Burocràcia restrictiva

Les entitats que treballen amb les persones migrants i refugiades denuncien, a més, que la mateixa Generalitat, que demana més competències, no és prou àgil i eficient amb les que ja té. “És cert que amb les oficines d’estrangeria de l’Estat espanyol tenim moltíssims problemes, que tarden molt a resoldre els expedients, que la Policia Nacional no dona cites per a refugiats, que requereixen documentació que ja està presentada, que cada oficina de cada demarcació té criteris diferents, però això no treu que en els tràmits que depenen exclusivament de la Generalitat també hi hagi retards, traves i problemes”, explica Laia Costa Gay, coordinadora d’incidència de la Fundació Ficat i dinamitzadora de la Xesaje (la xarxa d’entitats de Barcelona que assessoren gratuïtament les persones migrants i refugiades). Diverses entitats d’aquesta xarxa han coincidit que entre els principals problemes que tenen hi ha “la demora en la tramitació de les modificacions de l’autorització de residència, el fet que el temps d’espera per a la resolució de les autoritzacions de treball per a persones en el país d’origen sigui d’un any o que la taxa per obtenir l’autorització de treball sigui de 230 euros mentre a la resta de l’Estat és de 80”. També critiquen que l’únic canal de comunicació amb la Generalitat pels expedients sigui la bústia genèrica o que la instrucció que actualment regula els requisits per als informes d’habitatge sigui molt restrictiva. “Esperem que la modificació que l’actual govern està fent d’aquesta instrucció s’adapti a la realitat actual d’exclusió residencial, perquè amb l’actual està deixant molts menors nascuts a Espanya i els que ja són aquí en situació irregular”, subratlla Costa, que esmenta també problemes amb la DGAIA, que permet que es facin proves de determinació de l’edat a menors que tenen passaport i els expulsa dels centres de menors sense cap tipus d’autorització, assenyala.

Descartar l’expulsió

La Constitució, en concret l’article 149, diu que la immigració és una competència exclusiva de l’Estat. Però això no vol dir, com ha passat amb el traspàs en acollida i immigració i també en el primer tràmit que cal fer per tenir permís de treball, que no es puguin traslladar a les comunitats altres atribucions o que no es puguin assumir de manera compartida. De fet, les últimes directives europees ja apunten en aquesta direcció. El que no es veu viable és que des de Catalunya es pugui tenir la potestat d’expulsar persones migrants. Per explicar-ho bé, l’expert en dret constitucional Marco Aparicio recorre a una distinció de concepte que es fa en el món anglosaxó. “Parlen de competències d’immigració i amb immigració. Les primeres inclouen frontera, visat, règim d’expulsió, i les segones tot el que es fa per promoure la integració, des l’àmbit educatiu fins a l’habitatge o els serveis socials”, resumeix Aparicio, que explica que la gestió de fronteres “ha de ser competència estatal perquè és precisament la frontera el que defineix l’Estat”. I que en tot cas on sí que veuria viable una ampliació és en el tema de treball, on Catalunya ja té competències executives, i també una major coordinació en altres àmbits o fins i tot la gestió del CIE.

El professor Andreu Domingo, subdirector del Centre d’Estudis Demogràfics, també opina que la gestió dels fluxos migratoris no es pot traspassar. Ara bé, això no vol dir que no es puguin demanar “altres coses que es fan molt malament des del govern central com pot ser tot el tema de refugi i asil, que és opac i fins fa poc era el país que més demandes denegava”. “És cert que té a veure amb els fluxos però al final va a petar a les administracions locals quan les regles de joc les posa l’Estat”, diu.

Igual que reclamen les entitats, Domingo creu que cal articular mecanismes de coordinació i descentralització també en temes com l’habitatge o els menors no acompanyats. I fixar criteris comuns per aconseguir la residència legal perquè ara hi ha desequilibris i discriminacions entre països. “Com més traves, més dificultes la vida i la integració del migrant al país. Quan no fas una política d’acompanyament, tots els riscos recauen sobre el migrant i es paga amb vides”, lamenta Domingo, que considera que una de les grans equivocacions de la política migratòria va ser que es va “supeditar a un mercat únic ideal de treball que era tot el contrari del que estava passant”. Es va plantejar posar traves als menys qualificats quan “el primer país d’Europa a demanar gent no qualificada era Espanya perquè les nostres economies estan basades en aquesta baixa qualitat”, argumenta Domingo.

Precisament, al mes de desembre es va aprovar a Europa el Pacte Europeu de Migració i Asil, que consensua una sèrie de normes comunes però que ja ha estat criticat des de moltes entitats que consideren que aplica mesures restrictives. Com altres estudiosos, que troben a faltar discursos més realistes, que valorin la immigració no només per l’economia sinó per polítiques demogràfiques, Gemma Pinyol, directora de polítiques migratòries a Inestrategies i investigadora associada a la Universitat Pompeu Fabra, entén que aquest pacte no ajuda a contrarestar el discurs de l’extrema dreta. “El pacte preveu, entre altres, la possibilitat que un estat que no vol atendre una persona refugiada pugui pagar 20.000 euros a un altre estat perquè l’aculli”, explica.

Pinyol lamenta que el pacte se centri en les entrades irregulars per via marítima quan “això no és el gran tema, ja que la major part de la població està en situació regular”. I critica que quan es parli d’integració “es vinculi a la inseguretat”. “És el discurs de l’extrema dreta i que al final ha acabant comprant tothom”, precisa la investigadora.

‘Securitització’

Però tant per Pinyol com per Domingo és impossible entendre el discurs de la por contra els immigrants sense vincular-lo a un procés de debilitament de l’estat del benestar. “És més senzill generar discursos en contra dels més febles, els més vulnerables, que afrontar una anàlisi més profunda”, afirma Pinyol.

De fet, existeix fins i tot un mot per explicar ja aquesta dinàmica. El concepte és securitització i no vol dir res més que la construcció d’un relat en què les persones migrants representen una amenaça. “Són el cap de turc, l’expiació de tots els nostres mals, un espai on enviar missatges molt epidèrmics”, assenyala Pinyol, que lamenta que Junts “hagi caigut tan directament en aquesta relació” i que Catalunya, “molt més desenvolupada que altres comunitats en polítiques migratòries”, hagi perdut “el discurs sobre convivència i acollida en els últims anys”. Domingo també alerta que endurir lleis és “donar la raó als discursos d’extrema dreta”.

Des del govern de la Generalitat, que considera que ara mateix hi ha marge per ampliar les competències que ja té i també per simplificar els tràmits, també miren amb certa preocupació el pacte signat a Europa. Georgina Oliva, secretària general del Departament d’Igualtat i Feminismes, del qual depèn també immigració, és prudent a l’hora de valorar-ho, però admet “preocupació perquè pot implicar certa laxitud en la garantia de drets i una certa mercantilització del fenomen de la immigració”.