passat del 67% al 39%. I és clar que la palanca clau perquè continuï baixant aquesta ràtio és la desinversió en oficines, un procés que ha avançat a un ritme gairebé frenètic de la crisi financera del 2008 ençà, tot lliurant un saldo de 28.000 oficines tancades, 4.300 de les quals durant els anys de la pandèmia. Durant el 2024 és previsible que es mantingui la tendència, potser a un ritme diferent. Des de Banc Sabadell, hom explica que “des de la crisi del 2008 tot el sector bancari ha anat reduint l’estructura física per retallar costos, i en la mesura que la digitalització avança i canvien les formes de relacionar-se dels clients.” Tanmateix, des de l’entitat catalana remarquen: “Les sucursals que hi ha ara són més grans i més especialitzades. Actualment, a Banc Sabadell no hi ha cap pla, no s’ha previst res remarcable en aquest sentit.” L’oficina física encara pot tenir el seu paper, com assenyala Juanjo Llopis, de Caixa d’Enginyers: “En els darrers 15 anys el sector bancari ha canviat molt a l’Estat i, en concret, ha disminuït en un 60% la seva presència a través d’oficines físiques, mentre que des de Caixa d’Enginyers continuem reforçant el model d’atenció presencial i no hem parat d’obrir-ne. De fet, hem augmentat en un 153% el nombre de sucursals en aquests anys i, a hores d’ara, tenim una xarxa de 33 oficines operatives que presten servei als nostres socis.”

Per Jordi Fabregat, professor de finances d’Esade, és clar que, “en la desinversió en oficines, ja no hi ha marxa enrere, però comporta reptes importants, com no deixar desemparada la gent gran, en un país com el nostre, demogràficament envellit, en vista de la digitalització de la pràctica bancària. Caldria resoldre la situació dels pobles que han quedat sense oficina bancària o caixer automàtic amb alguna mena de logística, com un servei d’autobusos.” Joan Torras, d’EADA, és dels que consideren que “als bancs encara els queda molt marge per reduir personal, hi ha molt recorregut en la reducció de costos, atès que els bancs convencionals encara estan molt poc digitalitzats, i per això les fintechs se’ls estan menjant part del mercat, del qual ja posseeixen un terç”. En aquest sentit, aventura que els bancs s’hauran de dedicar, atesa l’empenta de les plataformes fintech i la irrupció de les grans tecnològiques en el negoci bancari, “a allò en què poden donar valor afegit, com col·locar diners, banca privada, monitorar fusions, etc., però queda clar que commodities com el servei de pagament ja no seran per a ells”. Albert Grau, de Sforza Wealth Management, creu que encara pot ser possible que “triomfin en un mercat cada cop més competitiu aquelles entitats que hagin sabut tenir cura del contacte humà, i haver assumit el necessari i irreversible procés de digitalització”. “Crec que en el futur no tot es reduirà al millor preu, sinó que el tracte serà un intangible imprescindible”, hi afegeix.

Una carpeta que caldrà tancar, durant els primers mesos de l’any, és la dels sous dels treballadors de banca. L’Associació Espanyola de la Banca (AEB) i els sindicats estan negociant un nou conveni col·lectiu per al període 2023-2026 en què CCOO, la UGT i FINE demanen importants pujades salarials, del 7% en cada exercici, tot aprofitant aquest context de guanys rècord del sector financer. Una posició que s’enlaira amb escreix per damunt de l’oferta d’entrada de la patronal d’apujar els sous un 3% anual durant els pròxims tres exercicis. Com assenyala Jordi Fabregat, “els bancs temen que la pujada de sous esdevingui un increment de costos que cal fer repercutir en els preus”. D’altra banda, les entitats financeres no han de perdre de vista que la remuneració al sector ha de ser prou atractiva, amb el benentès que “els bancs necessiten substituir els empleats d’una certa edat per joves tecnològics, perfils capaços de treballar sense problemes en l’entorn digital”.

Una de les coses que més exciten els mercats financers és parlar de possibles fusions, que en el cas del nostre entorn han estat un fet recurrent des de la crisi del 2008, fins al punt que el sector bancari actual té poc a veure amb el que hi havia abans de la gran ensulsiada financera. Nous moviments per al 2024? Per al professor Joan Torras, d’EADA, “no es veuen més moviments en l’horitzó, en un mercat financer com el nostre, que ha estat sotmès a un intens procés de concentració durant els darrers quinze anys”. A més a més, “grans entitats com Santander i BBVA, amb molt de negoci fora de l’Estat, no estan ara mateix obligades a impulsar noves operacions”.

En els darrers mesos, els principals bancs més aviat s’han manifestat en el sentit que, com deia fa pocs mesos el conseller delegat de Banc Sabadell, César González-Bueno, el sector bancari espanyol mostrarà una “gran estabilitat” durant els propers anys, i les entitats “no tenen cap motiu” per eixamplar els seus perímetres. Semblantment, el conseller delegat de Banc Santander, Héctor Grisi, deia que tot i que els bancs tenen el deure fiduciari amb els seus accionistes d’examinar qualsevol oportunitat de fusió o adquisició que es presenti, ara no hi pensen, i els preocupa més aviat continuar creixent amb el negoci propi. De fet, la darrera no fusió que va aixecar molta polseguera, la que havia de casar BBVA i Banc Sabadell, no va reeixir i, en tot cas, va servir perquè l’entitat catalana la capitalitzés per fer créixer el seu negoci durant els darrers dos anys.

Eren respostes indirectes a la petició reiterada pel BCE, principalment per part de Luis de Guindos, de ser més valents i escometre les fusions transfrontereres per crear veritables campions europeus. En l’argumentari del regulador europeu, hom constata que hi ha un excés de capacitat d’entitats a la zona euro i per afavorir la unió bancària i la unió del mercat de capitals, serien benvingudes noves operacions de fusió. “Campions europeus? Potser seria l’escenari ideal, però és realment molt difícil assolir aquesta fita per la diversitat del mercat. A més, si s’aixequen monstres too big too fail, massa grans per deixar-los caure quan tenen problemes, estàs generant un risc sistèmic latent.”

Caldria afegir-hi, com a obstacle per arribar a un escenari de megabancs transnacionals, el que assenyalava el mateix vicepresident del BCE, la ben tangible falta d’integració reguladora entre els estats de la zona euro.