societat
Mirar de cara la immigració
El govern ja té competències en acollida i treball, però els experts no veuen viable un traspàs general
Les entitats denuncien retards i traves també en els tràmits que depenen de la Generalitat
Reclamen polítiques de país amb discursos realistes que allunyin el relat de la por de l’extrema dreta
Sense tenir cap coneixement de com s’articularà la futura llei orgànica que permetrà a l’Estat delegar més competències en immigració a Catalunya, l’acord entre Junts i el PSOE sobre un hipotètic traspàs d’atribucions ha reobert el debat sobre un dels temes més sensibles i complexos de la política catalana. Però abans d’entrar en hipòtesis de futur, i tenint ben clar que moltes de les decisions que es prenguin estaran condicionades per directives europees i també per la reforma del reglament de la llei d’estrangeria, prevista per al primer trimestre d’aquest any, cal tenir clar quines són actualment les competències que ja té Catalunya, quines podria assumir d’acord amb la Constitució i, sobretot, si amb les eines que ja tenim hem estat prou competents per integrar les persones migrants dins la societat catalana.
La resposta que donen experts en dret constitucional i entitats socials és que no, que Catalunya, malgrat els esforços que ha fet i fa el govern, especialment en el procés d’acollida, suspèn en política migratòria. “La política d’immigració no hi és, a Catalunya. S’ha actuat sobre la marxa”, afirma sense matisos Mostafà Shaimi, professor del departament de pedagogia de la Universitat de Girona i membre de l’Espai Antiracista de Girona, que demana un “replantejament de fons amb polítiques clarament antiracistes”.
L’Estat té la competència exclusiva en la gestió de fluxos migratoris, que inclou el control de fronteres, la concessió de visats i els permisos de treball; des l’aprovació de l’Estatut, Catalunya té transferides les competències en matèria d’acollida i integració i també la competència executiva per expedir la primera autorització de treball. L’any 2008, a més, es va signar un Pacte Nacional d’Immigració, però Shaimi, com també fan altres entitats, continua lamentant la falta de visió de futur: “En aquell moment ja hi havia fills i filles de famílies migrants i, per tant, ja no s’hauria d’haver parlat d’acollida. Una prova d’això és que sis anys després ja es va començar a parlar del pacte nacional per la interculturalitat, per afrontar com gestionem el pluralisme.” El pacte encara no s’ha aprovat i les conseqüències d’aquesta “falta de rumb” es veuen especialment en l’educació, en què la problemàtica de la segregació escolar, amb escoles públiques on “el 100% dels infants són fills i filles de famílies migrants”, representa “una forma de racisme encara que no sigui intencionat”, i també en l’accés a determinats recursos, entre altres l’habitatge o la feina.“Un immigrant té unes possibilitats minses per llogar un pis i l’accés al món laboral també està molt limitat, amb ofertes molt deterministes, a escorxadors, treballs de temporers... I això és un problema perquè tant l’escola com la feina són sistemes per trencar l’exclusió social”, opina Shaimi, que denuncia també racisme en l’accés a l’oci. “Quina terra d’acollida és aquesta si a la porta d’una discoteca si et dius Gemma o Jordi entres i si et dius Mostafà no et deixen entrar”, afegeix.
Burocràcia restrictiva
Les entitats que treballen amb les persones migrants i refugiades denuncien, a més, que la mateixa Generalitat, que demana més competències, no és prou àgil i eficient amb les que ja té. “És cert que amb les oficines d’estrangeria de l’Estat espanyol tenim moltíssims problemes, que tarden molt a resoldre els expedients, que la Policia Nacional no dona cites per a refugiats, que requereixen documentació que ja està presentada, que cada oficina de cada demarcació té criteris diferents, però això no treu que en els tràmits que depenen exclusivament de la Generalitat també hi hagi retards, traves i problemes”, explica Laia Costa Gay, coordinadora d’incidència de la Fundació Ficat i dinamitzadora de la Xesaje (la xarxa d’entitats de Barcelona que assessoren gratuïtament les persones migrants i refugiades). Diverses entitats d’aquesta xarxa han coincidit que entre els principals problemes que tenen hi ha “la demora en la tramitació de les modificacions de l’autorització de residència, el fet que el temps d’espera per a la resolució de les autoritzacions de treball per a persones en el país d’origen sigui d’un any o que la taxa per obtenir l’autorització de treball sigui de 230 euros mentre a la resta de l’Estat és de 80”. També critiquen que l’únic canal de comunicació amb la Generalitat pels expedients sigui la bústia genèrica o que la instrucció que actualment regula els requisits per als informes d’habitatge sigui molt restrictiva. “Esperem que la modificació que l’actual govern està fent d’aquesta instrucció s’adapti a la realitat actual d’exclusió residencial, perquè amb l’actual està deixant molts menors nascuts a Espanya i els que ja són aquí en situació irregular”, subratlla Costa, que esmenta també problemes amb la DGAIA, que permet que es facin proves de determinació de l’edat a menors que tenen passaport i els expulsa dels centres de menors sense cap tipus d’autorització, assenyala.
Descartar l’expulsió
La Constitució, en concret l’article 149, diu que la immigració és una competència exclusiva de l’Estat. Però això no vol dir, com ha passat amb el traspàs en acollida i immigració i també en el primer tràmit que cal fer per tenir permís de treball, que no es puguin traslladar a les comunitats altres atribucions o que no es puguin assumir de manera compartida. De fet, les últimes directives europees ja apunten en aquesta direcció. El que no es veu viable és que des de Catalunya es pugui tenir la potestat d’expulsar persones migrants. Per explicar-ho bé, l’expert en dret constitucional Marco Aparicio recorre a una distinció de concepte que es fa en el món anglosaxó. “Parlen de competències d’immigració i amb immigració. Les primeres inclouen frontera, visat, règim d’expulsió, i les segones tot el que es fa per promoure la integració, des l’àmbit educatiu fins a l’habitatge o els serveis socials”, resumeix Aparicio, que explica que la gestió de fronteres “ha de ser competència estatal perquè és precisament la frontera el que defineix l’Estat”. I que en tot cas on sí que veuria viable una ampliació és en el tema de treball, on Catalunya ja té competències executives, i també una major coordinació en altres àmbits o fins i tot la gestió del CIE.
El professor Andreu Domingo, subdirector del Centre d’Estudis Demogràfics, també opina que la gestió dels fluxos migratoris no es pot traspassar. Ara bé, això no vol dir que no es puguin demanar “altres coses que es fan molt malament des del govern central com pot ser tot el tema de refugi i asil, que és opac i fins fa poc era el país que més demandes denegava”. “És cert que té a veure amb els fluxos però al final va a petar a les administracions locals quan les regles de joc les posa l’Estat”, diu.
Igual que reclamen les entitats, Domingo creu que cal articular mecanismes de coordinació i descentralització també en temes com l’habitatge o els menors no acompanyats. I fixar criteris comuns per aconseguir la residència legal perquè ara hi ha desequilibris i discriminacions entre països. “Com més traves, més dificultes la vida i la integració del migrant al país. Quan no fas una política d’acompanyament, tots els riscos recauen sobre el migrant i es paga amb vides”, lamenta Domingo, que considera que una de les grans equivocacions de la política migratòria va ser que es va “supeditar a un mercat únic ideal de treball que era tot el contrari del que estava passant”. Es va plantejar posar traves als menys qualificats quan “el primer país d’Europa a demanar gent no qualificada era Espanya perquè les nostres economies estan basades en aquesta baixa qualitat”, argumenta Domingo.
Precisament, al mes de desembre es va aprovar a Europa el Pacte Europeu de Migració i Asil, que consensua una sèrie de normes comunes però que ja ha estat criticat des de moltes entitats que consideren que aplica mesures restrictives. Com altres estudiosos, que troben a faltar discursos més realistes, que valorin la immigració no només per l’economia sinó per polítiques demogràfiques, Gemma Pinyol, directora de polítiques migratòries a Inestrategies i investigadora associada a la Universitat Pompeu Fabra, entén que aquest pacte no ajuda a contrarestar el discurs de l’extrema dreta. “El pacte preveu, entre altres, la possibilitat que un estat que no vol atendre una persona refugiada pugui pagar 20.000 euros a un altre estat perquè l’aculli”, explica.
Pinyol lamenta que el pacte se centri en les entrades irregulars per via marítima quan “això no és el gran tema, ja que la major part de la població està en situació regular”. I critica que quan es parli d’integració “es vinculi a la inseguretat”. “És el discurs de l’extrema dreta i que al final ha acabant comprant tothom”, precisa la investigadora.
‘Securitització’
Però tant per Pinyol com per Domingo és impossible entendre el discurs de la por contra els immigrants sense vincular-lo a un procés de debilitament de l’estat del benestar. “És més senzill generar discursos en contra dels més febles, els més vulnerables, que afrontar una anàlisi més profunda”, afirma Pinyol.
De fet, existeix fins i tot un mot per explicar ja aquesta dinàmica. El concepte és securitització i no vol dir res més que la construcció d’un relat en què les persones migrants representen una amenaça. “Són el cap de turc, l’expiació de tots els nostres mals, un espai on enviar missatges molt epidèrmics”, assenyala Pinyol, que lamenta que Junts “hagi caigut tan directament en aquesta relació” i que Catalunya, “molt més desenvolupada que altres comunitats en polítiques migratòries”, hagi perdut “el discurs sobre convivència i acollida en els últims anys”. Domingo també alerta que endurir lleis és “donar la raó als discursos d’extrema dreta”.
Des del govern de la Generalitat, que considera que ara mateix hi ha marge per ampliar les competències que ja té i també per simplificar els tràmits, també miren amb certa preocupació el pacte signat a Europa. Georgina Oliva, secretària general del Departament d’Igualtat i Feminismes, del qual depèn també immigració, és prudent a l’hora de valorar-ho, però admet “preocupació perquè pot implicar certa laxitud en la garantia de drets i una certa mercantilització del fenomen de la immigració”.
L’alternativa a la despoblació
Un estudi sobre despoblació publicat fa uns mesos pel Centre d’Estudis Demogràfics (CED) de la UAB assenyala la immigració com l’única alternativa actual a la despoblació a l’Estat espanyol. El treball, que té en compte el progressiu envelliment de la població rural i la baixa natalitat, analitza els factors de despoblació entre el 1960 i el 1981, quan es va concentrar el 65% de la despoblació de les zones rurals, amb l’objectiu de comprendre les dinàmiques actuals de despoblament a l’Estat.
L’estudi constata que la línia de defensa contra la despoblació ja no es troba als pobles petits, sinó que s’ha traslladat a les ciutats intermèdies i capitals de comarca de moltes demarcacions de l’interior peninsular. Després d’analitzar 264 zones que van tenir pèrdues de població, l’estudi va concloure que el principal factor d’aquest declivi demogràfic va ser l’èxode migratori, encara que actualment s’hi han sumat l’envelliment demogràfic i la baixa natalitat. “Aquesta situació ens deixa la immigració com a única alternativa realista per recuperar els territoris despoblats”, assenyala l’autor de l’estudi, l’investigador i professor de geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) Joaquín Recaño.
Tot i que la investigació assenyala la immigració com a única alternativa realista per repoblar, admet que les polítiques de lluita contra la despoblació no poden ser idèntiques i han de respondre a les peculiaritats de cada territori.
