En part sí, és clar, perquè en un poble tan petit sempre se’n parlava; n’és el fill il·lustre i, a més, vaig anar a l’escola que duia el seu nom. Però, de fet, vaig arribar a ell a través del seu germà, Antoni Martí Alanis. Va ser un catedràtic i especialista en literatura espanyola, professor de la Universitat d’Ontario Occidental, al Canadà, i Premio Nacional de Literatura l’any 1972. Jo estudiava filologia i vaig fer el treball de fi de grau sobre la seva tesi doctoral, La preceptiva retòrica espanyola en el Segle d’Or. A partir d’ell vaig investigar la família i, naturalment, vaig arribar al bisbe.

Incomprensiblement sí. Martí Alanis, un home de país, impulsor del català, molt amatent a la vida cultural i gran amant de la música clàssica, que fins i tot va voler ser director d’orquestra, ha estat poc estudiat, per això m’hi vaig posar seriosament i ara estic escrivint la seva biografia, que espero tenir acabada el 2028, quan faci cent anys del seu naixement. Penso que s’hauria de fer el que fos per aconseguir que el 2028 sigui l’any Martí Alanis i miraré com es pot fer possible. Mentrestant, amb l’Agrupació Cultural El Milà, hem posat en marxa el fons material i documental Monsenyor Joan Martí Alanis, un espai virtual on es troben catalogats centenars d’objectes i enregistraments testimonials relacionats amb la seva vida i obra. El poble, el 2021, va posar una placa commemorativa a l’església, el millor lloc per recordar-lo.

Una exposició itinerant, que és anterior al web i es va veure per primera vegada el 2019, coincidint amb el desè aniversari del seu traspàs, al Museu d’Alcover, que és una localitat veïna del Milà. Després s’ha pogut veure en diversos emplaçaments, entre altres el seminari Tarraconense. L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, hi va estar molt interessat, en aquesta exposició, i s’hi va involucrar, entre altres coses perquè Martí Alanis va ser un prevere d’aquesta diòcesi. Ara, però, tots els panells informatius i tots els objectes relacionats amb la mostra estan emmagatzemats a l’espera que alguna altra entitat demani l’exposició.

Entre alguns dels objectes que tenim guardats hi ha cartes familiars, imatges d’ell en múltiples actes i activitats de les seves etapes de prevere a Tarragona, Barcelona i la Seu d’Urgell. Tenim molt material gràfic i audiovisual i alguns objectes seus, com la seva mitra, que el Bisbat d’Urgell ens ha cedit.

Sí. La diòcesi d’Urgell va permetre que pogués entrar a la CEE, on l’any 1972 va ocupar alguns càrrecs. El més important va ser el de president de la Comissió de Mitjans de Comunicació Social (1987-1993) i del Consell Pontifici per a les Comunicacions Socials (1989-1998), on va donar un gran impuls a l’atenció dels mitjans de comunicació, que li interessaven molt. També va orientar els mitjans catòlics catalans des de la Conferència Episcopal Tarraconense i d’ell va sortir la idea d’instal·lar el primer fax i els primers ordinadors a la seu de la CEE.

Va muntar Ràdio Principat d’Andorra (que va ser l’avantsala de Ràdio Seu), que, de seguida, es va associar a Ràdio Estel.

Ell va començar el seu mandat com a copríncep d’Andorra sense saber que seria l’últim cap d’estat d’una època andorrana amb reminiscències feudals. Ell va acordar i pactar amb l’altre copríncep, el president francès François Mitterrand, la Constitució actual, que va dur aquell país a la modernitat.

La veritat és que vagis on vagis d’Andorra el seu record és molt bo i viu. Hi ha tres carrers que porten el seu nom i una estàtua. El càrrec de copríncep és molt important i ell el va saber preservar davant de tants pretendents com tenia. El rei Joan Carles, per exemple, va voler ser copríncep d’Andorra, volia que el càrrec que té el bisbe d’Urgell anés a parar a la corona espanyola i va fer molta pressió. Martí Alanis va explicar moltes vegades les pressions que havia tingut.

Va ser molt astut. Amb molta mà dreta i astúcia va dir al rei d’Espanya que la seva petició primer s’havia de consultar al poble andorrà. I el poble va dir que no. Martí Alanis va ser un gran home d’Estat, un home religiós culte i innovador, que va posar la diòcesi d’Urgell al dia.

Ser copríncep no li va crear una pompositat innecessària en el seu dia a dia: anava al mercat de la Seu d’Urgell cada setmana, procurava fer una vida força autònoma i passar llargues estones en companyia de bones amistats. Conduïa el seu cotxe fins a Andorra ocultant la cara amb la boina (que provocava les rialles dels guàrdies duaners, que el reconeixien). Els cotxes l’apassionaven; el primer cop que va arribar a la Seu d’Urgell ho va fer amb el seu Seat 600.