L’atracció que generen els Països Catalans (que es manifesta en la llarga trajectòria del seu creixement demogràfic i econòmic) podria ésser analitzada partint de la capacitat de moltes de les seves empreses de respondre bé –i innovant– a les necessitats de la seva població. I a les necessitats dels nouvinguts, per uns dies, o uns anys, o per sempre.

El problema d’aquesta possible anàlisi surt del contingut de les necessitats. Per exemple, les xocolates són una necessitat? O només un plaer? Les fàbriques de xocolates antigues que encara funcionen (com Jolonch –des del 1770, a Agramunt, a la comarca de l’Urgell–, Cémoi –des del 1814, a Arles del Tec, al Vallespir–, Valor –des del 1881, a Vilajoiosa, a la Marina Baixa–) han generat una necessitat ben difosa. Que es tradueix, per exemple, en la creació a Palma de Mallorca, el 2021, d’una fàbrica artesanal de xocolata: Maüa.

Estem dins un moment fascinant de la revolució agroalimentària que marca la tercera reinvenció dels Països Catalans, iniciada al 1931-1939. Amb Cacaolat (1932), la Batalla de l’Ou (1936), C.L.U.E.A. (1936) i Gallina Blanca (1937). Aquesta revolució seria incomprensible sense les dues anteriors: la primera, la dels masos i les masies dels anys de la primera reinvenció (1486-1794), i la segona, la de les acadèmies i societats científiques (1794-1931).

Aquest moment actual de l’alimentació als Països Catalans es basa, en part, en empreses anteriors al 1931. Per exemple, el 1923 es va obrir Sorli, una botiga de barri de queviures al Poblenou de Barcelona. Hi venien fruites i verdures d’un hort de la propera plaça de les Glòries. El 1970 va esdevenir un supermercat i, després, una cadena de súpers: els Sorli Discau. Un nom divertit que s’ha mantingut fins al 2015.

Un altre exemple: l’empresa Miquel Alimentació va començar a Figueres, a l’Alt Empordà, el 1924. Als anys seixanta i setanta va generar petits i grans establiments: Spar, Suma, Gros Mercat. A la inconfusible àrea de l’antiga Corona de Catalunya-Aragó. El 2015, l’empresa xinesa Bight Foods, amb seu a Shanghai, va comprar tot el Grup Miquel. El 2021, l’empresa Transgourmet, de la cooperativa Swiss Coop Group, ha comprat Miquel als xinesos.

Un tercer exemple: el 1929, Rafael Pujol Sala decidí invertir en la compra d’una drogueria a Lleida els diners que havia guanyat a la loteria. La transformà en un colmado que ha generat una xarxa de supermercats amb un nom clar i català: Plusfresc.

Altres supermercats d’alimentació es basen en empreses del 1959 i de després. El 1959 comença el que serà el Grup Guissona (que inclou un banc: Caixa Guissona) i la xarxa BonÀrea. També del 1959 és –situat a la comercial vila de Gràcia– el primer supermercat de Caprabo. Avui en mans de la cooperativa basca Eroski.

Dos anys després, el primer pas dels supermercats Condis: una parada al mercat de La Mercè, el nou (aleshores) mercat municipal del districte barceloní de Nou Barris. Vint anys després, també van començar amb una parada en un mercat, el de Sant Salvador de Vilafranca del Penedès, dos germans Ametller, que, seguint els seus pares, volien entendre’s directament amb la gent. Sense intermediaris. Venien, d’entrada, el que conreava la seva família, al Penedès, des de l’any 1830.

Des del 1975 tenim els supermercats de la macrocooperativa Consum. El primer, a Alaquàs, a l’Horta Nord. Dos anys després, Mercadona, a Tavernes Blanques, també a l’Horta Nord. Dona? I l’home?