S’hi juga la seva permanència. El Parlament és l’única institució europea que els ciutadans escollim de manera directa, per tant la nostra implicació i participació és bàsica perquè la Unió Europea sigui i faci allò que a nosaltres més ens interessa en el marc de les seves possibilitats, perquè a vegades oblidem que no és un estat federal.

Els primers anys del segle XXI hi va haver una certa desafecció en els afers europeus i les taxes de participació van anar baixant fins al quaranta i escaig per cent. El 2019 una de les consignes de tots els actors polítics de la UE i també de partits, sobretot dels més europeistes o progressistes, era la participació. Es va més o menys aconseguir, perquè la participació va ser del 50%, i una taxa de participació superior al 50% sempre fa que la institució sigui més legítima. En el cas d’Espanya es va aconseguir fins a un 60%. Per tant, una de les primeres coses en què crec que ens hem de fixar és en la taxa de participació mitjana en cadascun dels estats, per saber si el fruit d’aquestes eleccions és una institució ben defensada pels ciutadans i que tindrà les tendències o majories polítiques que ells han volgut, o si els ciutadans s’han desvinculat d’aquesta UE.

Jo soc optimista i crec que la pandèmia va ser un moment clau que va fer obrir els ulls a la gent i adonar-se que la UE és més forta negociant amb les empreses farmacèutiques, vacunes, mascaretes, etcètera, que no pas cadascun dels estats individualment considerats. A ningú se li escapa que si haguéssim anat els vint-i-set per separat, no ens n’hauríem sortit ni tan ràpid ni tan bé. Sempre es pot fer tot millor, però crec que la gent hi va trobar un coixí per ajudar-los a sortir d’una situació totalment excepcional en què necessitaven l’empara dels poders públics a l’hora de buscar vacunes, testos, mascaretes i mitjans econòmics per a després de la pandèmia. Vull pensar que això forma part encara de la nostra memòria molt recent que farà que la gent respongui anant a votar.

Som en un punt en què, com a mínim, hem testat la unitat –cosa que fins ara no havia estat possible– amb la guerra d’agressió de Rússia sobre Ucraïna, i hem testat un entorn en què la política exterior i de seguretat comuna ha estat més eficient i més ràpida que en qualsevol altre. És veritat que ara, amb el conflicte a Gaza, tornem a estar una mica en la situació anterior. És un conflicte en què els estats tenen aproximacions molt diferents i alguns d’ells, aproximacions no manifestades perquè hi ha una certa prevenció a dir certes coses tenint en compte la població que tens, com és el cas de França.

Que es pot resoldre millor, és obvi. A part de conflictes armats puntuals, segurament l’amenaça més gran que té avui la UE és la desestructuració i el col·lapse d’alguns estats i regions. Perquè això desestabilitza l’ordre mundial i fa que molta gent intenti arribar a la desesperada. I la UE creu que no té capacitat per assumir el volum potencial de persones que arribarien i llavors ha intentat blindar-se. I això ha fet que s’hagin vist d’una manera una mica distorsionada les arribades i que s’hagin titllat de massives.

Potser sí que han estat d’una certa escala, però ara, amb l’arribada de persones procedents d’Ucraïna, s’ha vist que, massiva massiva, l’entrada de migrants pel Mediterrani el 2015-2016 no ho era. Però això va barrejat amb les percepcions que tenen les poblacions de la seva seguretat societal. És a dir, la seguretat per romandre davant de circumstàncies canviants, com l’arribada de nouvinguts. I aquesta percepció de la immigració com una cosa de seguretat societal per perseverar en la seva identitat, s’ha barrejat una mica amb aquesta qüestió també de la seguretat, més en altres termes, dels estats. Crec que no s’ha explicat prou bé.

La política de migració i d’asil s’inicia per tal de preservar l’eficiència de l’espai de la lliure circulació a l’interior de la UE, és a dir, l’espai Schengen. Però no estava pensada –i crec que aquest és una mica el pecat original d’aquestes dues polítiques–per millorar el règim internacional sobre asil i refugi. La distorsió ve per aquí.

És un tema que partits d’extrema dreta utilitzen per fer por, però la migració ben canalitzada és una oportunitat per a totes les societats. Es demostra que aporten més riquesa i possibilitats de creixement que no pas de decreixement ni problemes. Alguns s’ho miraran, votants més d’aquestes forces d’extrema dreta, però, des del meu punt de vista, no crec que sigui el tema determinant a l’hora d’anar a votar.