L’èxit de la sèrie Griselda a Netflix ha tornat a evidenciar els dubtosos gustos televisius i cinematogràfics de l’Amèrica Llatina. La viuda negra, El cartel de los Sapos, El patrón del mal... són títols i temes que fan furor a les pantalles de tota la regió, on hi ha una malaltissa adoració cap a aquestes narcosèries que dibuixen un món que tothom reconeix. És cert que aquestes produccions són d’anomenada mundial, però mentre que a Europa són vistes com l’escenari d’una realitat llunyana que reconforta, aquí pauten fets que haurien de provocar el més gran dels rebuigs. No és pas així.

L’explosió de violència que viu l’Equador des del 9 de gener passat, amb declaració de “conflicte armat intern” inclosa, palesa una realitat que s’estava coent de feia anys. El país havia aconseguit sobreviure durant dècades enclavat entre els dos principals productors de cocaïna del món, Colòmbia i el Perú, sense que aquesta autèntica benzina per als grups armats il·legals aconseguís desfermar el que ara ha acabat esclatant: una onada de violència que desafia l’Estat com un contrapoder a qui hauria de tenir el monopoli de la violència, segons escrivia Max Weber en les seves definicions del poder públic. L’Equador no produeix cocaïna, però ha passat de ser un dels corredors d’aquesta droga al centre de distribució, una mena de narcohub que coordina les comandes mundials.

La corrupció generalitzada en unes estructures corcades fins a límits insospitats ha malmès qualsevol possibilitat de l’Estat de legitimar-se, afrontant la criminalitat privada. La corrupció és política, però també corre entre els funcionaris policials, militars i els guardes penitenciaris. En aquest context, els caps de les bandes criminals segueixen dirigint els seus negocis des de les presons. El govern conservador de Daniel Noboa ha tirat pel dret i ha declarat la guerra oberta a les desenes de grups armats que campen lliurement pel territori, engrandits pels beneficis de la droga. Amb aquesta decisió, que té el suport majoritari d’una població que ja no pot més, ha posat l’Estat en una posició difícil; al subcontinent tothom recorda el mateix gest fet per Felipe Calderón a Mèxic, ara fa gairebé vint anys, amb dubtós resultat atesos els índexs de criminalitat mexicans i el poder avui dels càrtels nacionals.

En un context d’efervescència de polítics populistes que prometen acabar amb la violència endèmica per la via ràpida, el model Bukele s’escampa com una taca d’oli. El president salvadoreny està a punt de revalidar mandat, amb una majoria abassegadora, després de burlar la Constitució que prohibeix explícitament la reelecció d’un cap d’estat. No importa: a El Salvador n’estan tips, de violència, i se’ls en foten, lleis i violacions de drets humans d’éssers que són vistos com una unitat d’indesitjables de qui cal desfer-se. A Amèrica no hi ha debat, més enllà de grupuscles progressistes i defensors de drets humans que ja ningú escolta. Perquè la política tradicional, de dreta i d’esquerra, ha demostrat la seva incompetència per organitzar societats amb oportunitats que barrin el pas de tants joves a la delinqüència. Hi ha Bukeles per estona!

Mentrestant, a Colòmbia el president Petro, convertit en el referent de l’esquerra regional, intenta bastir un model diferent del tradicional del país que ha confiat la gestió dels recursos públics a privats. Pel que fa a la inseguretat, desbocada com a tota la regió, les anàlisis saberudes sobre els orígens profunds de la violència topen amb les necessitats imminents d’una població que no pot esperar dècades a transformar una societat teixida sobre la base de l’exclusió i que, en efecte, explica la proliferació de tant bandarra per metre quadrat. El fracàs social d’estats amb molta façana i pocs elements sòlids al darrere és camp adobat per a bergants, cada vegada més violents i deshumanitzats, en pobles que adoren Griselda i que s’han bastit amb valors antisocials, patrocinats per estats elitistes i líders corruptes i incapaços, abonats als contextos del capi qui pugui.