Algunes de les quals tenen arrels més locals, fomentades per iniciatives empresarials com, per exemple, Planeta Formació i Universitats, que té universitats privades a València i les Canàries i suma més de 135.000 estudiants. Altres institucions privades han estat promocionades per universitats estrangeres que han volgut obrir una filial aquí, que s’afegeixen a les iniciatives universitàries vinculades a l’Església o a institucions religioses, com la Universitat Internacional de Catalunya i la Universitat Abat Oliba CEU, creades i gestionades per l’Opus Dei.

La proporció entre oferta pública i privada, que tradicionalment es decantava cap a la banda pública, s’ha equilibrat, i ara el pes està molt més igualat. Al conjunt de l’Estat, el nombre d’universitats privades autoritzades s’acosta al de les públiques (43 i 50, respectivament). En els últims 25 anys, el nombre d’universitats públiques s’ha mantingut inalterat: 47 de presencials, una a distància i dues d’especials. I el de les privades s’ha multiplicat per 2,7 (36 centres privats presencials i set a distància).

A Catalunya hi ha cinc universitats privades, creades entre el 1994 i el 2003, amb la particularitat que són sense ànim de lucre. Blanquerna-Universitat Ramon Llull és una comunitat universitària i professional singular, sense ànim de lucre i cofundadora de la Universitat Ramon Llull, la primera universitat privada de Catalunya, de la qual forma part juntament amb Esade, IQS, La Salle, Fundació Pere Tarrés, Facultat de Filosofia de Catalunya, la Facultat de Turisme, ESDI, entre d’altres.

Per la seva banda, la Universitat de Vic -Universitat Central de Catalunya (UVic-UCC) és de titularitat de la Fundació Universitària Balmes, però és un ens d’iniciativa pública territorial.

L’única universitat que no és presencial al nostre país és la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Tot i que és formalment privada, tampoc té afany de lucre i els preus estan vinculats a un decret de la Generalitat. Actualment disposa d’un volum total de 87.000 estudiants.

“A Catalunya, hi ha hagut un consens social i polític davant la universitat pública ben diferent del d’altres territoris com Madrid. S’han acceptat universitats que no tinguessin ànim de lucre”, explica Daniel Crespo, rector de la UPC i president de l’Associació d’Universitats Públiques de Catalunya.

Però, tot i això, les dades de matriculats a les universitats privades tenen una tendència ascendent i, en canvi, el nombre de matriculacions a les públiques va en retrocés. Segons recull l’informe de la Fundación Conocimiento y Desarrollo (CyD), finançada pel Banc Santander i que recopila dades de totes les universitats de l’Estat, si l’any 2006 hi havia 155.000 estudiants a les universitats públiques de Catalunya, el curs passat la xifra era de 150.000. En canvi, a les universitats privades els alumnes catalans han passat de 58.000 a 78.000 en el mateix període de temps (vegeu gràfic).

Si s’amplia el focus als màsters universitaris, el pes que té el nombre d’estudiants matriculats en la iniciativa privada (53%) ha canviat substancialment en quinze anys. I això que el preu que pot representar un tipus d’universitat respecte a l’altre és pràcticament el doble.

Ángela Mediavilla, responsable del gabinet tècnic de la Fundación CYD, creu que aquesta eclosió de la universitat privada es deu al fet que té una flexibilitat que no té la pública i això els ha permès diferenciar-se i especialitzar-se en titulacions més instrumentals. “A més, han fet una aposta més gran per les propostes híbrides, i això els ha impulsat per ampliar el públic potencial i trobar una nova veta de mercat, la de les persones que volen formar-se al llarg de la seva vida”, diu Mediavilla.

Per la seva banda, Carles Ramió, catedràtic de ciència política i de l’administració a la Universitat Pompeu Fabra, hi afegeix dos elements més per entendre el fenomen. Per una banda, el canvi de concepció que ha tingut la universitat privada. “Mentre que fins als anys noranta era una opció bàsicament escollida per estudiants de més recursos que no havien assolit la nota de tall de la pública, ara, fruit del creixent infantilisme social, les famílies escullen opcions privades perquè interpreten que els seus fills estaran més vigilats, i s’imposa una mena de contrasentit en l’esperit universitari.” L’altre element clau és que, per Ramió, la privada crea una xarxa de contactes més gran per trobar feina.

Pel que fa al segon grup de nous actors en la formació universitària, és el que s’enquadra més en un context de canvi de la societat i la revolució digital. Es refereix a un seguit de plataformes virtuals que ofereixen una formació més ajustada a allò que puntualment vol l’estudiant.

Aquestes firmes digitals que tenen la seu al món anglosaxó funcionen de la manera següent: aglutinen cursos o paquets formatius que ofereixen universitats i hi donen forma, i els adquireixen perfils d’estudiants que d’una altra manera no podrien formar-se. Així, les plataformes venen cursos de la Universitat de Harvard, per posar-ne un exemple, sense que l’alumne hagi de trepitjar ni un dia Boston, oferint un paquet d’un professor d’aquesta universitat, de la qual obtindrà un certificat. Les temàtiques són molt diverses, des de genètica fins a coneixements sobre la Xina.

“El seu model no implica la renúncia vital que exigeix la universitat tradicional”, hi afegeix Pareja. Algú que decideix fer un curs o un programa de formació en línia amb una plataforma d’aquesta mena ho pot fer mentre treballa o mentre fa altres coses a la vida.

Una de les plataformes que més penetració han tingut a Catalunya és Coursera. Es tracta d’una eina d’educació i aprenentatge de cursos classificats oficialment com a cursos en línia en obert massius (MOOC, per la sigla en anglès). Va començar a funcionar l’any 2011, està desenvolupada per acadèmics de la Universitat de Stanford i la propietat correspon a diverses empreses.

Coursera ofereix cursos, tant gratuïts com de pagament, sobre temes variats en l’àmbit universitari, però oberts i en diversos idiomes, com anglès, espanyol, francès, italià i xinès. El mateix Departament d’Estat dels Estats Units fa costat al projecte perquè concedeix els certificats de Coursera de manera gratuïta als consolats i ambaixades. Hi ha altres noms d’aquest grup com ara Miríadax, SDG Academy (UN Sustainable Development Solutions Network) i Tutellus.

El tercer grup a què es refereix el vicerector de la UPF i que ha acabat d’alterar l’escenari de la formació superior és el de les universitats amb més renom internacional, majoritàriament privades. Des de Cambridge i Harvard fins a la London School of Economics, MIT i Berkeley, que, conscients de la seva força i de la importància de la seva marca, han decidit oferir també part dels seus programes a través de plataformes en línia pròpies. La seva formació agafa una altra dimensió per als seus cursos i multipliquen els potencials clients.

EdX és un bon exemple d’una plataforma d’educació i aprenentatge de cursos en línia fundada per Harvard i MIT i destinada a estudiants de tot el món. L’organització és global i sense ànim de lucre, i es marca com a objectiu transformar l’educació tradicional.

Carles Ramió, que va escriure fa dos anys el llibre La universitat, a la cruïlla, en què descrivia el canvi de paradigma en l’educació superior, enumera altres competidors per a les universitats tradicionals en aquest tram de la formació. “Cada cop hi ha més corporacions de grans dimensions que volen tenir la seva formació superior pròpia, perquè sembla que no els acaba d’agradar el perfil que surt de les universitats clàssiques”, explica. A casa nostra la firma automobilística SEAT havia mostrat la seva predisposició a tirar endavant una iniciativa d’aquest estil formatiu, però encara no ha acabat de concretar-se.

Encara sense materialitzar-se però com a gran amenaça en l’horitzó, les grans multinacionals tecnològiques com ara Google, Amazon i Facebook s’han mostrat interessades a obrir línies de negoci en el sector de l’ensenyament superior, interessades pels atractius d’aquesta activitat.

I aquests actors, a poc a poc, aprofitant aquest nou context, perquè són una mica més àgils, perquè s’ajusten més a les expectatives immediates que poden tenir aquestes generacions més joves o perquè responen més bé a allò que el mercat espera i també perquè no estan subjectes a tanta rigidesa formativa o als problemes de finançament, han guanyat quota.

Amb el temps, amb aquest canvi en el qual la qualitat també ha estat revisada, s’han trobat amb un escenari que és molt diferent, i la universitat potser no havia fet l’exercici de reflexió necessari.

En el cas de casa nostra, hi ha una situació molt particular, ja que el sistema universitari és un sistema molt reglat que ha viscut d’una certa sobreprotecció pública. És a dir, en la mesura que per poder accedir a un doctorat es necessita tenir un títol de màster oficial, o que per a certes professions, com l’advocacia, la medicina, l’arquitectura o l’ensenyament, així com per ser funcionari, es necessita titulació oficial, els ha fet creure que estaven salvats dels “invasors”. “Enteníem el sistema universitari com si fos un sistema de consum intern”, reflexiona el vicerector de la UPF.

La universitat pública arrossega, a més, unes lloses que no tenen els seus competidors: l’infrafinançament i una rigidesa normativa que fa que sigui més costós adaptar-se a les noves demandes. “Malgrat les reformes legislatives, és difícil que tingui prou flexibilitat per oferir programes formatius que atenguin les necessitats de les empreses i que ho faci amb temps”, així de contundent es mostrava Martí Parellada, economista i catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona (UB), en la darrera Jornada dels Economistes.

Parellada explicava que, per posar en marxa un grau, des que surt la idea en un departament fins que està aprovat per la Generalitat, poden passar fàcilment entre quatre i sis anys. “Fins i tot ha d’estar aprovat pel Consell de Ministres. Tot plegat és un tema molt complicat”, hi afegia Parellada. A més a més, les empreses més capdavanteres i emergents cada vegada són menys captives dels títols universitaris oficials. “A aquestes empreses només els interessen les competències reals dels seus empleats futurs, i aquestes competències també es poden adquirir amb formació no reglada, que en molts casos proporcionen algunes universitats, però també moltes institucions no universitàries”, diu Carles Ramió.

En la mesura que el món ja s’ha obert, la tradicional posició de domini de la universitat pública ha quedat qüestionada.

Per ampliar aquesta formació, però, els consultats coincideixen a indicar que caldrà dotar de més recursos les universitats públiques. “Hem anat perdent professorat en el món universitari i el que tenim està saturat cada cop amb més tasques”, creu Daniel Crespo.

En vista d’aquest repte, hi ha veus que creuen que toca canviar la relació entre les universitats i els estudiants i fer-los partícips de manera activa en el seu procés d’aprenentatge, i, és clar, incorporar la intel·ligència artificial en els processos d’ensenyament per introduir programes més curts i microcredencials que siguin útils per a persones de diverses edats.