Els traficants els prometen que podran creuar el mar per una certa quantitat de diners. I, un cop arriben a Líbia des de diferents llocs, els migrants i refugiats descobreixen que és molt més difícil del que havien previst. Els contrabandistes els retenen, a vegades exigint un rescat molt més gran, i en alguns casos, si paguen, els venen a un altre traficant. Els traficants no estan desconnectats de l’anomenada guàrdia costanera líbia i dels encarregats dels centres de detenció de migrants, generalment controlats per milícies.

Des del 2017, amb la seva política per aturar a qualsevol preu els migrants, la UE els empeny de nou cap als traficants. Des de llavors, gairebé 130.000 persones han estat atrapades intentant creuar el Mediterrani per arribar a Europa i forçades a tornar a Líbia, on han estat tancades sovint de manera indefinida. La UE fa vigilància aèria per detectar els vaixells de refugiats i ajuda la guàrdia costanera líbia a interceptar-los i forçar-los a tornar a Líbia. Aquesta és la manera que ha trobat la UE per circumval·lar el dret internacional perquè els vaixells europeus no poden tornar les persones a Líbia, però els libis, sí. Europa gasta grans sumes de diners per mantenir la gent fora del nostre territori, apuntalant així dictadures, milícies i altres sistemes opressors. I això passa a Líbia i també a altres llocs al llarg de les nostres fronteres.

Quan vaig començar a informar sobre aquest tema, ràpidament em va contactar personal de l’ONU que volia parlar de manera anònima. Deien que se sentien molt incòmodes amb el paper de l’organització en tot això, bàsicament perquè el Fons Fiduciari d’Emergència de la UE per a l’Àfrica, el mateix fons de suport a la guàrdia costanera líbia, també finançava la tasca de l’ONU als centres de detenció. Públicament no podien criticar la UE perquè volien preservar el seu finançament, però de manera anònima em deien que els estaven utilitzant per blanquejar aquest sistema d’abusos.

Que no aproven els centres de detenció i que intenten millorar la situació a través de l’ONU.

Que ningú pugui dir que no sap res sobre això. No només autoritats, també el públic europeu. Crec que hi ha més gent que necessita saber que això és el que passa en el nostre nom i aquestes són les conseqüències humanes de les nostres polítiques.

No sé exactament com, però sí que sé que no es pot produir cap canvi si la gent no escolta les veus de les persones que fan aquestes travesses.

Sí. Les persones desesperades sempre intentaran trobar com arribar a un lloc segur. Conec gent que ha agafat la ruta cap a les Canàries, és terriblement perillosa. Com un noi que va passar 10 dies al mar, sense menjar ni aigua. Van perdre el rumb però, al final, ho van aconseguir. Amb tot, les probabilitats de morir són molt altes i et mostra com de desesperat has d’estar per haver de triar aquest camí.